El pèndol de petites oscil·lacions

He vist un curiós aparador d’uns grans magatzems prou coneguts a Ciutat. Un munt de gent, inusual per a l’hora que era, hi estava congregada. Rera els vidres una dona vestida de negre es movia com un mico, inquieta, i intentava atreure les mirades dels vianants. M’ha fet sentir incòmoda. No sabia si era un animal engabiat o una autòmat. M’ha fet venir al cap el poema d’en Rilke.

He recordat alhora la figura de la dona pantera, a la pel·licula d’en Tourneur; la vestimenta se l’hi assemblava. Ja sabeu com és la ment…Tot seguit m’han comparegut ,  inevitablement,  les imatges d’ella, tota misteri, dividida la seva ànima entre la naturalesa animal, depredadora, i la naturalesa femenina, de lànguida mirada, segons els gustos de l’època, saltant al coll del seu psiquiatre amb irresistible afany.. De cop he sabut per què em sentia incòmoda: tants d’anys i encara hem de fer cabrioles de circ perquè ens admirin. No té res a veure allò que he pensat amb la dona, que possiblement es guanyava la vida amb la darrera idea del publicista. És una altra cosa. Ja m’enteneu. Aprofito per posar-vos el poema d’en Rilke

Té el seu esguard tan fatigat de veure

passar els barrots, que ja res no reté.

És com si mil barrots tan sols hi hagués

i fora d’ells els món ja no existís. 

El mòrbid caminar de forts passos flexibles

que gira en cercles molt i molt petits,

és tal com una dansa de força al volt d’un centre

on es dreça atordit un gran voler. 

Només a voltes el teló de la pupil.la

s’alça sense remor. Hi entra una imatge i va

creuant la calma tensa dels seus membres

fins que en atènyer el cor deixa de ser.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!