El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Avui no he vist res, només hi ha fosca i el pèndol se m’ha aturat en sec
No he vist res, jo tampoc, avui. Em sento com el lúcid dibuixant del graffiti : estic aplanada, estrellada a la paret, bidimensional , descolorida, no veig res. Hi ha dies que no veus res, tornes del color de la paret, se’t tanquen els porticons de la finestra, poc a poc, i el món no et sorprèn, just t’entristeix, no et mostra cap camí, cap paisatge emergent, cap llum, i potser plores, perquè no veus res i el pèndol se t’atura en sec.
Tornem-hi i tornem-hi, que ja en són 60. Ara una dona assassinada, demà una altra, ahir una dona notablement implicada i compromesa, avui una dona, just després de sis mesos de casada, demà una dona anònima en tornar de la feina, o defensant el fill d’una pallissa. I aquí no passa res, ni cauen pedres, ni plou sang, ni canvien les lleis, ni es dedica pressupost de pes a l’educació per a la vertadera igualtat de drets i el respecte a la vida, ni es fan manifestacions contundents, vull dir com les que convoquen els grans temes. Més víctimes que ETA, els darrers deu anys, més fills desgraciats i malbaratats en allò més profund, més vergonya. I no s’hi dedica ni un u per cent de la xerrameca política. Tots – homes i dones – tenim mare i filles, germanes, amigues. Ens pot passar, estadísticament, i no saps quin és el factor de risc. No és l’edat de la víctima ni del botxí, no és el nivell cultural acadèmic, només ho sembla de vegades…
Per suposat, la COPE calla, no s’indigna, ni convoca autocars, ni excomulga a ningú, ni a l’església fan homilies brillants, ni humils. Una simple caricatura , un qüestionar l’eficàcia d’una gestió, un suposat mal pas d’un polític o d’una coalició, fan vessar més tinta i indignació. Els partits de tot color estan enfeinats en altres menesters, no pas de joglaria, que ja m’agradaria a mi.
Què hem de fer? Posar escorta a les dones ? a qui? quan? Abans de fer l’amor ? després ? s’han de tancar de cames ( sembla efectiu per aturar segons quin tipus de violència ) ? L’home, es transforma en botxí abans de tenir un fill ? després ? quan la dona no en pot tenir ? quan la dona troba feina ? quan la perd ? quan està enamorada ? quan ja no hi està? És torna perillós, potser, quan es pren la desena cervesa ? quan s’emborratxa? a la primera amenaça verbal? o a la tercera? quan degrada i limita? quan pega ? O simplement, sempre ? És una opció de risc tenir parella? És una opció de risc que després de milers d’anys just en faci 75 que podem anar a votar les dones en aquestes terres? Són perilloses les mares de maig? Ho som totes les mares? Ho som totes les dones? Què passa? És un tema social de la màxima importància. I de futur.
Quan succeeix, s’explica, potser amb detall, el fet, però no s’analitza la rel, no s’atura la prepotència. Mentre els portaveus polítics , uns més que altres, és evident, continuïn mostrant que tenen el cervell de pasta de testicles i no els testicles de pasta de cervell, i això sigui un mèrit i no pas un demèrit, mentre sigui minoritari el nombre d’homes que recolza i lidera els moviments en contra de la violència masclista (n’estic cofoia dels que ho fan ), mentre no eduquem ciutadans i ciutadanes en la clara consciència del valor de la vida i el respecte a les idees dels altres, a favor de la no violència i de la cooperació, continuarà essent desgraciadament noticia , petita, però noticia, dia per altre.
Si em permeteu, i ho dic humilment, crec que tot això de “por cojones” i les guerres preventives i la resolució de conflictes per les armes i la prepotència, és el brou on s’hi fa aquesta sopa letal.
Jo també vull un estat propi, però i sobretot : NO VULL CAP MÉS DONA MORTA I VULL UNA CAMPANYA DECIDIDA, DE TOLERÀNCIA ZERO, AMB ELS ASSASSINATS DE DONES I TOTES LES ACTITUDS QUE ELS FAN POSSIBLES
Perdoneu el to, però estic trista i enrabiada
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tristes, enrabiades, indignades. La mort injusta, una més, traduïda en una notícia d’unes poques línies. La denúncia és necessària davant del silenci que l’embolcalla. El teu article és oportú i nostre. Gràcies. Carme-Laura.