SAVIESA DE GOS

Al juny del 1987, Manel Oronich, candidat per CiU, va accedir a l’alcaldia de Lleida (pactant amb el PP i l’independent de dretes Freixes). El primer compromís que se’ls plantejà a aquell nou consistori va ser superar les Festes de Tardor, que se celebren pels volts de Sant Miquel, al setembre. Per CiU era un repte, sobre la seva capacitat d’organització respecte els socialistes. La veritat era que no sabien ni com organitzar-les. Els socialistes esperaven que no se’n sortirien.

Jaume Auqué, aleshores secretari de l’alcalde (havia estat càrrec d’ERC però volia viure de la política) va pensar en mi com a organitzador de les Festes, salvant aquest compromís. Al juliol, m’ho va proposar. Només vaig plantejar dues condicions que van ser acceptades: tenir prou pressupost per realitzar el que proposés, i llibertat d’acció, sense que ningú pogués interferir en aquesta àrea (a la pràctica això significava anul·lar la Comissió de Festes, una àrea reservada a l’alcalde). Jo ja havia detectat aquella urgència i necessitat, d’altra banda era aleshores militant d’ERC, amb responsabilitats a la Secció Local ( Joventut Republicana de Lleida). Per mi era una ocasió per demostrar, respecte als consistoris socialistes haguts a la ciutat, que les festes es podien organitzar d’una altra manera. Però també era molt conscient, que aquella responsabilitat només podia ésser temporal, donat el caràcter molt dretà del consistori. La meva idea era completar el cicle d’un any de Festes (Tardor, Carnaval i Maig) i dimitir seguidament.

Precisament en la reunió d’ERC que vaig tenir després de l’oferiment, tenint en compte que el partit amb Hortalà al capdavant no travessava el millor moment, tots havien destacat que havíem d’aprofitar qualsevol escletxa o plataforma per fer-nos visibles. Paradoxalment, quan els hi vaig plantejar què els hi semblava sobre la oferta que m’havien fet, precisament els que més havien defensat fer-nos visibles (sobretot els desapareguts Víctor Torres i Benet Tugues) van ficar tota mena d’objeccions a que jo acceptés, fins i tot tatxant-me de col·laborar a consolidar la dreta i ficar en dubte la meva ideologia democràtica. La qüestió es va tancar quan els hi vaig dir què pensava fer realment, i que amés, no els hi demanava permís, sinó que només volia saber el seu parer, comunicant que acceptaria el càrrec. Als socialistes lleidatans no els va agradar que hagués salvat d’aquell tràngol als convergents. Però, ja se sap que en un país amb política de campanar, no es pot acontentar a tothom.

Un cop acceptat (fins i tot vaig sortir dibuixat al diari Segre, pel dibuixant Ermengol), vaig plantejar com a eix central de la Festa que tots els actes giressin entorn de la música, com una manera de distingir-les respecte les Festes de Maig. Va ser el primer any amb castell piro-musical, així com el primer cop que actuaven a Lleida grups de tanta qualitat com el grup Milladoiro o els grallers de l’Acord de Vilanova (acompanyant al seguici inaugural). La llàstima va ser que no vaig poder lligar les dates amb Status Quo o Spandau Ballet. En l’àrea teatral vaig portar la companyia de Cesc Gelabert amb el seu “Rèquiem” de Verdi i va tenir molt bona acollida (en diferents escenaris de l’Eix comercial) els espectacles de la productora “Musicàlida” (com la Vella Dixieland o Duel de Guitarres).

Un cop superades aquelles festes, aviat vaig copsar que des d’Alcaldia maniobraven per deixar-me de banda. Volent aclarir-ho, vaig reunir-me amb Auqué, demanant-li quin pressupost disposava de cara a les festes de maig. Vaig rebre un munt d’evasives per resposta, ficant-me l’excusa perfecta. Com que ja no es complien cap de les condicions que havia ficat, i avançant-me al que inicialment havia pensat, vaig fer una carta de dimissió que vaig entregar a la secretària de l’alcalde, amb còpies que vaig enviar als dos diaris de la ciutat. Al dia següent, em van fer una entrevista per una ràdio i per un diari, on ficaven com a titular una frase meva (que a l’equip de govern no va agradar gens): “L’Ajuntament i la Comissió de Festes és una olla de grills”.

Oronich i Auqué havien pensat que em podien utilitzar, però jo era gat vell en política. Al cap de dues setmanes el mateix Jaume Auqué em va amenaçar enmig del CarrerMajor, dient-me que si no em retractava públicament, qualsevol dia algú em podria aixafar la cara. Coneixent el fantasma que era, només li vaig contestar que no tenia por i que no pensava demanar perdó per res. Com no tenien cap manera de pressionar-me, el mateix Auqué va intentar desqualificar-me incloent una barroera diatriba en forma de versets en el programa de les Festes de Maig, esmentant vàries vegades l’expressió “el ruc del maçot”. No podia esperar menys de gent inútil i de poc fiar i li va anar d’un pèl que no li fiqués una querella a l’Alcalde (la qual cosa encara hagués estat més escandalós). Sé que per als socialistes allò va ser el senyal que mostrava la feblesa d’aquell equip municipal, i varen començar a maniobrar. A l’abril de 1989, Antoni Siurana presentava una moció de censura i la guanyava. Oronich i Auqué van desaparèixer de la circulació.

Per demostrar la justícia poètica que el temps va fer, anys després, estant jo en un bar, va entrar en Oronich, i al veure’m, va girar cua ostentosament i va sortir. El mateix em va passar amb en Jaume Auqué, aquest cop en un cinema de Barcelona. Per acabar-ho d’adobar al cap de poc d’aquest incident la Guàrdia Civil el va detindre intentant passar diner negre des d’Andorra. Com diu l’adagi, el millor és seure i veure passar el cadàver polític del teu adversari. Per reblar el clau, quan fa uns mesos va aparèixer la notícia del possible retorn a la política de Manel Oronich, el vaig contestar amb un article al meu bloc de Vilaweb titulat “El retorn dels poca-vergonyes”, que sé que l’afectat va arribar a llegir. Pel que sigui, l’ex-alcalde no ha tornat a respirar des d’aleshores. El que jo dic: justícia poètica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!