Sonny Knight & The Lakers, Moll de la Fusta (Barcelona), 19 de setembre de 2014
Podeu anar seguin les meves fotos a www.rockviu.cat o a la web Bythefest.com
Paul Rodgers, sala Zeleste II (Barcelona), 22 de març de 1997
Poc a poc cada vegada més editorials i revistes em demanaven que volien les fotos en color, per la qual cosa el blanc i negre va anar quedar com residual. Finalment el 22 de març de 1997 vaig tirar el meu darrer rodet en blanc i negre a l’ex Free i ex Bad Company (i, anys després també cantant de Queen) Paul Rodgers. Poc a poc la qualitat de vida va millorar gràcies aanar-me’n oblidant dels líquids, quartos foscos amb llum vermella, reveladors, banys d’atur i fixadors. Hores i hores allà entafonat en pocs metres quadrats mentre cremava compulsivament paquets de Ducados i ampolles de Voll-Damm en un ambient clarament insà. Fora romanticismes! Oblidar-me del revelat químic i del blanc i negre va ser tota un alliberament.
Els Pets, Passeig de Lluís Companys (Barcelona), 11 de setembre de 2014
En aquest link podeu veure totes les fotos que vaig fer durant la Diada 2014.
Myles Sanko, Festival Altaveu (Sant Boi de Llobregat), 6 de setembre de 2014
Podeu veure la resta de les fotos del festival aquí: www.rockviu.cat
Backstreet Boys, Ràdio Barcelona i Discoteca Illusion (Barcelona), 13 de març de 1997
No se d’on va venir l’avís, si em van trucar des de València o algú em va donar el xivatassu (suposo que va ser el sempre encantador Luís Troquel). El cas és que hi havia una editorial valenciana, La Máscara, interessada en fotos dels Backstreet Boys i justament els d’Orlando estaven aquella setmana a Barcelona. Vaig posar-me en contacte amb Ràdio Barcelna-40 Principales per demanar permís per estar en el seu estudi i em vaig acreditar per estar al seu concert en rigorós playback a la sala Apocalypse. El grup tot just començava i la onada de fans estava creixent imparable però encara eren humans i deixaven acostar-se. Total que la trobada va ser perfecte i vaig tornar a casa carregat de rodets amb imatges dels cinc efebs. La Máscara va arribar a treure tot un llibre gairebé amb les meves fotos i això em va obrir una porta immensa del món editorial. Li van seguir llibres de Sergio Dalma, Alejandro Sanz o Ricky Martin. Em vaig adonar que als concerts d’aquestes megaestrelles populars i mainstream els fotògrafs que hi van ho fan gairebé per imposició dels seus mitjans i pocs ho fan en plan de freelance. Un espai que vaig saber aprofitar. Al final amb La Máscara vaig publicar fotos en més de 100 referències diferents (des dels Rolling Stones als Smashing Pumpkins passant per Björk, Chayanne, Manic Street Preachers, Enrique Iglesias, PJ Harvey, Prodigy, Marilyn Manson, Jarabe de Palo, Robbie Williams, Pixies, Shakira, Luís Miguel o Molotov entre molts d’altres).
Després de 2 anys d’intensa col·laboració (a sobre ben pagada) els hi vaig fer una proposta: un llibre meu que aplegués els meus primers quinze anys amb la càmera penjada al coll. A finals de 1999 va aparèixer el llibre anomenat “Pasión por el rock” en la edició espanyola i sudamericana, “Rock on Stage” a la francesa i “Passione rock” a l’italiana. Un llibre únicament de fotografies en color i blanc i negre que va posar el meu ego a l’alçada d’un campanar. El miro ara i canviaria més de la meitat de les fotos, però no puc deixar de sentir-me’n totalment orgullós del resultat i la repercussió que va obtenir.
Malauradament tot te un final i unes inversions (estafa?) en el mercat sud-americà va fer que la editorial trontollés i que finalment La Máscara fes fallida i els seus llibres desapareguessin de les estanteries. Finalment vaig trobar exemplars de “Pasión por el rock” en un Happy Books a un preu de ganga. Un bonic final.
Cannibal Corpse, sala Garatge Club (Barcelona), 1 de maig de 1993
Els camins del rock són inescrutables i la gent de la revista “Metal & Co” va decidir posar-me a prova amb una nit de triple cartell de trash metall. Desultory, Cannibal Corpse i van posar a prova els meus timpans i van obrir-me portes a nous sons i escenes.
Fear Factory, sala Garatge Club (Barcelona), 1 de maig de 1993
The Wonderstuff, Sala Zeleste II (Barcelona), 19 de novembre de 1993
Les coses passen quan han de passar, i aquí va passar una de les més importants de la meva vida. Ja ho vaig explicar en el seu moment aquí.
I aprofito per tornar a penjar les imatges. A la recent migració de blocs de MésVilaweb incomprensiblement s’han malmès un munt d’imatges de l’històric d’aquest bloc, i això per no parlar de tipografies, accents i caràcters en els texts. Refer-ho és una tasca gairebé impossible.
Sau, Els 4 Gats (Barcelona), 1993
Juntament amb en Ferran Amado formàvem part de la redacció catalana d’“El Tubo”, una revista basca basada bàsicament en tot el que sonava a l’escena basca que tot i viure els darrers rampells del RRV havia sabut mantenir-se i créixer en quantitat i qualitat. Per aquestes contrades allò que alguns van anomenar “rock català” creixia com l’escuma i ens vam plantejar traspassar aquest projecte al nostre petit país. El 14 de juny de 1991 amb un Sant Jordi petat amb bandes que s’expressaven en català ens ho va deixar molt clar. Mentre en Ferran i jo començàvem a moure aquesta idea de revista, per una altre banda hi havia un grup de gent amb la mateixa idea comandats per Lluís Gendrau amb una idea similar. Tot va ser unir forces, trobar i buscar finançament i per fi, el dia de Sant Jordi de 1993 va sortir el primer número de l’Enderrock, i així ja en portem 21 anys…
Per presentar-ho ens vam dividir en un parell d’equips. Uns van anar al concert de Sangtraït i Lluís Llach al Parc de la Ciutadella a Barcelona i uns altres vam agafar el cotxe, carregar-lo de revistes, i anar a la plaça de Bous de València on es celebrava la segona edició del festival Tirant de Rock. Un concert on només van poder pujar a l’escenari els valencians Intocablues Band i els mallorquins Ocults. La resta del concert (Umpah Pah, Lax’n’Busto, Els Pets i Kitsch) va ser suspès per la inoportuna pluja.
The Rolling Stones, Estadi Olímpic (Barcelona), 13 i 14 de juny de 1990
A la recerca d’un espai on poder publicar les fotos i escriure algunes ressenyes vaig anar a ensopegar amb “Neon”, una petita revista gratuïta que tenia la seva seu a uns baixos del carrer Escudellers. Era una revista que vivia dels anuncis de locals sobretot del Baix Llobregat i aquest garitos s’havien de fotografiar per fer les publis. I aquesta va ser la meva primera tasca: fer fotos a bars i disco-pubs decadents d’extraradi que pensaven que posant un anunci la gent vindria en massa als seus xiringos. De passada vaig poder ficar ma en els continguts de la revista, com per exemple fer un reportatge dels concerts dels que van fer The Rolling Stones el 13 i 14 de juny a l’Estadi Olímpic. Dos concerts, per cert, fotografiats des del públic i colant la càmera com bonament vaig poder: objectius i rodets camuflats en entrepans i el cos de la càmera amagat allà on no sona.
La sort em va somriure i la redacció de la revista va quedar lliure (lios de faldilles, matrimonis separats i altres qüestions que tampoc interessen gaire) i me la vaig apalancar. Gràcies a la tasca, i després d’un fracàs amb un PC, va caure el meu primer Mac, un clàssic que encara conservo i que em va costar una petita morterada, però que des d’aleshores s’ha convertit en un estri imprescindible a casa meva.
Portant la redacció, direcció, maquetació i el que calgués, a Neon hi vaig estar 10 anys, mes rere mes, parlant de discos, concerts i fent entrevistes a tot deu, passant de cobrar una misèria a cobrar una puta merda però a canvi podia acreditar-me allà on pogués i acaparar els discos que queien de promoció. Però tot te un límit, i quan va néixer en Gerard l’any 2000 vaig dir-li al capo de la revista que o em pagava més o que s’oblidés de mi. I es va oblidar de mi.
Podeu veure més fotos d’aquest concert aquí.
Screamin’ Jay Hawkins, Parc de Can Soley (Badalona), 8 de juliol de 1989
Com que lo de “Sound” es va acabar ràpid era qüestió d’anar buscant una alternativa per anar aconseguint acreditacions i aquesta va sorgir des de la revista “Boogie” de Madrid. La forma de treballar era simple: correu ordinari per enviar les fotos i, amb una mica de sort, un fax per enviar la crònica. Una revista que va funcionar perfectament (pagaven i tot!) mentre era quinzenal i que es va fotre la gran hòstia quan va canviar el format i van decidir fer-la setmanal.
Una de les primeres fotos que hi vaig publicar va ser de l’històric Screamin’ Jay Hawkins al parc de Can Solei de Badalona. Un dels shows més impactants que he vist mai, tant durant l’actuació com abans del concert als camerinos, ja que vaig estar fent fotos de l’entrevista que va realitzar Trashmike i Ignasi Julià del Ruta 66, una revista amb la que també vaig començar a col·laborar en aquella època i on avui en dia hi segueixo publicant les meves fotos amb la mateixa il·lusió que fa un quart de segle.
Glenn Medeiros, Discoteca Apocalypse (Barcelona), gener de 1989
Un dia a la passejada dominical pel Mercat de Sant Antoni el meu proveïdor oficial de K7’s pirates de concerts em va dir si volia comprar fotos també. Eren material de primera del desaparegut fotògraf argentí Gonzalo Goizueta. Li vaig dir que no calia, que jo tenia les meves pròpies. Es va interessar en el meu arxiu i em va demanar alguna mostra per algun projecte. El seu pare tenia una editorial dedicada al porno pur i dur (sí, tenien una revista que es deia “Pajas”, sense embuts!) i el nen tenia el somni de fer una revista musical. Així va néixer “Sound” i pel primer número em va encarregar una feina bruta: Glenn Medeiros, l’infecte autor de “Nothing Gonna Change my Love for you”, un clàssic one-hit-wonder amb un munt d’adolescents disposades a perdre la virginitat per ell. La feina va se divertida però el resultat no gaire. Les fotos que adjunto al post són una mostra del que he pogut recuperar d’aquelles diapos. Lamentable. De totes maneres en va sortir una portada per un número que es venia als quioscs juntament amb el llibre “Un año de rock” com a esquer… Llàstima que era l’edició d’un parell d’anys abans.
A partir del segon número es va començar a muntar una mica de redacció amb companys com Aitor Ramos, Pepa España, Julia o un jove Jordi Bianciotto, preparats per treure una revista que amb una mica de sort sortia cada dos mesos. Allà vaig descobrir el funcionament del tema d’acreditacions de concerts i que quan demanaves discos de promoció no els havies de tornar a la discogràfica i te’ls podies quedar. Això em va posar les piles i si ningú estava interessat en cobrir un concert o fer ressenyes de discos, me’ls quedava jo. Així va començar a augmentar la meva col·lecció de vinils i es va iniciar la meva afició a anar a tota mena de concerts. La revista només va durar cinc números, els justos per relligar els sobrants, posar-hi una portada nova i tornar a col·locar-ho als quioscs un any i mig després.
El Último de la Fila, Bellaterra, 8 de novembre de 1986
Un avió trencava el cel mentre el grup tocava “Aviones plateados”, la màgia sobrevolava l’ambient, era migdia i feia un sol que torrava el clatell. En Qumi va fer un salt i jo el vaig captar. Possiblement sigui el meu primer salt fotografiat. M’acompanyava la Katy, companya de l’escola de fotografia de l’EMAV (actualment directora de l’agència teatral Escena Viva i una especialista en la cultura japonesa). Ella va contactar amb el management d’El Último de la Fila i ens van demanar si els hi podíem enviar algunes fotos. Uns mesos després al comprar el disc “Nuevas mezclas” veig que surt la foto a la carpeta interior, ben petita, molt petita comparada amb la il·lusió que em va fer veure-la allà publicada. Després també s’utilitzaria com a contraportada del single “Son cuatro días”/”¿Para qué sirve una hormiga?”.
Era la meva primera foto publicada en un disc, i a sobre en un treball del meu grup preferit. Peles? Crec que poc o res, però això no importava, la pasta me la fondria en cerveses, en canvi la foto encara hi és. I el que el meu nom no s’acredités tampoc em va importar gaire. Avui en dia muntaria un bon cristu, però en aquell temps sabia que aquella foto era MEVA, i amb això en tenia prou.
Són ja trenta anys amb una càmera formant part de la meva silueta, i aprofito aquestes dades estiuenques per fer un repàs als moments claus de la meva biografia entre bolos i actuacions (gigs en anglès): la meva gigografia. Començo pel principi i seguiré cronològicament.
15.06.1984 El Grito Acusador + Ultratruita a les Cotxeres de Sants 
Ja ho he explicat moltes vegades, però no ve de fer-ho una vegada més. L’any 1982-83 vaig començar a fer els meus propis fanzines. Al principi amb els companys del cole però després vaig decidir fer-m’ho jo solet. Era la manera de fer alguna cosa per moure l’ambient i fer créixer l’escena musical barcelonesa. Després de fer ‘zines amb diferents noms (“Wild Puppets”, “Kulthura Muzical”, “Papers”, “Eructos de Barna”…) vaig decidir plantar-me amb “Voll-ker”, un acrònim entre la cervesa Voll-Damm i el pòker. Per il·lustrar els meus textos seguia la norma del talla i enganxa deixant les revistes que tenia a casa trinxades i amb evidents forats. Vaig pensar que era l’hora de donar un pas endavant i crear jo el meu propi material. La càmera de la família em serviria i ja que sempre estava a primera filera només calia pitjar el botó. Al menys això és el que pensava. El 15 de juny de 1984 em vaig estrenar amb el concert d’El Grito Acusador i Ultratruita, un concert dins d’unes jornades cinematogràfiques a les Cotxeres de Sants.
El resultat? Ja em servia per el fanzine, que era la meva única intenció. Però fer les fotos i portar-les a revelar entrada dins d’un pressupost que la setmanada no podia assolir. Aleshores vaig decidir baixar de l’armari un laboratori que era el meu germà Josep i que, poc abans de morir, em va ensenyar a utilitzar-lo. Amb un llibre a les mans, uns líquids que desconeixia i un coneixement nul del mitja sorprenentment va donar els seus fruits. Un aprenentatge autodidacte i un sorprenent descobriment que va aconseguir que m’endinsés apassionadament al món de la fotografia i que decidís l’any 1986 entrar a estudiar fotografia a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona sota les ensenyances de Jordi Peñarroja.
Hola a tothom,
fins que no es solucionin certs problemes tècnics podeu seguir la meva activitat diària aquí: www.rockviu.cat o setmanalment a la secció “Des de l’objectiu” a www.enderrock.cat/edr
Una abraçada!
Xavier Mercadé