Una taca de nit de la ploma d’un escrivà llunyà esquitxa el meu somriure. No he estat amatent. No he vist la mort perpetrada a la llum. M’omplo de llunes fosques i d’eclipsi. El meu vestit és negre espessa la meva por. Porta o mirall? La
No és oportú, ja ho sé, un dia de bromes, com avui, un dia en que penjàvem la “llufa” de paper de diari – quin altre paper podíem tudar sinó aquest, que ja era un luxe tenir-lo? – a l’esquena dels companys i companyes, i sobre tot dels adults, tot dient: “El burro valent, que porta
Volia parlar del dia 22 de desembre, dia de l’amor universal, un orgasme de tota la terra, un batec singular, el cor del món estremit i sincronitzat per a una bona causa, com antídot de la violència i les males vibracions. Però he de parlar de mort. Ha passat a Ronda, província de Màlaga. Ell
Ni la lluna, quart creixent, ni els desitjos de tantes dones, ni les manifestacions de dones, homes i infants, ni l’amor, ni la tendresa. Ni els bons auguris de na Carme Laura. No ho hem pogut aturar. Ha tornat a passar : Li han tallat els somnis…Li han tallat les ales…Li han tallat la llengua…Li han tallat les cames…L’han assassinada.
Avui em costa més escriure sobre aquest tema, no sé el per què, potser perquè és el dia oficial, el dia en que tothom ja ha dit tot el que cal dir, allò políticament correcte . Avui em costa més perquè el que cal dir està definit i acotat. No em surten les paraules dels
No hagués volgut res més que no haver d’escriure-ho pus mai, que fos un fet rar, aïllat o malaltís, però encara és fosc l´horitzó, encara hi han masses actituds i ideologies que ho sustenten, ho justifiquen i ho enalteixen, encara hi ha gent que no es demana el per què de tot plegat i ho oblida, com
Encara no eren les buit que anava cap a la feina. El cel era argentat i la ciutat s’hi dibuixava com una aquarel·la, sorgint de la penombra matinal en dos colors. El sol s’alçava, blanc, i els núvols esfilagarsats s’omplien de promeses de llum i rastres taronges. Es notava que faria calor. He pensat en els quatre cents homes, a
Li tallen els somnis Li tallen les ales Li tallen la llengua Li tallen les cames La maten Fa fred i por En Lluís Maicas diu: “qui se sent propietari esdevé botxí” Per una cultura de la llibertat i del respecte en les relacions humanes. Ja n’hi ha prou que ens facin por amb suposades bubotes de perills
No he vist res, jo tampoc, avui. Em sento com el lúcid dibuixant del graffiti : estic aplanada, estrellada a la paret, bidimensional , descolorida, no veig res. Hi ha dies que no veus res, tornes del color de la paret, se’t tanquen els porticons de la finestra, poc a poc, i el món no
He vist un curiós aparador d’uns grans magatzems prou coneguts a Ciutat. Un munt de gent, inusual per a l’hora que era, hi estava congregada. Rera els vidres una dona vestida de negre es movia com un mico, inquieta, i intentava atreure les mirades dels vianants. M’ha fet sentir incòmoda. No sabia si era
Li tallen els somnis Li tallen les ales Li tallen la llengua Li tallen les cames La maten Fa fred i por Res és nostre només el que resta a la memòria del cos. Costa pensar que hom pugui tallar un coll que ha estimat, segellar uns llavis que ha besat, perquè ha oblidat la
Li tallen les ales, li tallen els somnis, li tallen la llengua, li tallen les cames. La maten . Fa fred i por