ICCAT dia 4: Japó juga fort (arriba l’hora de la veritat)
Ha arribat l’hora de la veritat. Després dels tempteigs inicials, avui toca presentar ja les propostes concretes per començar les negociacions específiques. De fet tocava fer-ho ahir, però algunes delegacions van demanar una pròrroga a avui per acabar de valorar les seves propostes (i segurament les seves opcions). Algunes delegacions, entre elles la que encapçala el president de torn d’ICCAT, el brasileny Fabio Hazin, o el mateix Japó, han estat molt clares: no hi ha més temps, ni més possibilitats de negociació, o surt alguna cosa sensata i coherent d’aquesta reunió o, simplement, ICCAT i els estats membres hauran perdut tota la credibilitat, i la tonyina les seves expectatives de vida. Alguns països, a més a més, estan especialment indignats amb la manca de control, de responsabilitat i de voluntat de preservació de l’espècie d’altres, molts d’ells de la UE. A ningú se li escapa, per altra banda, que hi ha una delegació especialment influent que està fent valer el seu pes des del primer dia: Japó. No només en depèn el seu mercat (és el principal importador del món de tonyina) sinó bona part de la seva flota. No és estrany, per tant, que en la seva declaració inicial Japó deixi clar que, per a ells, un fracàs de la reunió d’ICCAT (és a dir, que no s’arribés a un veritable acord per garantir la protecció de l’espècie), suposaria una veritable problema, i més quan l’alternativa seria llavors enviar la tonyina a la llista d’espècies en perill d’extinció de la CITES, la qual cosa vol dir que ja no seria qüestió de parlar de quotes o temporades de pesca sinó, directament, de prohibir-ne la captura i la comercialització. Japó, per tant, juga fort (segueix…)
en favor de salvar ICCAT, tot i que cal també tenir molt present que si
la situació actual és tan dramàtica és, també, perquè fins ara Japó ha
permès, i fins i tot potenciat, la desmesura. Sigui com sigui és una
evidència que és Japó qui ara com ara controla la negociació. I això no
agrada a gairebé ningú, especialment la UE. La situació sembla força
clara: no hi ha més marge de maniobra que establir o bé una moratòria,
o bé uns períodes de tancament que garanteixin que no se superararan
les quotes establertes (potser 15.000 tones?), i això implica tancar
els mesos de maig, juny i juliol que és quan les captures més grans
tenen lloc. L’objectiu és ben simple: si no es fa així no hi ha cap
altra garantia que els estocs es puguin preservar i regenerar, i per
tant és la fi de l’espècie, i del sector. Malauradament no tot el
sector ho veu igual, i sembla que en alguns casos hi ha més interès de
treure el màxim benefici a curt termini, encara que això suposi acabar
definitivament amb la tonyina, que no pas adoptar mesures potser
doloroses però necessàries. La negociació continua.
Per si a aquestes alçades encara algú dubte de l’enorme pes econòmic, sòcioeconòmic i ecològic d’quest debat, pot consultar alguns dels següents articles:
LLega el dia del Juicio final para el atún (El mundo)
Pressure mounts to close mediterranean fishery (Malta Today)
Closure call for tuna disgrace (BBC)
Així com d’altres apunts d’aquest bloc recollits a la categoria Mars i Oceans, o els llocs webs de Greenpeace o WWF.
Foto: Tonyines en un mercat japonès. Font foto: Getty Images/BBC