SAVIESA DE GOS

Al 1995, Jordi Fàbregas (que dirigia el Tradicionàrius), recordant el concert que havíem fet el grup Pandero, va proposar-nos a Jaume Arnella, a Francesc Tomàs “Panxito” i a mi mateix que féssim un concert de cançó improvisada (avui l’anomenen glossa). L’experiència va ser molt exitosa i satisfactòria, amb moments molt potents (em va dir el mateix Fàbregas). Com ens va deixar tan bon gust de boca, els que hi vam participar vam voler repetir l’experiència. Així que, a Girona amb “Panxito” i a Agramunt amb en jaume Arnella, vam muntar concerts de cant improvisats, que sempre van deixar un bon record i una bona assistència de públic.

Per posar-ho en pràctica, els cantadors ens ficàvem d’acord amb quina tonada començàvem i qui començava. Tot el demés anava rodat. I encara que Arnella i Tomàs empraven preferentment la forma de corranda i jo més les cançons de pandero, possiblement per l’experiència que acumulàvem, les diferents estrofes anaven fluint fins esgotar-se, alguns cops a prop de 15 minuts seguits, canviant aleshores de melodia. Les distàncies geogràfiques entre els tres i el poc propensos a concretar trobades (en això també improvisàvem), va esvair aquell primer intent de recuperar de forma regular el cant improvisat al Principat. Però, com sempre, si un fenomen té prou força acaba rebrotant, potser per l’intercanvi amb les terres de l’Ebre (on el Canalero havia mantingut amb fermesa la jota improvisada)  o amb les Illes (on s’ha mantingut ben viva la glosa), bé pel testimoni viu de persones com en Carolino o el redescobriment del garrotin (gràcies al twiter), aquesta modalitat ha rebrotat exitosament i és ben viva actualment.

Pel que fa a la tècnica d’improvisar, malgrat que s’intenta avui donar moltes regles en els diferents tallers que s’imparteixen, caldria fixar-se més en com ho feien els nostres avis (en corrandes, nyacres i garrotins) i les nostres àvies (en els cants de pandero). La majoria tot just sabien escriure i comptar, però tenien entrenada molt millor la memòria que no pas ara. Per tant, ni comptaven síl·labes ni diferenciaven accents, ni pensaven primer en l’últim vers (en el meu cas, el més important és el segon vers, que em dóna l’accentuació i la pauta de com ha d’acabar l’estrofa). Bàsicament, i després de parlar amb alguns d’aquells personatges, tots ells remarcaven tres regles fonamentals: escoltar molt (sentir cantar altres ja experimentats), practicar molt i llençar-se a cantar quan un es troba prou segur (el primer cop poca estona i anar augmentant). Perquè la rima es basa en la sonoritat final dels versos i des de la forma més simple, en forma de quarteta (com les corrandes o garrotins), fins la més complicada (els cants de pandero poden tenir 6, 8 o 12 versos) o la tonada cubana o canària (de 10 versos), els cantadors sempre s’han fixat en aquest detall, a més de tenir apreses amb el pas del temps, diverses estrofes tipus, adaptables a cada situació (el tenir entrenada la memòria els hi facilitava molt).

En aquell any, arrel de la trobada de Calaf (que avui s’anomena Desfolca’t), vaig conèixer la que és la meva esposa, Montse Coll, ella tocant la guitarra i jo el llaüt. Després de varis assajos, vam crear el duet PIONERS. Intentàrem sempre tenir molta cura de les harmonitzacions i dels ritmes de danses barroques o cants occitans. Rescatàvem cançons tradicionals molt poc conegudes (d’Aureli Capmany, Jaume Sarri o recollides per mi), cançons occitanes que traduïa al català (Rosina da Peira, Franco Batiato), o poetes catalans amb música nostra (Ventura Gassol o Màrius Torres), i rescatàvem ritmes ja oblidats. Sempre preferíem la sonoritat més senzilla i la instrumentació justa.

Un dels llocs on amb més freqüència actuàrem va ser l’Slàvia de les Borges Blanques. En aquesta sala, amb el meu anterior grup Pandero, vam fer el concert inaugural. Feia temps que coneixia als seus propietaris (Albert Tarrats i Dolors Solé), que em van fer participar del seu desig de convertir la cafeteria en un punt de trobada cultural, amb música en viu (com ja havien fet amb el primer pub de Lleida, el mític Cosa Nostra i a Borges amb el Groc). Al no tenir contactes en el món de la música, vaig oferir el meu grup per inaugurar el local. També vaig facilitar algun contacte com en Jaume Arnella perquè hi actués. Després, quan el local començava a tenir un cert rodatge, els Pioners hi vam actuar vàries vegades i entre altres, allí vaig conèixer a Toti Soler, Pi de la Serra, Paco Ibáñez o Joan Aymerich.

Entremig, els Pioners vam col·laborar puntualment amb el grup Ansamora, un duet d’acordió diatònic que havien gravat al 1994 el disc “La placeta de les bruixes” (amb el grup Camàlics). Després de tres anys intensos de concerts i trobades de música tradicional, cada cop comprovàvem que els organitzadors tenien molt poc respecte i poca cura de les condicions com s’hauria de fer la música tradicional. Un cert cansament, amés de l’estancament que copsàvem en el món tan particular de la música tradicional, ple de capelletes i cercles tancats, que impedien una ràpida renovació i deixar pas a la gent més jove, ens va fer replantejar la nostra continuïtat damunt dels escenaris. Finalment, a la trobada de Maçaners (Berguedà) del 1997, vam anunciar que ens retiràvem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!