La cultura catalana sembla haver entrat en una etapa de decadència. No és només per l’esclerosi que mostren la majoria d’associacions i institucions, on una generació-tap ha impedit amb ferma voluntat la seva renovació i regeneració. No és només els molts símptomes que descobrim i sospitem de pràctiques corruptes i clientelars que l’han anat ofegant
Massa cops hem sentit que hem d’estar orgullosos de la nostra cultura. Poques vegades però hem sentit crítiques rigoroses i fonamentades sobre les nostres mancances. Quan el passat 17, en la trobada presentació de l’àmbit de cultura del congrés FuturCat, celebrat a Sitges, durant la major part del temps vaig tenir la sensació altre cop
Molt abans que existís la colla dels Castellers de Lleida (1995), havia sovintejat el contacte amb els castells. Com no podia ser d’una altra manera, en aprendre a tocar la gralla, el fet casteller apareixia sovint, donat que aquest havia estat el refugi que havia permès preservar l’instrument i les seves melodies més tradicionals. Havent-me
Al 1997, per commemorar el 50è aniversari del Cercle de Belles Arts, vaig proposar a la seva junta recuperar el Cant de la Sibil·la de Lleida, i realitzar-ho al mateix lloc on originalment s’havia interpretat, que no era altre lloc sinó la Seu Vella (referència que havia trobat a l’arxiu de la Catedral Nova), un
Al 1995, Jordi Fàbregas (que dirigia el Tradicionàrius), recordant el concert que havíem fet el grup Pandero, va proposar-nos a Jaume Arnella, a Francesc Tomàs “Panxito” i a mi mateix que féssim un concert de cançó improvisada (avui l’anomenen glossa). L’experiència va ser molt exitosa i satisfactòria, amb moments molt potents (em va dir el
Al 1988, amb alguns professors del Conservatori (al no existir ni l’Auditori ni la Llotja), vam crear Música Oberta, organitzant concerts i “màster-class” de música clàssica, sentint per primer cop a la Seu Vella una simfònica interpretant Beethoven. Serví perquè, amb el temps, alguns dirigissin els Conservatoris de Lleida, Mollerussa, l’Auditori o la Llotja. La
Al juny del 1987, Manel Oronich, candidat per CiU, va accedir a l’alcaldia de Lleida (pactant amb el PP i l’independent de dretes Freixes). El primer compromís que se’ls plantejà a aquell nou consistori va ser superar les Festes de Tardor, que se celebren pels volts de Sant Miquel, al setembre. Per CiU era un
El Grup de Recerca de Cultura Popular de Ponent (GRECPP), va realitzar la seva primera acció inventant-se una festa, la de l’Home dels Nassos, i va cloure una etapa d’expansió (al 1986) amb una altra invenció com la Trobada de Sotragament General. L’empenta dels primers anys, venia donada per la bona sintonia entre els fundadors
Els primers articles que vaig publicar (en forma de petita columna), tractaven de música però també sobre tradicions popular. Va passar al 1979, quan vaig col·laborar amb el setmanari “La Boira”, però la publicació només va durar uns mesos. El següent intent, molt més seriós, va ser al 1981 i 1982, quan la revista literària “L’Estrof”,
Des del mateix moment que vam crear el Grup de Recerca (GRECPP), una de les tasques on vam abocar més esforços va ser en la recuperació d’elements de la cultura tradicional en les festes de la ciutat. Així, per cloure el 1982, vàrem crear una nova festa entorn de l’Home dels Nassos, amb una espècie
Durant l’estiu del 1983, al GRECPP (o Grup de Recerca) vàrem començar a preparar la següent activitat, que formaria la tercera secció de l’entitat (després del grup i l’escola de gralles) com era el ball de diables (la intervenció en festes la fèiem com a entitat). Primer de tot, vam entrar en contacte amb el
A l’escalf del Primer Congrés de Cultura Tradicional (que havia començat al desembre de 1981 i en el qual havia presentat alguna ponència), el grup Rat-Buf, amb la incorporació de Pilar Miró (que estava acabant Magisteri), va anar girant de cantar cançons tradicionals a realitzar una tasca de recerca i divulgació de materials sobre cultura
La meva relació amb la gralla majorment ha anat vinculada a l’ensenyament del propi instrument i a l’activitat del grup Clau. Les dues coses van començar al 1982, però les classes de gralla les vaig fer pràcticament fins que em vaig retirar de l’activitat musical, al 1997. Dels molts alumnes que he tingut, per a
El 1976 va ser un any fonamental per a la recuperació de la música popular al Principat. En aquell moment va néixer la promotora Enlllaç, que els primers anys organitzà recitals de cançó i representava a gent com Xesco Boix, Jaume Arnella, Dolors Lafitte i el grup Esquirols. Aquell any va veure també com naixia
Darrerament he observat que, dintre el món que es mou entorn la música i cultura tradicionals, es mostren certs dubtes o discussions sobre temes que, per haver estat directament protagonista o molt vinculat, pensava que estaven més clars. Suposo que el pas del temps ens fa oblidar certes coses que donem per suposades, però que