El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Encara no eren les buit que anava cap a la feina. El cel era argentat i la ciutat s’hi dibuixava com una aquarel·la, sorgint de la penombra matinal en dos colors. El sol s’alçava, blanc, i els núvols esfilagarsats s’omplien de promeses de llum i rastres taronges. Es notava que faria calor. He pensat en els quatre cents homes, a Sevilla, que es manifestaven contra la violència masclista i m’he emocionat. He permès que m’entras la llum al rostre i al cor i m’he deixat anar en un somriure ample, deixondit, jo tota sola amb mi mateixa i he estat cofoia. M’he cregut que arribaria el dia que somniava Saramago en que serien cent mil homes els que es manifestarien, sense himnes militars, amb els seus fills a coll i be, les seves barbes de dies, els cabells llargs, o les calbes. I tots serien/seriem normals i estimarien la vida, la seva, la de les seves dones i la dels seus fills i per fi la llum els hi ompliria l’esguard…
Blocaires: Fem-ho possible i que jo ho vegi. Bona nit
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una amiga, arran dels esdeveniments de violència de gènere, m’ha passat un escrit i la següent performància humorística.
PS-1: disculpeu la grolleria però comprendreu la meua indignació. Una cordial salutació Victoria i gràcies per incloure’m als teus enllaços. Com et dic sovint, et llegesc, quasibé, sempre.
PS-2. Si consideres de mal gust aquesta petita oscil·lació dins del pèndol, esborra-la tranquil·lament.