Raül Romeva i Rueda

Aquests dies ha tingut lloc a Madrid la reunió del Comitê
Científic de la ICCAT on s’estan valorant les diferents opcions que les parts
contractants (és a dir governs) hauran de debatre i adoptar durant la propera
reunió de Novembre, a Paris. El tema estrella, de nou, la Tonyina Vermella.
Després del desastre que va suposar que CITES no la incorporés a la llista d’espècies
amenaçades i en prohibís, per tant, el comerç internacional, ara la pilota
torna a estar en mans de la ICCAT, l’organització que va ser creada teÒricament
per garantir la preservació de l’espêcie però que ha estat sotmesa a tals
lluites d’interessos econòmics, comercials i polítics que, simplement, ha
fracassat. Ara, després d’anys de menystenir les recomanacions científiques,
alguns governs, inclosa la UE, diu que a la reunió de París faran allò que els
científics diguin. A bona hora! Sigui com sigui el debat científic tampoc és
senzill, i no està exempt de les pressions polítiques i econòmiques que tant de
mal han fet fins ara. Adjunto una excel·lent crònica del corresponsal de la
BBC, Richard Black: Bluefin numbers shift in murky waters.

Bluefin numbers shift in murky waters

Richard Black | 14:49 UK time, Thursday, 7
October 2010

A fascinating document has fallen into my lap
from a meeting now going on in Madrid looking at tuna stocks and catches.

The question it asks – perhaps without
intending to – is this: can the Mediterranean bluefin industry ever be properly
monitored.

With the bluefin having become something of a
cause celebre recently, it’s a question with major ramifications politically,
commercially and ecologically.

To begin at the beginning: this week’s meeting
brings together members of the Standing Committee on Research and Statistics
(SCRS).

It advises the government representatives who
make decisions within the International Commission for the Conservation of
Atlantic Tunas (Iccat).

Anyone familiar with the field will know that
the Atlantic bluefin is in trouble, having undergone a swift population decline
– largely because of the recent dramatic expansion of fleets in the
Mediterranean, which has led to sustained increases in legal and illegal
catches.

The big players now are purse seine boats,
which use nets to encircle and then scoop up whole groups of bluefin as they
spawn. Many of the fish are transferred to ranches and farms, where they’re
kept in cages until they’re plump enough to command maximum profit.

One of the biggest problems identified by
Iccat is how to keep track of the fish during this chain of events.

How many fish are actually caught by purse
seiners, and how much does the catch weigh? How much goes to ranchers, and is
the process traceable?

The 2010 fishing season saw initial operations
of the Regional Observer Programme for Bluefin Tuna (ROP-BFT), designed to
monitor the biological production line, and operated by consultants MRAG and
Cofrepeche.

It is their draft report back to Iccat that
has now fallen into my lap; and very revealing it is.

To the very basic question of all – how much
the purse-seiners caught – there are two sets of answers. One consists of data
submitted by vessel captains – the other, estimates made by observers on board
those same vessels.

And they differ – sometimes hugely.

Using captains’ records, the total catch for
the 2010 season was 3,829 tonnes; but the observers’ estimates tot up to a mere
2,367 tonnes.

Some of the national figures are even more out
of whack. French vessels reported a catch double the observers’ estimate: Greek
captains, even more remarkably, reported a haul of 37 tonnes, while observers
on Greek boats saw them catch not a single fish.

How can this happen? The consultants pull no
punches:

“The principle reason cited by observers
was that there was no reliable means to accurately estimate the number and
weight of tuna caught.”

Some observers discussed this with the
vessels’ crews, and tried to use the insights gained to make more accurate
estimates; but this appears, if anything, to have muddied the already turbid
waters:

“One observer consulted the master on
interpreting sonar images which resulted in catch estimations 20%, 25%, 50% and
60% greater by weight than the vessel declaration.”

Adding to the confusion is the practice of
joint fishing operations, where a group of vessels working together can decide
to share the catch, even though only one of them may have physically caught the
fish.

This, presumably, explains the Greek
situation. It certainly presented a challenge to observers, with the
consultants’ report noting:

“…no fishing operation was conducted, yet
(documents) were generated, which the observer was obliged to ‘verify’,
‘certify’ and to countersign.”

The observer programme was designed to follow
the fish through the chain, monitoring the transfers to towed cages and thence
to farms.

Here, another curiosity arises: the weight of
tuna registered as having been transferred, at 4,136 tonnes from vessels’
records, is considerably larger than the amount that was supposed to have been
caught in the first place.

And when the fish were deposited at farms, the
figure swelled again, to a declared weight of 10,188 tonnes.

(The latter figure is, I’m told, under review,
with records being checked to eliminate any double-counting; however, I’m also
told that a purse-seine owner admitted at the Madrid meeting that catches had
been a lot higher than the figures submitted by fleets.)

The report contains a lot more in this vein,
with some passages hinting at ways in which illegally caught tuna could be
introduced to the supply chain.

The consultants do have suggestions for
improving the process; but even so, their report provides on-the-ground
evidence of just how hard it is to monitor the number and weight of bluefin
being extracted by this most extractive of fishing methods, especially when not
all players in the lucrative industry appear to have welcomed the monitoring.

This week’s SCRS meeting will conclude by
making recommendations on the catch quota for next year, which covers all
fishing methods rather than just purse-seiners; they’re to be published on
Friday.

The recommendation, I gather, will be that
anywhere in the range between 0 and 13,500 tonnes for 2011 is consistent with
Iccat’s declared objective – namely, to set quotas that give at least a 60%
chance of restoring the Mediterranean bluefin fishery to health by 2022. (This
year’s total was 13,500 tonnes.)

However, the scientists are also likely to
note that somewhere closer to the 0 figure would be precautionary given the
uncertainties noted by this consultants’ report.

The size of the discrepancies is worth
emphasising. There’s more than a fourfold difference between the lowest and
highest indicators of catch (the observers’ reports from purse seine vessels
and the weights arriving at farms, respectively).

Getting a quota wrong by a factor of four would be enough to take a fish
population to commercial extinction. It’s that important; and it’s with that
caveat that the SCRS recommendations will go forward to the Iccat meeting in
Paris at the end of November, when national delegates will decide how
precautionary they want to be for next year.

Foto: Mercat de peix a Tòquio. Font: BBC

L’entrevista que publica avui La Contra de La Vanguardia a Daniel Pauly (i que signa Víctor-M. Amela) és de les que s’haurien de posar de lectura obligatòria a les escoles, … i als instituts, i a la Universitat, i als programs d’informatius, i a les tertúlies, i a les executives dels partits, i a les direccions generals dels departaments governamentals, i a les ràdios, i … 

Daniel Pauly, máximo experto mundial en pesca

“Todo el pescado será pronto un artículo de lujo” (VÍCTOR-M. AMELA  – LV, 04/10/2010)

Tengo 64 años. Nací en París y vivo en Vancouver. Soy profesor de Pesquería en la British Columbia University. Tengo una hija treintañera. Soy socialdemócrata. Desconfío de todas las religiones por igual. Desde joven confié en mejorar el mundo: sigo intentándolo

¿Pican?
Cada vez menos.

¿Por qué?
La presión de la pesca industrial esquilma las poblaciones de peces en todo el planeta.

¿Desde cuándo se nota esta mengua?
Hace quince años las pesquerías eran locales. Desde entonces, la pesquería se globaliza.

¿Puede ilustrarlo con datos?
De los años 50 a los 80, la superficie de pesca se amplió un millón de km2al año. De 1980 a 1995, pasó a crecer 3 millones de km2al año. Ahora ha dejado de crecer.

¿Por qué?
¡Porque todo el planeta está ya copado! Pescamos ya en el fin del mundo: en el sur del Pacífico, en la Antártida…

¿Con qué resultados?
Si vamos tan lejos en busca de peces es porque cada vez hay menos…

Voy al mercado y no lo noto.
Nuestras lonjas del primer mundo son el destino prioritario de esa pesca remota. Sí lo notan las lonjas de países pobres: los peces que antes estaban en puestos de Dakar, Áfricaoriental, India… ahora están aquí.

¿Y aquí cuándo empezaremos a notarlo?
Una abuela que se pasee por el mercado no reconocerá ya la mayoría de los peces.

¿Qué pasará si seguimos así?
El pescado se encarecerá más ymás: tus hijos sólo lo comerán en Navidad, en una boda…

¿Incluido el sushi? Les encanta.
Creer que todo el mundo iba a poder comer sushi todo el tiempo es un delirio.

¿Qué especie corre más peligro?
Dentro de veinte años habrá desaparecido el atún de tu vida. Pero lo grave es la tendencia: a esta especie le seguirá otra, y otra…

¿Qué estamos haciendo mal?
Vaciamos una zona de pesca… y luego vamos a por otra. Es una estafa piramidal: ¡nos liquidamos el capital! Es insostenible.

¿Hay alternativa?
Una pesca artesanal permitiría mantener el stock, el capital de pesca: pescando menos cantidad, más selectivamente y sin alterar los fondos marinos. ¡Nada de redes de arrastre, sólo anzuelos!

¿Qué consecuencias comporta la pesca por arrastre?
El mar del Norte era rocoso… y hoy es fangoso. La red de arrastre destruye los fondos marinos, los arrasa, los inhabilita para una ulterior repoblación. Y, encima, se pesca lo que no se quiere pescar.

¿Por ejemplo?
La pesca de merluza o bacalao no debería llamarse así, porque sólo un 40% de lo pescado en las redes es merluza o bacalao: ¡el 60% son especies diversas…, cuyos cadáveres se arrojan luego al mar! Al año, son casi 20 millones de toneladas de pescado desperdiciados.

¿Cuántos millones de toneladas de pescado sí llegan a puerto?
Al año, 53 millones de toneladas de pescado son capturados para consumo humano. De estas toneladas, 24 millones se pescan artesanalmente: dan un medio de vida todavía a 12 millones de personas. Los otros 29 millones se pescan a gran escala: dan trabajo sólo a medio millón de personas.

Y enormes beneficios a algunos pocos, supongo…
Mire el caso de España: ha orillado la pesca artesanal para volcarse en la industrial. La pesquería española extrae peces en todos los mares del planeta… y extrae dinero del contribuyente.

¿Dinero mío?
Sí, casi 500 millones de euros europeos subvencionan esta estructura industrial de enormes pesqueros conquistadores de mares remotos, que esquilman la pesca que era para pescadores artesanales locales. Con ese dinero, además, compran derechos de pesca en costas de países pobres.

¿La acuicultura podría ser la alternativa?
Hoy produce 40 millones de toneladas para consumo humano: China produce el 70% de todo ese pescado de piscifactoría del mundo; el resto, otros países. Pero hoy no es la alternativa: son peces carnívoros (como el salmón) que se engordan con harinas de pescado, anchoveta y sardina. ¡Es absurdo!

¿Por qué?
Necesitamos ¡una tonelada! de anchoveta y sardina para producir sólo 200 kilos de salmón. ¡Qué sinsentido! ¿No sería mejor comerse la sardina y la anchoveta que convertirlas en pienso para salmones?

Qué rica la sardina, sí.
Y más sana: a mayor edad del pez (salmón, atún…), más riesgo de concentración de metales pesados. ¡Usar anchoveta y sardina para producir salmón es dilapidar lo bueno para amplificar lo malo!

Si usted mandase, ¿qué tres medidas adoptaría en bien de la pesca?
Una, supresión de las subvenciones. Dos, creación de zonas protegidas (en diversos grados). Y tres, cuotas individuales de pesca (por pescador o por buque).

El cambio climático ¿está afectando de algún modo a la pesca?
Sí: los bancos de peces están desplazándose desde los mares cálidos hasta los fríos. Dentro de unos años, los países tropicales dispondrán de muy poca pesca…

¿Come usted mucho pescado?
Como lo que mi esposa me cocina, ja ja… Pescado, dos o tres veces al mes.

Es poco, ¿no?
Ella compra y cocina, y está bien así: comemos salmón rojo (sockeye),un salmón salvaje del Pacífico, muy rico y saludable.

Foto: Daniel Pauly. Font: Seaaroundus

La sala és plena. El debat urgent. La reflexió necessària. Les idees existeixen. Les propostes ressonen de fa temps. El seminari d’aquest matí, organitzat pels diputats dels Verds responsables dels afers Marins i Pesca (Lövin, Romeva i Besset). L’objectiu és respondre a preguntes com: De qui és el mar? De qui és el peix? Qui ha de poder pescar? Com? Quan? Quant? A qui cal ajudar amb recursos públics?

Són aquestes preguntes que fa temps que molta gent ens fem en el marc de la actualment en marxa reforma de la Política de la Política Pesquera Comunitària. En el debat comptarem amb opinions d’una més que qualificada representació de la comunitat de pescadors artesanals, ong, investigadors, administradors públics, …

Em complau especialment comptar entre els ponents amb en Ramon Tarridas, a qui segueixo de fa temps i a qui considero una de les veus més qualificades per encarar aquesta reflexió des de la perspectiva catalana en tant que President de l’Associació d’Armadors d’Arts Menors de Catalunya.

Personalment he estat treballant en algunes possibles respostes a les preguntes amb què iniciava aquest apunt que adjunto a continuació en el seu format de document de treball tal i com l’hem presentat durant el debat:

¿Quién debe tener derecho a pescar? (por
Raül Romeva i Michael Earle)

Los recursos marinos constituyen un bien
público, no son propiedad privada. Consecuentemente, la asignación del derecho
a explotarlos debería seguir unos criterios que aseguren la máxima contribución
posible de la pesca al interés público.

Tradicionalmente los permisos de pesca se
conceden en base al historial del interesado en una pesquería, de manera que
los participantes (ya sean Estados miembros, segmentos de flota o pesqueros)
que anteriormente hayan capturado mayores volúmenes reciben cupos mayores. Sin
embargo, en la situación actual de los caladeros europeos, excesivamente
explotados en numerosos casos, semejante planteamiento supone lisa y llanamente
que en el futuro continuarán pescando los mismos que han provocado la
sobrepesca[1]. Resulta difícil de comprender cómo semejante estado de cosas
puede contribuir a la recuperación de las poblaciones o a la promoción de
comunidades costeras y pesqueras sostenibles en los años venideros.

La privatización incondicional del acceso a
las poblaciones de peces mediante regímenes de derechos comercializables, como
las cuotas individuales transferibles o CIT, no sólo contraría la premisa de
que los recursos pesqueros constituyen un bien común, sino que además alienta
la concentración del acceso a las pesquerías en las manos de unos pocos
operadores (grandes empresas, sociedades anónimas, bancos y establecimientos
financieros) cuyas prioridades no siempre coinciden con el interés público. Por
demás, todavía está por demostrar que las CIT permitan una mejor regulación de
la pesca.

Los ecologistas sostienen que el derecho a
la pesca debería basarse en otros criterios, concretamente en los aspectos
medioambientales y sociales de la actividad. Los pescadores deberían estar
obligados a demostrar que sus operaciones no degradan el medio ambiente marino
y que aportan algo al bienestar de las comunidades pesqueras de bajura. Entre
los criterios propuestos se encuentran los siguientes:

1. Contribución a la economía local: las
actividades pesqueras deben demostrar una aportación positiva a las comunidades
costeras, consistente por ejemplo en contratar localmente las operaciones del
pesquero (tripulación, suministros) o en descargar localmente las capturas;

2. Artes y prácticas selectivas: los artes
y las prácticas de pesca deben reducir al mínimo la captura e el descarte de
ejemplares de baja talla o de especies sin interés económico;

3. Deterioro de los fondos o los hábitats
marinos: algunas prácticas infligen un daño grave e intolerable al fondo del
mar y a las especies y los hábitats que residen en él. Estas prácticas deben
quedar limitadas a las áreas donde no puedan producir daños irreparables;

4. Consumo energético y emisiones de
dióxido de carbono: algunas prácticas pesqueras hacen un uso intensivo de las
fuentes de energía, con un consumo de combustible exagerado en relación con el
volumen de captura y emisión considerable de gases invernadero. Se debe dar
prioridad a los buques que consumen una menor proporción de combustible por
unidad de captura;

5. Calidad del producto: el pescado alcanza
mejores precios cuantos menos daños haya sufrido en la captura y cuanto antes
se desembarque, y de esta manera se gana más con un menor volumen de captura.
Se dará prioridad al enfoque de “pescar menos, ganar más”;

6. Empleo: las nuevas tecnologías han hecho
de la pesca una actividad de enorme eficiencia pero también han reducido la
mano de obra en el sector. Deben fomentarse prácticas de pesca que utilicen más
mano de obra por unidad de captura y sistemas de distribución que permitan un
reparto más equitativo de los beneficios;

7. Pesca legal: a los pescadores que
infrinjan las normas se les limitarán sus oportunidades de pesca y en caso de
reincidencia se les revocará por completo el derecho a pescar;

8. Pesca destinada al consumo humano:
algunas especies pueden destinarse al consumo humano o a la transformación en
harinas o aceites. Se dará acceso preferente a los operadores que faenan para
el consumo humano directo.

La pesca es una actividad muy variable de
región a región y de especie a especie. Esta diversidad supone que los
criterios referidos no pueden medirse en términos absolutos. Es decir, no es
posible establecer que todos los participantes en una determinada pesquería
deben tener como máximo un 10% de descartes o desembarcar localmente al menos
un 80% de las capturas. Se trata más bien de criterios relativos, de manera que
en cada pesquería se dé acceso preferente a aquellos que cumplan estos
criterios mejor que los otros. Por no citar más que un ejemplo, si pueden
utilizarse tres artes diferentes, se alentará el uso del que mejor respete los
criterios citados y los que peor comportamiento muestren deberían ser
eliminados progresivamente o modificados.

Por último, estos criterios deben aplicarse
a todas las pesquerías.

Nota:

[1] Los sistemas que utilizan el historial
de capturas como criterio principal para el reparto de cuotas suelen basarse en
el registro de unos pocos años, en general cinco como máximo, incentivando así
la intensificación de las capturas en los años previos a la implantación del
sistema con miras a obtener la mayor cuota posible. Las comunidades costeras
que dependieron de los caladeros locales durante generaciones se ven perjudicados
por esta situación.

Font foto: Verds/ALE

El PE ha adoptat avui, per gairebé unanimitat (només 9 vots en contra) la meva proposta de Reglament en relació a com documentar i certificar les captures de Tonyina Vermella. Podeu trobar la meva proposta i el text finalment adoptat clicant aquí. Tal i com he explicat en la meva intervenció (veure video adjunt), el temps passa, però les solucions no arriben amb la rapidesa ni en la profunditat que la situació requereix:

És per això que cal ser molt conscients que l’informe adoptat avui és una eina més, imprescindible, però insuficient en ella mateixa, i que que seguir amb molta atenció l’evolució dels Estats membres de la ICCAT de cara a la propera reunió que tindrà lloc a Paris, el novembre.

Per altra banda, fa uns dies em va entrevistar la televisió de The Economist, que va fer un reportatge sobre l’assumpte. Podeu trobar el reportatge clicant aquí.

Font reportatge: The Economist

El Parlament Europeu debat i vota avui el meu informe sobre el Reglament que regula el sistema de Documentació i Certificació de captures de Tonyina Vermella. És una mesura necessària, imprescindible fins i tot, i que malgrat tot serà insuficient sinó va acompanyada d’altres compromisos més ambiciosos i que apliquin de manera clara el Principi de Preacució. És per això que en el meu discurs he dit el següent:

A estas alturas ya no es ningún secreto el alto valor de este animal en muchos mercados del mundo, especialmente asiáticos. De hecho es tan preciado que los operadores a menudo han hecho, y hacen, trampas.

Sé de su compromiso personal, Sra. Comisaria Damanki, para que así sea. Y tendrá todo nuestro apoyo si éste es realmente el objetivo de la Comisión en París, porqué, como usted tambien ha dicho en alguna ocasión, un nuevo fracaso de la ICCAT nos llevará de nuevo a apostar por la vía CITES cuya próxima reunión será en 2013.
Font foto: Times of Malta

Adjunto la nota que he enviat a diversos mitjans en relació a la decisió aquesta setmana de tancar la temporada de tonyina vermella per als encercladors de la UE:

Esta semana la UE ha decidido clausurar la temporada de atún para los cerqueros en el Mediterráneo al haber llegado ya al límite autorizado de capturas según las cuotas que tenían concedidas. Esta decisión ha sido tomada una semana antes de que el Parlamento Europeo debata y vote mi informe sobre el programa de documentación de capturas del Atún Rojo con el cual pretendemos, conjuntamente con el Consejo y la Comisión europea, mejorar los mecanismos de control y seguimiento de todas las operación de captura y transferencia de atún rojo en la UE.

Que esta es una cuestión caliente lo demuestra el tenso episodio vivido hace unos días entre Greenpeace y un cerquero francés, donde un activista ecologista fue herido gravemente por un arpón. Los barcos de pesca industriales de atún de la UE alcanzaron ayer el contingente y debían volver a puerto. Los cerqueros italianos este año no han salido a pescar (no se pusieron de acuerdo sobre como reducir su flota), los españoles cerraron la temporada hace sólo tres días y los cerqueros franceses fueron los últimos en completar la cuota, ayer, en sólo una semana de actividad después de haber estado amarrados en puerto durante días por culpa del mal tiempo.

Hay quien considera que el hecho de haber completado la cuota en sólo una semana de actividad se debe a que los estocs están en franca recuperación. Sin embargo otros creemos que el problema sigue siendo que existe todavía una gran sobrecapacidad. Se han hecho algunos esfuerzos, es cierto, pero no los suficientes.

Son barcos de alta tecnología, en general, con una gran capacidad, cuyas redes cercan los atunes cuando están desovando. La temporada 2010 empezó formalmente el 15 de mayo y debía haber terminado el 15 de junio.

Los cerqueros franceses habían capturado el 8 de junio, en menos de una semana desde que salieran a la mar, 1.456 toneladas (el 65% de su cuota), mientras que la flota española había capturado 728 toneladas (el 90% de su cuota).

El problema hoy es que los cerqueros son tan extremadamente eficientes que no conceden ninguna oportunidad a los atunes, puesto que van a buscarlos en el momento en que se encuentran desovando y, por tanto, son más vulnerables. La racionalidad económica detrás de esta actividad, por lo demás, está también en cuestión desde el momento en que este tipo de embarcaciones deben quedarse en puerto durante 50 semanas. La única razón que permite a muchos armadores rentabilizar su actividad son los subsidios públicos.

Por todo ello son cada vez más las voces que pedimos una moratoria a las actividades de cerco con objeto de poner un poco de orden, de una vez por todas, en una pesquería que ha sufrido en los últimos veinte años de una presión inconcebible en otros estocs, y que ha llevado a que el atún esté, literalmente, a punto de desaparecer.

Foto: Acció de Greenpeace el 4 de juny. Font: AFP/Gavin Parsons.

Un dels punts crucials de l’actual de la reforma de la Política Pesquera Comuna és determinar qui ha de poder pescar, i de quina manera. El concepte clau aquí respon a les sigles ITQ (Individual Transferable Quotas). La Comissió Europea sembla apostar per aquesta fórmula (tot i que no a escala europea, sinó a nivell dels Estats membres) amb l’esperança que aquests sistema comportarà per ell mateix una reducció del tamany de la flota. Pel que sembla, en podrien excloure de manera específica les anomenades flotes de petita escala (menys de 12 metres) i que usin arts passives (i per tant no contemplaria, l’excepció, als arrossegadors). La Comissària Europea, la Sra. Damanaki, va ser ahir al Parlament Europeu i ens va demanar als membres de la Comissió de Pesca què en pensàvem.

La meva opinió, en tant que Verd, és que el repte de fons és tenir clar quin és el model d’indústria i de mercat de pesca que volem tenir a la UE d’aquí a 10 anys, i sobretot si les mesures proposades per la Comissió de moment ens poden conduir a aquest objectiu.

Més concretament, la definició de com haurem de preveure la indústria a deu anys vista passa per introduir una sèrie  de criteris socials i ambientals que permetin determinar a qui s’han de concedir els drets a pescar. En altres paraules: aquells pescadors que pesquin d’una ‘millor manera’ tan socialment com ambiental (compte que això no vol dir de manera més eficient en termes d’explotació marina, de fet de vegades és fins i tot contradictori), haurien de tenir accés prioritari.

Però, què vol dir ‘pescar millor’ en termes socials i ambientals? Doncs allò que els Verds vàrem aconseguirincorporar, via esmena, a l’Informe sobre el Llibre Verd de la Reforma de la Política Pesquera Comuna i que deia el següent:

39. Creu que l’accés als estocs de pesca no s’haurien de basar exclusivament en base a les captures històriques, sinó que s’han de tenir progressivament en compte criteris socials i ambientals per tal de determinar qui ha de tenir dret a pescar, i que entre els criteris es consideri també la selectivitat de les arts pesqueres i el volum de descarts, distorsió dels hàbitats marins, contribució a l’economia local, baix consum energètic i de combustible i emissions de CO2, qualitat del producte final, volum d’ocupació que proporciona, i compliment de les normes de la PPC. A més a més, la prioritat hauria de ser que el peix pescat sigui per a consum humà. Està convençut que l’ús d’aquests criteris podria impulsar una dinàmica que podria portar-nos a millores en les pràctiques pesqueres, i a crear una indústria pesquera socialment, econòmicament i ambientalment més sostenible.

La pregunta aquí és: les propostes de la Comissió en relació a ITQ ens ajuden a aconseguir aquest fi? Penso que no automàticament. Introduir un sistema basat en el mercat (tal i com suposa la privatització de drets de pesca vinculada als ITQ), ens duria a una situació on el principal criteri per tal de tenir accés per a pescar sigui quants diners tens. És a dir: si tens diners per comprar els drets de pesca d’altres, pots pescar, independentment de cap altre consideració ecològica i social.

És per això que ens oposem a la proposta de la Comissió d’establir un sistema europeu d’ITQs. Si un Estat membre, o una determinada regió pesquera, vol usar els ITQ en algunes situacions concretes, tal i com han fet recentment els danesos en relació al bacallà, o els holandesos, depèn d’ells decidir-ho, i fer front a les conseqüències d’aquesta fórmula.

Però no és competència de la UE imposar un sistema basat exclusivament en el mercat, establint un règim de privatització de la pesca.

LA PESCA ÉS UN BÉ COMÚ, AL CAP I A LA FI, I PRIVATITZAR-LA ÉS UN GREU ERROR.

En quant a les anomenades flotes locals o costeres, de petita escala, s’haurien de definir localment, donat que allò que entenem per ‘petita escala’ no és el mateix en un lloc o en un altre. Ens cal una definició múltiple, diversificada, que tingui en compte les diferències locals. Anar a l’opció fàcil que suposa definir flota de petita escala com aquella que té menys de 12 metres i pesca per sota de les 12 milles és insuficient, insisteixo, ja que cal tenir clarament en compte elements com la sostenibilitat de l’activitat, el consum energètic i l’emissió de gasos, el tipus d’art que s’usa, el respecte de les normes que practica, etc…

Em temo, però, que la Comissió està essent una mica mandrosa en aquest aspecte, i no afronta el debat amb la profunditat que requereix.

En seguiré parlant.
 

Foto: flota artesana gallega. Font: Simon Balvís.

Aquesta tarda participo en la primera negociació de codecisió d’acord amb el nou marc institucional europeu, el Tractat de Lisboa. La reunió, coneguda com a ‘trilog’ (ja que suposa una reunió a tres bandes entre la presidència del Consell, el ponent del Parlament Europeu i la Comissió Europea. Els temes de pesca són uns dels que amb el nou tractat han passat a formar part de les competències que cal adoptar per via de codecisió (és a dir, amb l’acord del Consell i el Parlament).

El tema d’aquesta tarda pel qual estan previstes tres hores de reunió és l’informe sobre el Document de Certificació de Captures de Tonyina vermella. Portem mesos negociant-ho.

La frustrada votació de CITES del passat mes de març el va convertir en un debat crucial.

Per part del Consell intervindrà, la presidència espanyola representada per Carlos Larrañaga, Conseller per temes d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Per part del Parlament ho farà un servidor. Hi ha encara alguns punts de desavinença que hem de negociar. El meu mandat surt de la votació que vàrem fer fa uns dies a la Comissió de Pesca.

La conclusió de tot plegat hauria de ser acordar un text legislatiu relatiu a com s’ha de certificar i notificar les captures de tonyina vermella per tal de facilitar el control de l’activitat, perseguir millor el delicte i les accions il.legals, no documentades i no reglamentades, i garantir que s’estableixen unes dinàmiques d’explotació que siguin compatibles, no ja amb el manteniment dels estocs, sinó amb la recuperació dels mateixos.
Foto: Encercladors turcs pescant tonyina vermella i transferint-la viva a vaixells de transport,  abans d’enviar-la cap a granges d’engreix turques (2006). Font: Greenpeace

Subsidis igual a sobrepesca igual a extinció de recursos i del sector. Aquesta és la conclusió, que comparteixo, de l’informe que acaba de fer públic el Poseidon Aquatic Resource Management Ltd. conjuntament amb el Pew Environment Group. Segons l’informe, que analitza la política de subsidis a la pesca entre el 2000 i el 2006 en deu Estats membres de la UE (essent l’Estat espanyol, de llarg, el més destacat), aquesta mesura ha fracassat de manera escandalosa a l’hora de reduir la sobrecapacitat, cosa que duplica o fins i tot triplica la pressió sobre els nivells sostenibles de gestió dels estocs. N’adjunto el resum i el vincle amb l’informe.

Aquesta és una de les qüestions que esta centrant el debat sobre la Reforma de la Política Pesquera Comuna, actualment en curs, i que crec que cal tenir molt present. Si ja és inacceptable mirar cap a una altra banda davant de la continuada depauperització que pateixen els nostres mars i oceans, encara més irresponsable em sembla fer-ho de manera subvencionada, amb casos flagrants com el de la Tonyina Vermella que ja vaig comentar en el seu moment a Extinció subsidiada: EU Pays Millions in Subsidies to Bluefin Tuna Fleets.

Adjunto el resum i el vincle amb l’informe. Val la pena llegir-lo, i prendre’n consciència.

BRUSSELS – A study released today by Poseidon Aquatic Resource Management Ltd. and the Pew Environment Group finds that EU fisheries subsidies have failed to reduce fleet overcapacity, thus exerting fishing pressure on stocks at two to three times sustainable levels.

The ten EU member states evaluated in Financial Instrument for Fisheries Guidance (FIFG) 2000-2006 Shadow Evaluation accounted for 93 percent of the €4.9billion of fisheries subsidies allocated. The European Commission has identified fleet overcapacity as the principal failure of the Common Fisheries Policy (CFP).

“EU fisheries subsidies and the overfishing of valuable fish stocks are clearly connected,” said Tim Huntington of Poseidon Aquatic Resource. “Of the funding analysed, 29 percent went to measures that would result in increased fishing pressure, whereas 17 percent was spent on measures known to support healthy fisheries.”

Key findings from the study include:

• Construction and modernisation – Almost 3,000 new vessels were constructed and nearly 8,000 were modernised with FIFG funds.
• Scrapping – Twice as much funding went for the scrapping of small (less than 12 meters) vessels than for their modernisation and construction. Vessels over 24 meters received significantly more monies for modernisation and construction than for scrapping.
• Environmental impact – The construction and modernisation of vessels enables overfishing of several key European fish stocks, such as Southern hake, monkfish, sharks and prawns.

This study analyses the 2000-2006 FIFG data from the fishsubsidy.org Web site. For the current funding cycle (2007-2013), subsidies are allocated by the European Fisheries Fund. Its tighter disclosure criteria make a similar allocation study impossible.

“Transparency has been removed with the new funding instrument. The public have a right to know what they have funded,” said Markus Knigge, policy and research director at the Pew Environment Group. “Fish stocks are a public resource that the European Commission and member states are responsible for managing sustainably on our behalf. Instead public monies have funded overfishing, with devastating effects on the marine environment and fisheries dependent communities.”

The subsidy allocations for each of the 10 EU member states covered by the study are Denmark (5 percent), Italy (11 percent), France (9 percent), Germany (3 percent), Greece (5.5 percent), Poland (3 percent), Portugal (5 percent), Spain (46 percent), Sweden (2 percent) and the United Kingdom (5 percent).

Font foto: Poseidon Aquatic Resuorce Managment Ltd.

Després del vergonyant resultat de la votació fa uns dies a CITES en què es va rebutjar prohibir el Comerç Internacional de la Tonyina Vermella, toca recordar algunes qüestions importants i demanar responsabilitat a qui té l’obligació de garantir la recuperació de l’espècie. Un d’aquests actors és, sens dubte, la COmissió Europea. Avui mateix he enviat una carta a la Comissària Damanaki plantejant algunes preocupacions i demanant, de manera clara i directa, que compleixi amb la seva promesa de prohibir, de manera unilateral, la pesca industrial de Tonyina. Adjunto el redactat de la carta:

Foto: Comissària Damanaki. Font: EC.

Vergonyant. El sentit comú ha patit avui una severa derrota a Doha, on té lloc la 15 reunió de CITES, en haver estat desestimada la proposta de Mònaco d’incloure la Tonyina Vermella en la llista d’espècies per a les quals se’n prohibeix l’exportació (veure noticia segons BBC aquí) .

Mentre preparo la nota de premsa de reacció (l’adjunto més avall) se m’acuden els següents aspectes problemàtics que apunto en forma de reacció d’urgència:

-aquesta decisió posa de manifest la gran pressió que ha exercit la delegació japonesa (caldrà veure a canvi de què altres governs els han donat suport)
-lamento aquesta visió curtterminista i autodestructiva que ha mostrat la delegació japonesa i aquells governs que els han donat suport
-es posa de manifest l’enorme quantitat de diners que estaven en joc, i com aquests són mes importants que la pervivència de l’espècie
-aquesta decisió beneficiarà, novament, a la gran indústria, especialment europea, en lloc de a les comunitats més petites i que usen arts més selectives i sostenibles
-recordo que la UE ha destinat 33 milions d’euros a la flota tonyinaire europea, corresponsable de l’actual situació precol.lapse
-em fa realment por què pot passar ara a la ICCAT, on s’imposa seguir la batalla per aconseguir una moratòria

Avui, certament, és un dia trist, molt trist, un d’aquells que et fan dubtar de si, realment, els éssers humans som tan racionals i intel.ligents com ens pensem.

GREENS/EFA PRESS RELEASE – Brussels, 18 March
2010

Bluefin tuna

CITES vote “catastrophic” for bluefin tuna and
fishing industry

Under the immediate economic pressures of the
fishing industry and the Japanese sushi market, a majority at the Convention on
International Trade in Endangered Species of Wild Flora and Fauna (CITES)
conference today rejected (1) a motion to list the endangered bluefin tuna on
its Appendix 1, which would have introduced a ban in the international trade of
the species. This decision will stand unless there is a U-turn on the final day
of the CITES meeting in Doha, Qatar.

Spanish Green MEP Raül Romeva, EU Parliament
rapporteur for the bluefin tuna issue, commented :

“Today’s vote is catastrophic for both the
bluefin tuna and the long-term future of the fishermen who depend on it. It is
senseless and scandalous that short-term economic interests are being allowed
to drive the bluefin tuna to extinction. For the sake of providing sushi now,
the fishing industry appears willing to commit hara-kiri in the near future.

The EU must now do everything it can to save
the future of this fish at the next ICCAT meeting in November 2010. The only
way to give the bluefin tuna a chance of survival is to urgently close the
fishery.”

Notes to editors:

(1)     20 votes in favour of Appendix 1 listing,
68 votes against and 30 abstentions.

Font foto: AFP

Comença a Doha la recta final per decidir el futur de la Tonyina Vermella. Vaja, de fet, per decidir si aquesta espècie tindrà futur o simplement la deixem morir definitivament (quin gran error i quina gran irresponsabilitat que seria si passés això segon!!!!!!).

No és per casualitat que aquest és un tema que ha estat protagonista d’aquest bloc des de fa anys. En la categoria Mars i oceanshe recollit els nombrosos apunts que hi he dedicat.  Em complau veure com poc a poc aquest afer ha anat guanyant espais mediàtics i socials. Avui, escoltant les diverses ràdios matinals, estranya era la que no en parlava.

A Doha, on té lloc des d’ahir fins el dia 25 la 15ena Reunió de la Convenció Internacional que regula el Comerç Internacional de les Espècies Amenaçades (CITES) s’ha de decidir, entre altres coses, si la Tonyina Vermella s’incorpora a la llista (Apèndix 1) de les espècies per a les quals se’n prohibeix, directament, el comerç internacional. Acompanyen a la Tonyina Vermella 42 dues altres propostes que van des de l’ós polar a diverses plantes mexicanes.

No és d’estranyar que la major oposició provingui del Japó (el 80% de les captures de Tonyina del Mediterrània, per exemple tenen els nipons com a mercat preferencial). Els falsos rumors i les estratègies de confussió augmenten entre passadissos. Cal mantenir la guàrdia ben alta, cosa que fan una més que digna representació d’ONG (Greenpeace, WWF, Oceana, Mar Viva, …), científics (Sergi Tudela, Sebastián Losada,…) i analistes qualificats (Roberto Mielgo, Charles Clover,…).

La postura de la UE, a hores d’ara, i després d’una llarga i dificultosa trajectòria, és de donar suport a la proposta de prohibir el comerç internacional. Vàrem obrir el camí al Parlament Europeu, i seguidament ens va seguir la Comissió Europea i, amb moltes reticències degut a l’oposició espanyola sobre tot, el Consell de la UE.

Aquest és, també, un afer que afecta de ple casa nostra (veure apunt Sant Raül Romeva? què més voldria que haver fet algun miracle), tot i que no totes i tots compartim ni l’anàlisi ni les sortides (jo, per exemple, estic plenament a favor de la inclusió de la Tonyina Vermella a l’Apèndix I de CITES).

Ara toca veure com cadascú afronta a Doha les responsabilitats que li pertoquen. Ho podem segur de primera mà a través del lloc web http://freshfromqatar.marvivablog.com 

Foto: La Presidenta del Consell UE, Espinosa, saluda els delegats japonesos. Font: Roberto, des de Doha, a través del blog ad hoc de Mar Viva http://freshfromqatar.marvivablog.com des d’on podem seguir el dia a dia de les discussions.

Fa temps que diversos chefs de reconegut prestigi, entre els quals Carme Ruscalleda, reclamen la possibilitat de poder servir meduses cuinades en els seus menús (veure l’article  Fish or foul? Chef wants jellyfish on menu publicat a la BBC el passat 10 de setembre). Un dia vaig sentir que en parlava a la ràdio i com es lamentava que, actualment, no és possible fer-ho en virtut d’una Regulació de la UE segons la qual les meduses no es poden considerar ‘aliment’.
Vaig pensar que tenia tota la raó i em vaig començar a interessar pel tema. De vegades, normatives que tenen sentit en un moment determinat el perden segons com evolucionen les coses. Aquest, crec, és un d’aquests casos. Tot plegat m’ha portat a documentar-me i a demanar a la Comissió Europea, via pregunta parlamentària, de modificar aquesta trava legal per tal de permetre introduir en la cuina, catalana o no, aquesta especialitat que ja consumeixen en d’altres parts del món.

Adjunto a continuació la pregunta argumentada:

Written Question by Raül Romeva to the European Commission on The possibility of reclassifying jellyfish as foodstuff

In July of 2009, the Commission’s Directorate General responsible for environment released a news alert warning of a “huge rise in jellyfish populations around the world” due to human activities.  While climate change has led to warming coastal waters that are favourable to this marine creature, overfishing has diminished stocks of the animal’s traditional predators, such as herring and sardines.  The recent bloom of jellyfish, according to the DG article, poses the risk of becoming “destructive” unless early action is taken.  Abundant anecdotal evidence suggests that typical beachgoers in Southern Europe have already felt the effects of this wave: in August of 2006, for example, the BBC reported that up to 30,000 holidaymakers in the Mediterraneanhad been stung by jellyfish since the summer began.

As a response to our changing marine environment, one possible response on the part of the Commission could be to reclassify jellyfish as foodstuff, a change for which numerous European chefs have been pushing.  Last September, the BBC published an article about the efforts of celebrated Catalan chef Carme Ruscalleda in convincing people of the nutritional benefits of eating European species of jellyfish, which she describes as tasting “fresher” than the Asian-imported types she serves in her restaurant.  Currently, what is stopping Ms. Ruscalleda from serving European varieties of jellyfish is Commission Regulation (EU) No 86/2010, adopted on 29 January 2010, which describes jellyfish as a non-fishery item.

Yet given the clear environmental benefits to serving and eating jellyfish, how does the Commission justify its current ban on jellyfish as foodstuff?  Furthermore, when did the Commission first explicitly define jellyfish as a non-fishery item?  After all, in Council Regulation (EC) No 1005/2008, which Commission Regulation (EU) No 86/2010 amended, jellyfish was not listed in Appendix 1 as a non-fishery item.  Why did this change occur?  Finally, what, if any, measures is the Commission taking towards reclassifying local jellyfish as foodstuff?

Foto: L’espècie Cotylorhiza tuberculata, per exemple, és força abundant i no és de les més urticants. Font: BBC

Finalment!!!!! Després de setmanes, i mesos, de marejar la perdiu (o la Tonyina, en aquest cas), la Comissió Europea ha fet pública la seva postura en relació a la Tonyina Vermella. És evident que va ser clau la votació de fa uns dies al ple del Parlament Europeu, en la qual la majoria vàrem reclamar a la Comissió i el Consell (en contra de l’opinió de la resta de diputats de l’Estat) que secundessin la proposta de Mònaco d’incorporar la Tonyina Vermella a l’Apèndix I de CITES. En l’apunt intitulat Sant Raül Romeva? què més voldria que haver fet algún miracle, ja vaig fer un breu resum del dificultós camí que hem seguit fins arribar aquí, i de com entenc que toca afrontar un problema que té clarament una doble dimensió: ambiental i social. La decisió d’avui de la Comissió és una bona noticia, donades les circumstàncies, i un bon cop d’esperó per al Consell, que és a qui toca ara pronunciar-se, però ens obliga a ser cautes pels molts interrogants que manté oberts com, per exemple, en relació a quan s’implementaria la decisió (en cas de ser adoptada finalment a la reunió de CITES del març) o quina serà la política de subvencions públiques que seguiran les institucions europees (de fet, el principal problema és definir què s’entén per flota artesanal i, per tant, sostenible). Adjunto la reacció que he fet a la noticia de la Comissió:

PRESS RELEASE – Brussels, 22 February 2010

Bluefin tuna

Greens welcome Commission support for bluefin trade ban but warn against further handouts to fishing industry

European Fisheries Commissioner Maria Damanaki and Environment Commissioner Janez Potocnik today announced European Commission support for Appendix 1 listing of bluefin tuna in CITES (1), albeit with a delay and under certain conditions. The joint statement of the new Commissioners marks an end to the division of opinion between the two Directorates-General in recent times.

Green MEP Raül Romeva is European Parliament rapporteur for bluefin tuna and will present a report on bluefin tuna trade issues at the EP fisheries committee tomorrow. He commented:

“I welcome that the European Commission is at last presenting a strong and united front to support a ban in the international trade of bluefin tuna. Member States must now follow suit if bluefin tuna stocks are to have any chance to recover. If the EU is serious about respecting scientific advice – as it claims – it should support an immediate closure of the bluefin tuna fishery as well as a ban in the international trade of bluefin tuna instead of imposing conditions and delays.

It may already be too late. The EU has been instrumental in the bluefin tuna’s slide towards extinction, contrary to the Commissioners’ claims today. The Commission and the Member States have lobbied aggressively against adequate conservation measures at ICCAT (2) and several Member States have subsidised the fishing vessels that have pushed bluefin tuna stocks to breaking point. (3)

The EU must not compound its earlier errors by providing yet more taxpayers’ money to those same owners of industrial fishing vessels who are responsible for driving the species and their own businesses to the edge of collapse.”

Notes to editors:

(1) Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora. An Appendix 1 listing of a species implies an international trade ban. CITES next meets in Doha, Qatar, 13-25 March 2010.

(2) The International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas

(3)  In response to a written request from Raül Romeva, the Commission admitted that Member States had provided €34.5 million in subsidies to vessels fishing bluefin tuna from 2000-2009.

Font foto: European Voice

Reconec que m’ha sorpès veure’m tant present en la manifestació que va tenir lloc abans d’ahir a l’Ametlla de Mar en relació a la Tonyina Vermella. En els cartells que portava la gent s’hi podia llegir: ‘Sant Raül Romeva, patró dels pescadors andalusos’ entre d’altres consignes (cliqueu la fotografia). La noticia, recollida per El Punt, feia referència a una proposta que ha fet el Govern de l’Estat de concedir la quota de captures de la Tonyina Vermella que pertoca als vaixells d’encerclament a les almadraves andaluses.

Val a dir que no tinc l’honor d’haver participat en la decisió concreta que es critica, bàsicament per què prové del govern de l’Estat i aquest no té el costum d’implicar-me en aquesta mena de decisions. Vaja, ni en aquesta ni en cap. Dedueixo, per tant, que la raó per la qual se m’ha fet protagonista rau més en les opinions que he defensat al Parlament Europeu, les quals he argumentat al meu bloc (especialment en la categoria Mars i Oceans).

Confesso que, de totes les pancartes, però, la que m’ha sorprès especialment és la que diu ‘ICCAT sí, CITES, no‘. I m’ha sorprès per què, precisament, si la Tonyina Vermella ha arribat a la situació actual, propera al col.lapse, és per la incapacitat d’ICCAT per fer allò per la qual cosa va ser creada: garantir la sostenibilitat de les captures de Tonyina Vermella. Vull recordar (ho he explicat sovint en aquest bloc) que ICCAT està clarament influenciada pels grans lobbies d’encercladors francesos i italians (a França tenen 35 vaixells d’encerclament per una setantena dels italians), i per països que respecten més aviat poc les normes de control. No per casualitat l’acrònim ICCAT ha estat sovint llegit en forma de ‘International Commission to Catch All Tuna‘.

És cert que no totes les responsabilitats són iguals, ni de lluny. Alguns han pescat molt més, i de manera molt menys legal, legítima i sostenible que d’altres. És clar que sí. Però reconeguem també que el gran problema l’hem tingut a partir del boom de les granges que han disparat les captures (en el cas espanyol sobretot a partir de mitjans dels 90). El cas és que, a escala global, actualment ens trobem amb una biomassa al voltant d’un 15% de la que hi havia abans de començar l’activitat extractiva. Alguns, davant d’aquest panorama, voldrien que deixés de ploure només per a ells, en el seu trocet. Però això no va així, malauradament, i allò que he constatat en els darrers anys és que, en els moments clau, hi ha hagut un corporativisme per part de sector i dels governs més directament implicats, per a mi clarament equivocat.

La conseqüència d’aquestes pressions sobre els decisors polítics que han de prendre les decisions en el sí d’ICCAT ha estat que aquests han optat per no fer cas a les recomanacions científiques que els alertaven de la gravetat de la situació i, durant anys, els representants polítics, liderats entre d’altres per la delegació de la UE, ha aprovat quotes de captura molt per sobre dels límits raonables que suggerien aquests científics. És el ja famós problema conegut com el dilema del presoner: aquell en què dos presoners, en buscar maximitzar el benefici individual enlloc del col.lectiu, acaben per sucumbir a la pena màxima.

En les diferents reunions d’ICCAT en les quals he participat, i en les quals he coincidit amb la delegació catalana formada per alguns representants del sector (sobre tot Balfegó i Fuentes), i de la Direcció General de Pesca de la Generalitat, he manifestat la meva inquietud pel fet que l’esmentada delegació s’aliés amb les tesis dels qui pressionaven en la direcció equivocada (sobretot les delegacions d’encercladors francesa i italianes, molt més nombrosa i no sempre respectuosa de les normes i dels límits establerts de captures). Especialment preocupant he trobat també l’actitud dels negociadors de l’Estat espanyol, contravenint en alguna ocasió, fins i tot, Proposicions no de Llei adoptades al Congrés de diputats.

Fa dos anys a Marraqueix alguns dels participants vàrem proposar una moratòria per a tot el sector que, entre d’altres conseqüències, hauria permès redimensionar-lo, reduint sobretot aquelles flotes clarament sobrecapacitades (italiana i francesa), millorar els sistemes de control sobre els qui pescaven il.legalment, i recuperar uns estocs clarament depauperats. Per a Catalunya la mesura hauria estat raonablement fàcil d’afrontar, donat que només compta amb sis vaixells (tot i que, de fet, dos són de Fuentes i, per tant, no serien estrictament catalans). Les pressions, un cop més, dels grans lobbies, ho van fer impossible, i la delegació catalana va perdre una nova oportunitat en aliar-se amb ells. Ja llavors vaig considerar-ho un error, i així ho vaig manifestar.

La darrera reunió, a Recife (Brasil), el passat novembre, suposava la darrera oportunitat per prendre les mesures que haurien permès salvar els estocs i no haver d’anar a CITES, però el guió de la pel.lícula es va repetir i la reunió va tornar a fracassar. Un cop més, les recomanacions científiques eren obviades i primava més l’interès de determinats sectors que el sentit comú i la responsabilitat. Tindrà alguna cosa a veure el fet que durant anys la UE hagi estat subsidiant aquest sector?, ens preguntem molta gent.

Les opcions per salvar la Tonyina (i tota la gent que en viu) cada vegada eren menys, vaja, són menys, fins el punt que diversos grups de científics i ongs han hagut de fet sonar el xiulet de ‘temps de descompte’. Per sort hi ha qui ha reaccionat a temps, com Mònaco, i ha proposat incloure la Tonyina en l’Apèndix I de la Convenció Internacional que regula el Comerç d’Espècies Amenaçades (cosa que, de fet, en prohibeix el comerç internacional). És una mesura dràstica, sí, però necessària donat que els qui havien hagut de salvar la Tonyina Vermella fins ara, és a dir ICCAT, porten anys condemnat l’espècie i el sector.

Si s’aprova aquesta mesura (ho sabrem el proper mes de març) caldrà pactar mesures transitòries i, segurament, reformes en algunes parts del sector, certament, potenciant les activitats amb menys impacte i que garanteixin una major sostenibilitat de l’estoc. Tot això hauria estat molt més senzill, més barat per al contribuent i menys traumàtic per al sector, si s’hagués reaccionat abans i millor.

Lamento, de fet porto  ja uns quants anys lamentant-ho, que quan tocava ser valents i tenir visió de futur, algunes parts del sector, també el català, optessin per donar suport als aliats equivocats.

Ara pagaran justos per pecadors, es queixen alguns. És probable, però durant massa temps hi ha hagut una preocupants connivència entre uns i altres.

M’honora que em facin protagonista i que, fins i tot, alguns em vulguin santificar o patronitzar. Hauria desitjat que aquest nomenament fos per motiu de la lluita (i potser d’algun miracle) que hagués comportat salvar l’espècie. Tanmateix, em temo que només sóc un pobre mortal sense cap altre mèrit que el de fer la seva feina d’eurodiputat, per a la qual va ésser escollit, i que simplement ha procurat ser conscient, i conscienciar els altres, de la gravetat de la situació. De fet, per poc que algú vulgui saber la veritable història dels fets i no vulgui caure en la sempre fàcil, i tan sovint equivocada, instrumentalització prelectoral, ho pot fer consultant aquesta humil bitàcola.

Ara com ara, confio que encara siguem a temps de salvar un dels animals més fascinants dels nostres mars i oceans, i del qual en viuen, a més, centenars de persones, dins i fora d’Europa.

Seria una llàstima que la nostra avaricia, ceguesa, electoralisme i visió curta de mires, un cop més, ens conduís al ja tan habitual lament del ‘Ai, si haguéssim reaccionat abans!’.

Jo, per si de cas, deixo escrites aquestes ratlles recordatòries que espero no acabin essent un trist epitafi, no per a mi, és clar, sinó per a la Tonyina i la part del sector que ha fet bé les coses, i vol seguir fent-ho bé.

Font foto: L.M. El Punt.