Això:http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/27838 No hem avançat gaire o potser sí, potser se’n parla més, potser es veu el problema més transversalment, potser l’amic home compren més, entén el dol, la dimensió, rebutja obertament els comentaris i en especial les idees masclistes, pejoratives cap a la dona, justificatives de violència, potser també hem trobat més lloc, més recolzament, més
Travessa’mcom una au travessa el celi no l’estripa,el solca,l’embelleix.És el seu lloc. Assabenta’t de micom l’aigua saptots els racons del llitdel riu. Estima’mcom jo t’estim. Respecta’mcom la pell respecta el cosde qui embolicai no dejectani una ruani un desig,elàstica i bellíssima,nua. Així t’estimaré jo,així et travessaré jo,així m’assabentaré de tu,jo.
M’ha xopat les pasteres i els arbres, la pluja. Les teranyines i els cossiols. Les persianes i els vidres. Les teules i el terrat. Els somnis i el dol. M’ha xopat l’ànima, la pluja, i ha escampat flors i pètals pertot. Campanes roses de bignònies, com boques silents. Flors vermelles de buguenvíl·lees, com sang. Estrelles blanques
Al cel blau d’una nit molt llarga ja voleien 53 trapezis blancs, als llimbs del repòs absolut, 53 dones mortes que ja no faran més l’amor, que ja no bressolaran els seu infants, que ja no ballaran les músiques del món, ni s’agafaran del braç de les amigues… Esmolen eines altres assassins, traïdors, amagats a carrerons de ira i
“La natura provident ens procura una bèstia per a cada molèstia”, diu el poeta Joan Oliver. Jo avui he d’afegir: La natura provident ens procura un goig per a cada post. No pensava pas fer un post avui. Divendres – ja m’enteneu, tota una setmana a l’esquena – set hores de feina, tertúlia literària a
Puja la boira des de la serracom fum.S’escampa lentament. Ens cobreix,talment un fogasserque estreny la ciutat quallada. No la traspassa el solni sobreviu la lluna diürna. El dia nou va vestit de tardor.La llum somorta m’acompanya a la feinai un cobricelde foscaem clou. Les amigues em parlen d’altres dones que estimem,a la primavera de l’hivernque s’acosta. Hi ha el
43 graus a l’ombra de la mort, 43 víctimes enguany. Na Laura, la darrera (?), apallissada fins a morir, a Marratxí, a Mallorca . M’estalviaré els detalls, just assenyalar que el coll i les costelles , essencials per a respirar, estaven destrossats. Realment i simbòlocament feia temps que ja no podia respirar na Laura amb la
Quart creixent, baixa en el cel, la lluna era un tall de sang a la nit negre, ben dibuixada , talment una ferida oberta al tors, molt lluminosa. Deixava una estela també roja a la mar fosca, estreta , tremolosa, encesa, que la marea baixa s’enduia i retornava, com un alè. També era hipnòtica. Algunes famílies
La lluna és un interrogant, avui, prim i escolat. Com una falç de ferro lluenta i magre, blanquíssima. Es demana per què el crepuscle taronja ha tornat color de sang? Primer vermella, després morada i negra, com el no-res, quallada, pudenta com una nafra, com un retret infinit… Per què les buguenvíl·lees es moren arraconades a
La mort viole(n)ta s’inta·la als ulls i els ombreja , enfonsa les pupíl·les i taca de foscor l’esguard. La mort viole(n)ta s’istal·la al coll espigat, hi fa un tall net de sang quallada. La mort viole(n)ta és vi, la mort viole(n)ta és sang, són trets. La mort viole(n)ta són pètals escampats per un vent possessiu. Otel·lo torna boig
Humilment per a tu, Montserrat: Venen les paraules a trobar-tea la platja encalmada i deserta.Comprens el seu missatgei la mena de ritme que de sobteles ordena,l’envestida, suara forta,suara dolça,i el silenci. Obres, com ventalls d’estiu,les vertebres i el cor,els llavis, com mirades. Has pogut dir que vens de la fondària de les donesi has alçat els
La voravia és plena de flors roges i liles, com gotes de sang sobre el ciment gris, sang que era viva fa una estona, sang de dona assassinada. Cauen les flors, incessants, com la flor romanial, per cantar la ignomínia, per reencarnar la vida. Ha estat assassinada una altra dona, la víctima 29 . Un assassinat preventiu,
No és tristesa, només l’olor de la tristesa. No són els arbres, només l’ombra dels arbres, com una xarxa, al terra, allí on ella mira. No és neguit, només un cel opac i gris i una tarda fosca. No és pluja, no li sembla que ho sigui, només lluïssor a les llambordes, com un camí
VIOLETES Les violetes africanes, unides, com un puny, en mig de les molsudes fulles setinades, van omplir d’amistat l’horabaixa. S’obriren, llibertàries, per tintar les hores que lliscaven, llargues, al rectangle blanc que m’albergava. El color lila, rotund, escrivia paraules d’amor. Et feia present, amiga. Duia remor de goig, tot tenyint el
Som tan pacíficsi ella és tan bonica mentre morGraciela Baquero He d’empassar-me la fel amargaque em puja per la gola,astorada de nou per aquest crim. La il·lustració és de la bona amiga blocaire Xus (Poti-Poti), feta en ocasió d’un dol similar i cedida per amistat a tots nosaltres. Les paraules d’un home, escriptor i bon