ROCKVIU

The Wonderstuff, sala Zeleste II (Barcelona), 19 de novembre de 1993

La de promocioner de discogràfica és d?aquestes feines que es van perdent amb el temps, com s?han perdut també la dels fotoliters, els que netejaven i arreglaven les màquines d?escriure, els venedors de fax i els encarregats de manteniment de tèlex (d?aquest n?he conegut). Antigament totes les discogràfiques tenien un equip de promoció format per dues, tres o quatre persones que es dedicaven a donar a conèixer a la premsa i als mitjans de comunicació les novetats que treien, fent actes de presentació de discos o concertant entrevistes amb els artistes. Actualment, degut a la crisi del món discogràfic, aquesta tasca només la porta una sola persona atabalada de feina i amb uns pressupostos molt més reduïts que en les bones èpoques.

Segueix a vull llegir la resta de l’article

En una discogràfica barcelonina un dia va entrar una noia nova, baixeta i molt simpàtica. Semblava una mica fora de lloc i em va caure bé des del primer dia. Van passar uns mesos i un dia que vaig anar a buscar les novetats del segell, vaig tenir la gosadia de convidar-la a un concert que hi havia aquella nit al Zeleste II. El grup era The Wonderstuff, una banda efímera (es van separar als pocs mesos) que seguien l?estela dels James i altres bandes amb sabor èpic hereves dels primers U2 o de Simple Minds. Poc a poc vam anar escurçant distàncies, ella per parlar-me no dubtava en recolzar-se al meu braç. Un gest espontani però que jo em vaig agafar com una declaració d?intencions.

A la sortida del concert vam anar a fer una altre cervesa al Bocata Nit, el bareto d?entrepans, calimotxos i birres del carrer Pamplona amb Almogàvers. No era pas el lloc més romàntic del món però allà ens vam fer el primer d?un mil·lió de petons, parafrasejant aquell inoblidable primer disc dels escocesos Fairground Attraction (The first of a million kisses).

I d?això avui en fa catorze anys, la M+ i jo ja hem superat de llarg aquell primer mil·lió i encara ens en queden uns quants més.