última ronda

47. Del que germina en un matí que amenaça pluja és aigua de més aigua, és sal de més sal -oberta, blanca i immortal- com un anhel de permanència.  Ricard Mirabete (2009)

46. Amb els ulls coberts d’inscripcions, al llarg de la denúncia i el matí, només obriu el cant per la meitat de la muntanya i l’eco de la ciutat dibuixa fils de paraules deslliurades al cove que duc a l’espatlla.    Ricard Mirabete (2008) 

45. No sabia com resoldre el secret que em va confessar B. ahir; havia de resguardar les seves paraules? havia de córrer cap a M. a relatar-li-ho? Quina utilitat té un secret més enllà del seu descobriment?   Ricard Mirabete (2008)

44. Un martell dret amb posat d’arbust que colpeja l’ombra dels meus dits al camí pedregós. El sol és testimoni de la seva ombra.  Ricard Mirabete (2008)

Aforismes (2008)

43. Una decisió és una paraula íntima, que tan sols tu escoltes, que se’t cargola per dins i esclata en les teves accions.     Ricard Mirabete (2008)

Aforismes (2008)

42. Ja arriba, s’acosta amb les mans adormides, m’allarga el seu ram de flors trencades: és una proposta de viure plegats, és un desig de reconstruir el mirall de llums de la joventut.          Ricard Mirabete (2008)

Aforismes (2008)

41. Hi ha una porta que es tanca quan obres els ulls; m’endinso en l’espai de la ment que deixa una cançó escapçada.    Ricard Mirabete (2008)

Aforismes 36-40

36. L’altre és un reflex d’allò que som. Els seus comportaments -poc o molt- ens són propers, massa i tot.    Ricard Mirabete (2008)

37. L’espera és l’actitud vital que t’honora; cap promesa acomplerta, cap intenció premeditada: una solitud honrosa que et manté expectant al que fos.

38. La múltiple projecció del que s’esdevé al nostre entorn ens abassega per tanta desmesura indòmita que ens pot subjugar a ser més i més petits.

39. Som un artefacte preparat per desitjar; de fet no desitgem res en concret, tan sols desitgem sempre -en moviment i en repòs- a gran velocitat o lentament.  

40. Hi ha alguna cosa dins nostre impertorbable: la confiança en què no ens traïrem a nosaltres mateixos.   Ricard Mirabete (2008)

Aforismes 31-35

31. Z. és un home amb sort i no hi ha cap testimoni.    Ricard Mirabete (2008)
32. Al llarg de tot el temps que fa que estem abocats a l’escena del risc haurem pogut adonar-nos que allò que semblava infranquejable era tan sols una creació de la imaginació: una mena de perill irreal.   

33.  Sembla insuportable aquesta estança davant la intempèrie; de vegades som una petita llavor de llum que no troba terra on arrelar, i l’aigua dels canals es perd sense tocar-nos. 

34. Obrir-se i sagnar la ment, una taca de temps.

35. Fa un a un el recompte dispers de manies enllaçades per una incapacitat de veure-hi a fons; la llunyania dibuixa trets del que va ser quan era jove i no obstant no pot capir-ho -es troba per sempre enfangat a la superfície salada de la temporalitat.

                   Ricard Mirabete (2008)

Aforismes (2008)
26-30

26. Transcriure un sentiment per mitjà de paraules és sempre una transmissió incompleta, errònia, imprecisa i tan inútil com poètica. Tanmateix transmetre-ho forma part del sentiment que un viu.   
     Ricard Mirabete (2008)
27. Pots arribar a l’extrem d’una afirmació i aleshores adonar-te que tornes a estar a l’inici d’una resposta.

28. Un home arriba a les portes dels seus quaranta anys i no la vol travessar perquè ha de recórrer de nou les quaranta passes precedents a aquell moment; rectificar el camí? No, només equivocar-se amb més força.

29. Acostumar-se a rebre puntades de peu, punyalades, traïcions. I no per resignació acostumar-s’hi, sinó per fortalesa i indiferència envers aquella patuleia de maleducats. 

30. El que m’expliques de ben segur que seria millor que ho escriguessis; el que dius passa com una exhalació i no deixa pòsits de realitat.
                        
                                                               Ricard Mirabete (2008)

Aforismes (2008)
21-25

21. Endins d’un paisatge desert hi neix al llunyedar un arbre desmembrat. Alça els braços damunt l’arena com un ofegat, respira a penes pols entre les dents esmorteïdes.

22. Tot el que havies de fer per l’endemà resta amagat dins la capsa de l’ahir. Com podria obrir-la sense la clau de l’esperança?

23. És esplèndid, meravellós i gratificant a l’ombra, el fet de comptar inútils compostos de podridura i estètica en la desfilada postmoderna diària de la capital.   

24. L’esperança és una fe reduïda a un interès. La fe és una esperança renovada contínuament.

25. Tots maldem perquè allò que podem arribar a ser sigui, i allò que no reeixi no ens pertanyi; una rosa escapçada és un atemptat, un mal vers.

                                                                  Ricard Mirabete (2008)

Aforismes (2008)
16-20

16. L’art ens dóna energia i valor renovat; ens diu que tot és al nostre davant i depèn de la nostra visió. Però ens allunya de la superfície.

17. L’estat d’ànim suporta moltes vacil·lacions que provenen de l’exterior; l’estat d’ànim es creu només els somnis per ser lliure i ser el cim de l’esperit.

18. No és ni tan sols un joc, no s’assembla tampoc a un destret perillós, és només una llum encesa a l’altre costat que vol que l’apaguis: l’instant.

19. L’esperit per a molts és sempre com un alè, un respir, però per mi és tan alt i ample com el cos que comanda.

20. Un instant abans de cometre una acció negativa hi ha sempre la posibilitat de no fer-ho; tanmateix massa persones irrompen en la precipitació inconscient i no s’aturen.   
                                                                       Ricard Mirabete (2008)

Aforismes (2008)
11-15

11. Si ens trobem davant d’un obstacle és que estem obligats a vèncer-lo ja que sinó no estaríem davant d’un obstacle, estaríem darrere seu i mossegant la pols.

12. Un refugi ens permet la conciliació amb el món. Un refugi és una casa, un bosc, un amor. Tret dels amagatalls el món és un desert. 

13. Quan algú es pensa que el món no va gens bé és que no pensa bé, ja que el món és una altra cosa. 

14. Hi ha persones que no menteixen perquè no es produeix l’oportunitat de fer-ho; hi ha persones que no menteixen perquè no contesten les preguntes. 

15. Tot el món pels meus ulls, totes les paraules pel meu silenci… deshabitat, amatent. 

                                                                     Ricard Mirabete (2008)

Aforismes (2008)
6-10

6. És imprescindible creure-ho: fins ara, tot el que ha esdevingut és tan sols un preàmbul del que de manera innocent i quasi juganera vius. Com qui agafa un paper i viu -així, com qui l’estripa.    Ricard Mirabete (2008) 

7. Un dels motius de lluitar per alguna cosa és potser que la passivitat avorreix de mala manera. Per sort hi ha felicitat en lluitar per amor.

8. Sovint un mateix s’adona que la gent està cada vegada més allunyada del seu espai. Sembla que no s’atreveixin a creuar una línia divisora infranquejable que -el més curiós, certament- és que han parat a mitja alçada amb les seves mans per tal que jo no m’hi pugui comunicar amb tots ells ni arribar a l’altre cantó.   

9. Les perspectives, les opinions, vénen determinades pel punt de vista espaciotemporal. Distants en el temps -per la diferència d’edat-,  separats en l’espai -per la posició física corresponent a la taula familiar-  les opinions entre els pares i el fill poden arribar a ser irreconciliables malgrat el lligam paternofiliar.     

10. Hem comprovat abastament que una paradoxa és l’afirmació que inclou més elements en la definició de qualsevol circumstància de la vida.

                                                                     Ricard Mirabete (2008) 

Aforismes (2008)
1-5

1. Al llarg d’una vida iniciada sense saber com però malgrat tot plegat immediata i irrenunciable, se’ns aboca al damunt un cúmul de circumstàncies atzaroses que podem carregar-nos-les al gep o deixar-les a la vorera on tenim hostatjada la nostra ombra. 

2. La perseverança ens acondueix a la consecució d’un resultat encara més i més desastrós; a l’hora de gestionar els nostres actes cal preguntar-nos si és realment urgent dur-ho a terme o si, al contrari, ens convé mirar-ho des d’un altre punt de vista i restar amb el propòsit de pensar-hi encara una mica més.

3. No hi ha retorn possible; un cop travessada la línia factual no hi ha fet possible que permeti tornar al moment originari. Tota la resta és envoltar un terreny fressat amb malaptesa.

4. En veritat són molts els que volen tornar a viure una altra vegada? No n’hi ha hagut prou? La farsa s’allarga inacabable, diríem que fins a ser quelcom indefinit i vague que irremisseblement ens fastigueja, a penes com la claror lletosa de massa matins.  

5.  Quan s’ha fet un pas decisiu per a la nostra situació cal esmerçar-se a no deixar aquell lloc al descobert.
                                                                             Ricard Mirabete (2008)