ROCKVIU

Festival Acústica, Figueres, 30 d’agost de 2008

Quina calor que va fer ahir. A les deu de la nit el termòmetre de la Plaça Major marcava 31 graus!

Albert Fibla

Menaix a Truà

Mishima

Marc Parrot

Jaume Arnella

Marlango

Quico Pi de la Serra

Papawa (l’Onclu Chacho)

Les fans de l’Onclu Chacho

.crònica..

Porto ja quatre anys anant a Figueres per l’Acústica i encara no he trobat el moment per anar a verue ni el Museu Dalí ni el Museu de les Joguines. Crec que comença a ser greu.

Crònica publicada a El Punt el dia 1 de setembre de 2008

L’Acústica bat rècords aplegant més de 30.000 espectadors

Marlango i Papawa All Stars van oferir dissabte els concerts més multitudinaris

XAVIER MERCADÉ.
Figueres
L’intimisme de Marlango i la festa rumbera
de Papawa All Stars van ser els concerts més multitudinaris de dissabte
a la nit en un Acústica que ha batut rècords d’assistència amb prop de
30.000 espectadors pels carrers de Figueres els dies forts d’un
festival que ja es planteja créixer sense renunciar, però, a la màgia,
i que veu les dificultats de fer-hi front sense la implicació de les
administracions. Menaix a Truà, Mishima i Marc Parot van oferir les
altres actuacions estel·lars de dissabte.

Jaume Arnella i els seus romanços; el retorn de
Menaix a Truà als escenaris; la cançó representada per Quico Pi de la
Serra de manera robusta i per Albert Fibla des de la quotidianitat;
l’hiperactiu Marc Parrot,o el pop independent de Mishima van completar
el calidoscopi. La setena edició de l’Acústica ha aplegat 30.000
espectadors en els concerts celebrats al centre de la ciutat. «Tot i
que la nostra intenció era que hi hagués un augment de públic, ens ha
sorprès», reconeixia Xavier Pascual, un dels organitzadors. Amb un 93%
de programació catalana, l’Acústica demostra un cop més que hi ha un
públic disposat a gaudir de la música del país i amb molt d’interès a
viure-la en directe. Així, dissabte, propostes emergents com la del
cantautor empordanès Nen Magem o del grup barceloní El Nido del Cuco,
tots dos sense discos al mercat, van tenir una gran afluència de
públic, mentre a la mateixa hora Mishima, Marlango i Menaix a Truà
convertien el centre de la ciutat en intransitable. La tercera fira de
Menjars del Món també s’ha convertit en un èxit: «Aquí també s’han
complert les expectatives, i és un complement perfecte per al
festival», comentava Pascual. Aquest creixement de l’Acústica permet
afrontar amb optimisme el futur del festival, tot i que aquest portaveu
reconeix que «hi ha determinats concerts que en espais més grans
podrien perdre màgia». Les intencions de convertir aquest aparador en
un mercat professional per a espectacles acústics i en petit format
«necessitaria una implicació molt elevada de diferents administracions
per orientar el festival». Tot i que hi ha «una base social atreta per
la proposta, amb el pressupost amb què treballem és impossible»,
afegeix.

No només d’aglomeracions viu l’Acústica: la de dissabte
va ser una nit amb una calor també inusual. Mentre un termòmetre que hi
ha a la plaça Major marcava els 31º, l’actriu i cantant Leonor Watling
deia: «Havíem estat gravant prop d’aquí [als estudis Music Lan
d’Avinyonet de Puigventós], però no recordàvem aquesta calor!» Mishima
i Marc Parrot, tots dos en format elèctric, també van suar la cansalada
per presentar les seves cançons al públic que omplia la plaça Museu
Dalí. Al mateix espai, a mitja tarda In*Digna, Moix i Espart van actuar
en la semifinal del concurs de maquetes Sona 9. I si la plaça Major es
va omplir en part atreta pel ressò mediàtic de Watling i en part també
per l’intimisme d’arrels jazzístiques del seu grup Marlango, també va
tenir el gran fi de festa amb els Papawa All Stars, un grup format per
mestres de la rumba catalana nascut al carrer de la Cera i al barri de
Gràcia que van comptar amb la col·laboració de l’Onclu El Chacho, que
als anys seixanta va ser una de les peces fonamentals en la creació de
l’estil. Un gran fi de festa ballable que va culminar ahir, diumenge,
amb l’actuació de Refuig, el projecte personal de Joan Reig, que va
posar punt final a l’Acústica 2008.

Festival Acústica, Figueres, 29 d’agost de 2008

Meritxell Gené + Ivette Nadal + Bikimel

Tres veus femenines, tres apostes de futur

Facto Delafé y las Flores Azules

Vinga, per un cop no trec a l’Elena, lÒscar també te dret a sortir encara que, a canvi, ha de pegar bots com aquest.

Shuarma

Joan Miquel Oliver

Signant el set list, allà hi han apuntades un munt de cançons noves que ahir va estrenar.

Kiko Veneno

La plaça plena de gom a gom. Avui hi haurà als carrers de Figueres overbooking segur.

Crònica

I en penjaria una de l’Adrià Puntí (no, no va tocar) però encara l’aprecio molt…..

Crònica publicada a El Punt el dia 31 d’agost de 2008

El verí de l’Acústica

Kiko Veneno i Facto Delafé col·lapsen Figueres el primer dia gros del festival

XAVIER MERCADÉ.
Figueres
Després
de dues jordanes en què l’assistència de públic ha sorprès fins i tot
l’organització de l’Acústica, ja es preveia que divendres les
aglomeracions serien notables. El concert dels barcelonins Facto Delafé
y las Flores Azules va col·lapsar la plaça de l’Església, i Kiko Veneno
va omplir la plaça Major de la ciutat on va néixer.

Una de les grans fites que està aconseguint
l’Acústica en les seves set edicions és que l’interès del públic no se
centri només en els grans caps de cartell sinó que també pari atenció a
propostes novelles o més desconegudes. Aquesta sensació es va tornar a
viure divendres a la tarda amb la quantitat notable de públic que va
seguir la proposta de producció pròpia del festival sobre el nou pop
català a partir de tres veus femenines emergents, alguna de les quals
ni tan sols té cap disc editat. La lleidatana Meritxell Gené va ser la
cantautora més convencional, amb elements tradicionals; la barcelonina
Ivette Nadal va mostrar un registre més dur i àrid, i la vallesana
Bikimel va ensenyar un pop experimental i arriscat.

A primera
hora de la nit era també difícil trobar lloc per seure a la fira de
Menjars del Món, i a la vora, als jardins Puig Pujades, fugint del
brogit i del soroll, Toti Soler, sol a la guitarra, oferia una classe
magistral que va ser seguida amb atenció i un silenci gairebé absolut
pel púbic que omplia l’espai. Enguany l’escenari situat a la plaça de
l’Església ha tingut una millora considerable en el so. Això es va
confirmar en el concert de Shuarma, el que va ser cantant dels
Elefantes, que es va presentar en format acústic i revisant els temes
del seu primer disc en solitari, Universo, però sense oblidar clàssics de la seva antiga banda com ara Al olvido, Me falta el aliento o Azul.
Per la seva banda, Joan Miquel Oliver va ser a la plaça Major
acompanyat per Pere Dabon (bateria dels Antònia Font), un format
minimalista i un repertori de caire naïf que hauria estat més adequat
per a un espai més reduït. Oliver va presentar un bon grapat de noves
cançons que en pocs dies arribaran a l’estudi per donar forma al seu
segon disc

A partir de mitjanit moure’s pels carrers cèntrics de
Figueres era força difícil, i acostar-se a les primeres files del
concert de Facto Delafé y las Flores Azules era gairebé impossible. Amb
Òscar Daniello ja totalment recuperat de l’accident que ha tingut
aquest agost en un concert a Sant Sebastià, van vèncer i convèncer amb
un repertori tan carregat d’alegria i estats positius, que fins i tot
feien una mica de ràbia. Kiko Veneno es va convertir en el gran
triomfador de la nit. Després de cantar Un catalán fino, va
saludar amb un «hola, Figueres, el meu poble! A la meva mare lleidatana
se li va ocórrer parir-me aquí», en una plaça on difícilment podia
cabre-hi ningú més i rematada amb una pancarta des d’un balcó que deia «Kiko, dame veneno, que quiero morir».
Kiko va respondre a aquestes expectatives amb un concert modèlic en
format acústic, com manen els cànons del festival, acompanyat per un
altre guitarrista i desgranant èxits de la cançó popular com ara Joselito, La casa cuartel, Está muy bien esto del cariño o el clàssic Volando voy.

Charles Aznavour, Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 5 d’agost de 2008

“Je suis désolé” es potser la frase que més vam sentir els tres dies del festival. El primer dia per un error les nostres acreditacions no apareixien per enlloc, finalment només vam tenir una acredita per poder entrar a la zona Vip. Sort que en Gerard va aprendre el rudimentari funcionament del “truco del almendruco” i va estar entrant i sortint contínuament amb el passi de son pare ben amagat per que sa mare pogués entrar al jardí de les delícies. Al final el tema es va solucionar i vam tornar a casa amb set acreditacions diferents!

Pitjor, molt pitjor va ser el segon dia…

Un diari de Barcelona necessitava una foto d’Aznavour per enviar-la
aquella mateixa nit. El problema es que no se’ns autoritzava a
fotografiar-lo fins les dues darreres cançons, ja passada la mitjanit.
Cap problema, ja ens havien dit que el creador de “La bohême” aniria
sortint durant tot el concert i així em vaig plantar al mig del públic
amb la càmera. Però les cançons i els intèrprets s’anaven succeint
sense la presència d’Aznavour mentre que a mi m’augmentaven les ganes
d’assasinar al presentador de l’homenatge, un tipus de l’escola rància
de Matías-Prats que no feia més que repetir tòpics ensucrats.

I quan portàvem ja unes deu cançons es va desfermar la tempesta. Cinc
minuts de pluja intensa que semblava que ens llencessin cubells d’aigua
al damunt. 4.500 persones en una zona de platja buscant on guarir-se.
Llampecs i trons, tot enfangat, tothom corrents i jo buscant un lloc on
poder salvar la càmera de l’aigua. Finalment un tendal de la zona Vip
amb deu persones per metre quadrat va ser la meva salvació.

Podia haver estat una catàstrofe? Si, però quan va deixar de ploure el
públic va tornar al seu lloc i l’espectacle va continuar amb tothom xop
de cap a peus, però amb total normalitat. És aleshores quan la noia de
premsa em diu que puc anar a fer fotos quan vulgui, que no cal
esperar-me. Agafo la bossa i me’n vaig al foso corrents ja que Aznavour
ja és a l’escenari però descobreixo que aquesta indicació allà no ha
arribat. Intento explicar-li al goril·la que vigila el foso amb una
mescla de català, castellà i el francés que vaig aprendre a Maristes
quan feia EGB… Ell es fa entendre amb un idioma més universal: una
espitjada amb cara de gos i el dit senyalant-me la sortida. La mateixa
cara de gos que jo li vaig fer a la noia de premsa mentre em repetira
que estava trés desolée i a punt de plorar. Ja  no hi ha temps de res,
és tard, el diari ha de tancar i tot queda pel dia següent.

Al final de les dues cançons que podiem fer, tot va quedar només en una
(“Boum” de Chalres Trenet) amb Aznavour fent d’estaquirot al costat
dels convidats (especialment sense deixar anar a la mallorquina Concha
Buika), sense gairebé cantar i deixant l’escenari a mitja cançó. Ara
qui estava désolé, per no dir cabrejat, era jo. Aquesta era potser una
de les darreres aparicions públiques del mestre de la chanson francesa.

-Us imagineu a un músic català amb tupé i ple de tatuatjes (sí, deixem a
El Pardal Roquer de banda) fent cançons de, per exemple, Raimon? Aquest
és el cas de Sanseverino, un iclonoclasta rocker francés que va
participar a l’homenatge:

-Molt curiós és aquest tipus aquest anomenat Grand Corps Malade, un
cantant-rapsode de veu profunda i impressionant, que surt a l’escenari
amb crosses i que deu el su nom (gran cos malalt) per les seqüeles a
les vértebres que li va deixar un accident:

Final feliç! dels pocs minuts que Aznavour va estar a l’escenari he acabat publicant les fotos a El Periódico i a l’Avui, i també crònica amb foto a El Punt d’avui:

El festival polièdric

Aznavour, homenatjat als 84 anys enmig d’una
tempesta d’estiu. Sonic Youth, sorollosos tot i el «jetlag». Buika
deixa tothom bocabadat i Pascal Comelade, fent de discjòquei. Les
Méditerranéennes han tornat a deixar empremta al Rosselló

XAVIER MERCADÉ.
Leucate (El Rosselló)

+ Charles Aznavour i la mallorquina Concha Buika, a Les Méditerranéennes. Foto: XAVIER MERCADÉ

La dotzena edició del festival Les
Méditerranéennes ha tornat a repetir emplaçament, el municipi
nord-català de Leucate, però enguany en un punt del litoral diferent i
allunyat de nuclis urbans. El que no ha faltat ha estat la sorra i
l’esperit ecologista del festival que la deixava neta de qualsevol
deixalla, ni tampoc la bona música, que enguany s’ha teixit en un
cartell polièdric i, com a mínim, força curiós, on s’ha mesclat en tres
jornades diferents la passió pel soroll dels nord-americans Sonic Youth
amb un tribut a la chanson francesa de Charles Trenet i Charles
Aznavour i les músiques del món, encapçalades pels venerables clàssics
de l’Orchestre Baobab. Tres dies que, segons l’organització, van
comptar amb una assistència global de 12.000 espectadors i que convida
a l’optimisme per la continuïtat del festival.

La nit inaugural
el dilluns passat es va basar en el llenguatge de les guitarres, tenint
com a mestre de cerimònies els històrics Sonic Youth. El grup venia de
Nova York fins a Barcelona per ser traslladats en bus directament al
festival. Amb el jetlag a sobre, sense ni descansar semblava
difícil que el grup pogués defensar amb la mínima dignitat possible el
seu repertori. Però després d’unes cançons un pèl dubitatives i de
prendre les mides a l’escenari, Kim Gordon i els seus van desfermar la
tempesta sònica i sorollosa que els caracteritza. És realment un goig
veure Thurston Moore maltractar amb mala llet les guitarres mentre
sonaven clàssics del grup com 100%, Bull in the heather, Schizophrenia, Eric’s Trip, Teenage riot o Brother James,
amb què van oferir una hora i mitja intensa de concert. Abans d’ells
també van triomfar uns altres mestres en cercar la bellesa en el soroll
i la distorsió: els belgues dEUS. Entre les actuacions dels grups es va
poder gaudir d’un discjòquei força especial: Pascal Comelade, que es va
posar al darrera dels plats ben amagat del públic per oferir una
selecció extreta de singles polsosos de rock& roll fosc dels anys
50, psychobilly, punk-rock i clàssics com ara Neil Young.

La segona jornada va estar especialment dedicada als dos Charles imprescindibles per entendre la chanson francesa, Trenet i Aznavour, en un espectacle de creació pròpia anomenat Autour de Trenet et Aznavour
(«Al voltant de Trenet i Aznavour»). Aznavour va ser presentat com al
gran reclam de la nit, però la seva presència a l’escenari va ser
mínima, en un espectacle que va ser truncat per una tempesta d’estiu
que va deixar els 4.500 espectadors completament xops. Tan sols va
aparèixer per tornar la calma després de l’aiguat i cantar Hier encore del seu repertori i Le grand café,
del cançoner de Charles Trenet. A les acaballes de l’homenatge va
tornar a sortir per cantar a duet amb la cantant quebequesa Lynda Lemay
(Je deteste) i l’actriu i cantant francesa Agnès Bihl (Avant la guerre)
i ja en els bisos va ser requerida de nou la seva presència gairebé
testimonial per acompanyar els participants de l’homenatge a cantar Boum
de Trenet. Entre els participants va destacar la cantant mallorquina
Concha Buika, convidada especial per la organització del festival, que
va deixar tothom bocabadat amb una versió nua i sincera de La bohême.
Tot i la fredor de l’homenatjat a sobre de l’escenari en la que, als
seus 84 anys, podria ser una de les seves darreres aparicions en
públic, el que més sorprenia era la calorosa acceptació per part d’un
públic que omplia tot el recinte. No només hi havia gent de la seva
quinta, sinó que també hi havia el jovent que la nit anterior havia
estat fent bots amb Sonic Youth o rockers amb els braços tatuats que
s’emocionaven en sentir La mer interpretada per la Chorale Ostiato de la mateixa vila de Leucate.

La
tercera nit del festival va ser la que va comptar amb el cartell més
fluix del festival i la que menys públic va atraure. Basant-se
principalment en les músiques del món, entre la proposta força vulgar
de reggae-ska dels Sinsemilia i la idea de multiculturalitat de
Watcha Clan amb la brúixola orientada al nord d’Àfrica, va destacar
sense cap mena de dubtes l’Orchestre Baobab, una experimentada
orquestra africana en funcionament des dels anys 70 que va mesclar
ritmes llatins amb tot l’univers musical del continent africà.

Summercase, Parc del Fòrum (Barcelona), 19 de juliol de 2008

Realment era macu veure a jovenalla amb samarretes de Chemical Brothers aixecant el puny i ballant mentre cantaven “soc l’anticrist, soc un anarquista, soc un antifeixista”. A la foto, una xicota que estava aprenent gestos i maneres en el concert dels Stranglers envoltada d’un munt d’anglesos cinquentons (borratxos, es clar) expulsats de Lloret.

Sex Pistols

Quan l’any 1986 Johny Rotten (aleshores John Lydon) va trepitjar la sala Studio 54 al capdavant de PIL va ser rebut una memorable pluja d’escopinades. Les coses han canviat, ahir només li tiraven gots reciclables, pulseres fluorescents i ampolles d’aigua, actuaven en un escenari patrocinat per una marca telefònica i les samarretes prèviament destenyides amb Isabel II amb un imperdible es venien a 25 eurus. Al menys la de Sex Pistols ha estat un retorn honrat: mai negaran que ho han fet única i exclusivament per la pasta. Ah! i els concert va ser la bomba, el millor del Summercase amb el permís de Nick Cave i els seus Grinderman.


Antònia Font

Si, això que es veu a la foto és el que passa quan poses a un grup cantant en català en un festival internacional. La gent hi va, es posa a primera filera i canta les cançons, porten pancartes i ballen a gust encara que sigui sota un sol amb el que es podrien fregir ous ferrats a sobre de la calba de Joan Miquel Oliver. Més o menys el mateix que passaria si cantessin en anglès o castellà. Ja va sent hora que es perdin les pors i els complexos.

Los Campesinos!

Ni ells mateixos es podien creure la quantitat de gent que tenien al davant i que ja s’havien baixat les seves cançons de la mula i se les havien aprés. Escenari col·lapsat i bogeria entre el públic: heus aquí el the next big thing del festival…. i el premi a la baixista més guapa.

Mishima

L’extrany (cançó que, per cert, no van tocar… ja em vaig encarregar de fotre-li la bronca a David Caraben) va creixent dia a dia. Tot i la calda insofrible i ser dos quart de sis, els Mishima van apuntar-se un nou trumfo al seu historial omplint la carpa Levi’s de gom a gom. N’hi ha qui els diu “els Mishetes”, i tenen raó, són com uns gatets que s’arraulen quan volen carinyo però també saben treure les ungles i esgarrapar.

The Breeders

Quan l’any 2002 The Breeders van fer el seu darrer concert a Barcelona a la sala Bikini van sortir a l’escenari amb una xufla fenomenal. Era l’aniversari d’una de les dues germanetes Deal i un quants litres d’alcohol corrien per les seves venes. Ahir, en canvi Kim Deal es passejava abans de començar el seu concert amb una San Miguel 0,0 a les mans… com canvien les coses. El concert no va ser tan divertit com l’any 2002. No fun.

King of Leon

Els fills del predicador han crescut i s’han tornat més professionals pero alhora també més avorrits. Per cert, el predicador estava a l’esquerra de l’escenari vigilant als nens.

Kaiser Chiefs

Previsibles? totalment, el cantant va tornar a acostar-se al públic a la primera cançó i pel mateix lloc que ho va fer en la seva darrera actuació al Summercase. A sobre aquest any fins i tot ens ho van avisar. La resta? pop de garrafa per tancar nits festivaleres d’estiu.

I per acabar un altre bonic vídeo i crònica

La xifra d’assistents ha quedat en 81.000 persones entre el Summercase de Barna i el de Boadilla del Monte. Es pot dir que hi ha hagut un empat tècnic en la guerra entre festivals.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de juliol de 2008

Anarquia al Parc del Fòrum

Els Sex Pistols sacsegen el Summercase davant d’un públic amb els punys alçats

X. MERCADÉ. Barcelona

Sense voler diferenciar ni entre dies ni entre ciutats, l’organització del Summercase va xifrar ahir l’assistència al festival en 81.000 persones, repartides entre Barcelona i Boadilla del Monte (Madrid). Una xifra sensiblement inferior a la de l’any passat (109.000 espectadors) conseqüència de la coincidència amb el FIB de Benicàssim. Aquesta tercera edició del festival es va tancar dissabte amb l’atracció indiscutible del retorn als escenaris dels Sex Pistols.

Quan l’any 1986 Johnny Rotten (aleshores John Lydon) va trepitjar la sala Studio 54 al capdavant de PIL va ser rebut per una memorable pluja d’escopinades. Dissabte, al capdavant dels Sex Pistols, només l’esperaven uns quants gots reciclats, alguna polsera fosforescent i ampolles d’aigua (sense tap) llançades amb diversa sort a l’escenari. Els Sex Pistols han tornat als escenaris per enèsima vegada amb una barra no exempta d’honradesa: són els únics que reconeixen fer-ho només pels calés.

Veure una icona del rock com Johnny Rotten al capdavant de l’escenari pagava la pena: histriònic, amb una dentadura que en tres dècades no ha visitat un odontòleg, bevent d’una garrafa de licor i escopint a tort i a dret, amb els cabells tallats a cops de destral i amb un vestit de camuflatge ple de fulles que el convertien en un espantaocells. Al seu costat hi havia Steve Jones amb pantalons curts i panxa de cervesa mentre Glen Matlock, al baix, i Paul Cook, a la bateria, mantenien la dignitat física per un producte que va saber funcionar i estar a l’altura de la llegenda.

L’actuació, dins de la gira Combine harvester tour, va incloure tots els clàssics d’una banda amb només un disc oficial editat. Van començar amb Pretty vacant i van anar caient Holidays in the sun, Liars, Steppin’ stone, EMI, Bodies i la versió del No fun dels Stooges. «Voleu cantar com en un concert de Bon Jovi?» va preguntar Rotten abans de deixar anar God save the queen davant de l’immens pogo que s’havia format entre el públic. Era curiós veure nois amb samarretes de Chemical Brothers i roba de festival cantant «sóc un anticrist, sóc un anarquista» amb el puny alçat mentre sonava el clàssic Anarchy in the UK. Després de dos bisos (un luxe que cap altra banda ha tingut durant el festival) Johnny Rotten es va acomiadar del públic català no sense abans baixar-se els pantalons i ensenyar el cul.

Abans que els Sex Pistols prenguèssin l’escenari principal, una notable colònia de britànics de més de quaranta anys amb pintes d’haver estat expulsats de Lloret i traginant les cerveses de cinc en cinc, es van aplegar a primera filera del concert dels The Stranglers. Amb una formació en la que només queda el baixista J.J. Burnel van fer una correcte actuació on no hi van faltar temes com Always the sun o No more heroes.

Si algú volia saber com sonava la música indie fa quinze anys només havia de passar pel concert de The Breeders amb les germanes Deal al capdavant. Abans de començar, l’exmembre de Pixies Kim Deal es passejava pels voltants de l’escenari amb una cervesa sense alcohol, amb la qual cosa ja apuntava que no tornaríem a veure un concert com el que van fer l’any 2002 a la Bikini en què cap membre de la banda podia aguantar-se dret. La música indie actual sona igual de naïf, cridanera i caòtica, com van demostrar els gal·lesos Los Campesinos!, que es van quedar sorpresos de veure com l’escenari més apartat del festival s’omplia de gom a gom amb un públic que no sols s’havia baixat les seves cançons de la mula sinó que se les sabien de memòria i les celebraven amb un ball salvatge. Possiblement la gran descoberta d’aquest Summercase.

Summercase 2008, Parc del Fòrum (Barcelona), 18 de juliol de 2008

L’any passat al FIB van aparèixer grupets que portaven escrites frases
com “temazo” o “esta es buena” per cridar l’atenció. Ara s’ha institucionalitzat i una marca
cotxes se n’ha apropiat de la idea.

Grinderman

Podria deixar anar frases com “les portes de l’infern van obrir una escletxa al Summercase”, “el predicador de l’apocalipsi”, “Nick Cave va omplir de foscor el festival”, tot de tòpics quan la realitat va ser única: Cave i els seus Grinderman van fer un concert de la hòstia, una bomba que va esclatar a primera hora de la nit i que va fer desaparèixer als que van tocar abans i als que tocarien després.

Els Pets

“Benvinguts al ball de tarda d’Els Pets, en el qual transformarem el món indie d’una vegada i per sempre”. Poques vegades he passat tanta calor en un concert d’Els Pets, pitjor estava en Gavaldà al final de l’actuació vermell com un tomàquet i fent la competència a les gambes guiris que corrien per allà. Per ser primera hora de la tarda, l’afluència de públic al seu concert no va ser gent menyspreable.

Ian Brown

A aquest filldeputa li tinc mania des de que en un concert dels Stone Roses el 8 de maig de l’any 1995 a la sala Zeleste li va buidar una llaura de birra a l’objectiu d’una càmera d’un company. Doncs, això, aquest cretí ahir va tornar a Barcelona per fer de nou el gilipolles a sobre d’un escenari sense cap gràcia ni classe de cap mena. Però ja no li cal tocar els collons amb les cerveses per cridar l’atenció. Ara hi ha altres imbécils, com algú que hi havia a primera filera de Maxïmo Park que em va tirar un RedBull a sobre. Quina pringada més fastigosa.

Edwin Collins

Sabia que Edwin Collins havia patit una embòlia que per poc no ho explica. El que no sabia era que quedés tant tocat. El seu aspecte, amb crosses i part del cos paralitzar, està més a prop d’Ian Dury que no del nen maco i rosset que cantava “A girl like you”.

Blondie

La senyora no volia que la fotografièssin les arrugues i als mitjans de comunicació els hi van oferir fotos fetes des de la taula de so. Així que amb l’impacte als tímpans encara de la descàrrega de Grinderman, vam haver de buscar-nos lloc a les atapeïdes primeres fileres. Qui obria el trencagels per travessar carregats de bosses i càmeres la marea humana? l’alt (Luís Lecumberry, 1,90 d’alçada) o el gordo (un servidor que no pensa dir el pes)? Si, com és habitual li va a tocar obrir el pas al fati passar al davant, apartar les criatures i deixar el camí lliure a la resta de companys.

Primal Scream

Sembla que Primal Scream s’han oblidat de la tasca d’escriure la banda sonora per la tercera guerra mundial. Ahir van sonar, com ho diria, previsibles? domesticats?

The Verve

He de reconèixer que mai han estat sants de la meva devoció, però ahir em van agradar força.

Interpol

Tot un fenòmen de fans a base de fer un buidatge al llegat de Joy Division.

I per acabar un bonic vídeo d’aquells que es penjen al Youtube i la crònica

Crònica publicada a El Punt el dia 19 de juliol de 2008

Himnes urbans

El Summercase constata al Fòrum que The Verve
manté intacta la seva bellesa lisèrgica i Primal Scream es domestiquen
amb el pas del temps. Ahir, Mishima va omplir la carpa del festival i
Antònia Font van actuar davant d’un públic còmplice i nombrós

XAVIER MERCADÉ.
Barcelona

Després de la descàrrega aclaparadora de Nick
Cave i els seus Grinderman i de la festa que va provocar el concert de
Blondie, el nivell dels concerts del Summercase divendres a la nit va
quedar tant alt que cap altre grup de la nit va poder superar-ho. La
banda de Nova York Interpol va demostrar ser un «fenomen fan» en petit
format a base d’himnes foscos hereus del llegat de Joy Division, mentre
que, gairebé en paral·lel, en un altre dels quatre escenaris del Parc
del Fòrum, els Maxïmo Park deixaven anar la seva fórmula de pop de
consum immediat sense efectes secundaris.

Tot i que una
laringitis de Richard Ashcroft va posar en perill la primera actuació
al país de The Verve, finalment van trepitjar l’escenari principal del
Summercase. Això sí, amb vint minuts de retard. Deu anys de silenci no
han estat suficients per afectar els himnes urbans de The Verve, que
encara mantenen la seva bellesa lisèrgica, tal com es va poder
constatar amb un repertori en el qual no hi van faltar clàssics com ara
Space and time, Bittersweet symphony o cançons d’estrena com ara Love is noise.

A
quarts de tres de la matinada, els Primal Scream, tot i continuar
tenint un directe convincent i compacte, van sonar en aquesta segona
visita al Summercase massa convencionals i, fins i tot, domesticats. Un
greuge per a una banda que al seu moment semblava haver-se proposat
escriure la banda sonora de la tercera guerra mundial.

Ahir,
finalment, en el segon i últim dia de festival, Mishima i Antònia Font
van tancar amb èxit les seves actuacions en ple horari de tarda. El
grup de David Carabén, després del seu pas triomfal pel Faraday de
Vilanova, va omplir la xafogosa vela del festival mentre els
mallorquins, amb molt més públic que Els Pets el dia anterior, van
satisfer un públic còmplice i predisposat a passar-ho bé amb cançons
com ara Darrera una revista, Alegria, Astronauta rimador o Wa Yeah!, amb la qual van acabar el xou. «Gràcies, extraterrestres!», va dir a l’audiència el cantant Pau Debón.

Lenny Kravitz, Pavelló Olímpic (Badalona), 8 de juliol de 2008

Un altre pinxo en menys d’una setmana. Però no és la mateixa xuleria de Willie DeVille, la de Kravitz fa una mica més de ràbia. Si un és un fatxenda del Bronx i dels barris baixos, l’altre ho és de Manhattan, sempre envoltat de guapes senyoretes i cantant des del seu micro d’or. Si, el micro amb el que va cantar ahir deien que estava fet d’or, com el que tenia Frank Sinatra.

.(Crònica).

Més xulo que un vuit, capaç de parar un solo de guitarra per recollir les ulleres fosques que se li han caigut a terra o per sortir amb una insultant xupa de cuir quan a l’Olímpic de Badalona regnava un clima tropical, gairebé asfixiant.

En aquesta ocasió el “Let Love Rule” només va durar divuit minuts, deu estar en baixa forma. Això si, amb tota la parafernàlia habitual: els braços mesiànicament oberts amb les llums del palau enceses i fotent-se un bany de masses al baixar a móns més terrenals al mig del públic.

Crònica publicada a El Punt el dia 10 de juliol de 2008

Un pinxo amb classe

música

LENNY KRAVITZ / XAVIER MERCADÉ.

Si
oblidem que les aportacions de Lenny Kravitz al món de la música no són
més que un exercici de reciclatge d’influències, resultarà més fàcil
descobrir que els seus concerts són espectaculars i convincents, fins
al punt que el públic repeteixi gira rere gira, encara que les seves
noves cançons siguin tan repetitives com les que trobem al seu vuitè
disc, It is time for a love revolution. Tot i no haver tingut un
èxit clamorós (unes 6.000 persones a l’Olímpic de Badalona), el
novaiorquès es va poder penjar una altra medalla en deixar tothom tan
satisfet que fins i tot li van perdonar els vint-i-cinc minuts de
retard a l’hora de començar el concert i que això els deixés sense
metro a la sortida.

Lenny Kravitz és de la mena de pinxos que fan
ràbia, ho sap i li agrada ser-ho: encara que hagi declarat que
practicarà l’abstinència sexual fins que es casi. Sempre va envoltat de
guapes senyoretes; és l’home que ens roba les xicotes amb el públic
rendit als seus peus. Un fatxenda que canta amb un micro d’or i
toca un piano de metacrilat transparent, que és capaç de parar un solo
de guitarra per recollir les —imprescindibles?— ulleres de sol que li
han caigut a terra i que surt a l’escenari amb una insultant jupa de
cuiro, mocador al coll i pantalons cenyits quan al pavelló hi regna una
temperatura asfixiant. Fins i tot costa d’entendre que no els faci
ràbia també als membres de la seva excel·lent banda: cada cop que un
músic tenia l’oportunitat de lluir-se amb un solo, en mil·lèsimes de
segon el tenien al costat fent tota mena de postures per robar
protagonisme.

Va començar escalfant motors amb Bring it on, del nou disc, per després enllaçar clàssics com ara Always on the run, Dig in i It ain’t over ‘til it’s over. No havia passat ni mitja hora quan a Dancin’ till dawn
ja va voler escurçar les distàncies amb el públic acostant-se a les
primeres fileres per donar-li la mà, felicitar Barcelona «pel fet de
ser la ciutat més maca del món» i, de passada, fer la ja repetitiva
menció sobre victòries futboleres.

En aquesta gira no toca tant
la guitarra i es dedica a passejar-se amunt i avall de l’escenari
manllevant els moviments a Sam Cooke i altres estrelles del soul. «Sense vosaltres no sóc ningú, em doneu l’esperit. Us estimo i us respecto», va dir abans d’encetar la quilomètrica Let love rule,
que aquesta vegada només va durar divuit minuts, un temps més que
suficient per mostrar-se amb els braços messiànicament oberts amb els
llums del palau encesos i ser aclamat per les masses en baixar enmig
del públic fortament escortat pels agents de seguretat.

Amb tot el públic als seus peus, i després de dues hores de concert, Lenny Kravitz va dir adéu amb Are you gonna go my way i la seguretat d’haver triomfat un cop més, encara que amb un espectacle previsible.

Lloc i dia: Palau Olímpic de Badalona, 8 de juliol del 2008

SFDK, Senglar Rock-Lleida, 5 de juliol de 2008

(Crònica)
Crònica publicada a El Punt el dia 7 de juliol de 2008

El Senglar Rock tanca l’edició amb 22.000 persones i es consolida a Lleida

X. MERCADÉ ENDERROCK.
Lleida
Tant
Montse Parra (consellera de Cultura de Lleida) com Jordi Satorra (de la
secretaria general de Joventut de la Generalitat) i Xavier Fortuny (de
RGB Management) van declarar-se satisfets de l’onzena edició del
Senglar Rock, així com de la manca d’incidents i l’impacte sobre la
ciutat de Lleida. Una unanimitat d’opinions que obre la porta perquè el
proper any el festival es torni a fer a Les Basses, un espai al qual
han sortit nous pretendents i que segurament acollirà el heavy
Metalway l’any vinent. Segons Fortuny, «tot i la crisi i el descens
generalitzat en els concerts, hem aconseguit mantenir el nivell de
públic d’edicions anteriors, amb 22.000 persones durant els tres dies».
La darrera jornada va superar amb èxit el risc d’estar dedicada als
ritmes i les rimes del hip-hop, tot sota una calor gairebé
infernal. Els andalusos SFDK i Tote King, i els catalans Falsalarma van
aplegar molts joves amb robes amples, la gorra posada al revés i
seguint gairebé amb devoció les evolucions de cada grup. Però van ser
Muchachito Bombo Infierno i la rumba de La Troba Kung-Fu els que van
fusionar el públic raper amb el públic habitual del festival, que va
omplir l’escenari principal i va deixar buits la resta d’espais del
festival. Va ser una llàstima, ja que l’actuació que van fer
Fun-Da-Mental va ser probablement la millor del festival, però en canvi
hi va haver una incomprensible manca de públic.

Senglar Rock-Lleida, 4 de juliol de 2008

The Hives


Subterranean Kids


Els Pets


Vidres a la Sang

Rauxa


Etzaiak


Whiskyn’s

(un penjat i la crònica a vull llegir la resta de l’article)

Mimo (Subterranean Kids)

Crònica publicada a El Punt el dia 6 de juliol de 2008

The Hives i Els Pets omplen de bones vibracions el Senglar

El festival va arribar a l’equador amb la nit més rockera i un bon ambient

XAVIER MERCADÉ ENDERROCK.
Lleida
La
segona jornada del Senglar Rock 2008 es va basar en el sons més rockers
i les guitarres esmolades. Grups com ara The Hives, l’aposta
internacional del festival, el punk eixelebrat de Lehendakaris Muertos, el rock basc d’Etsaiak, el hardcore de Subterranean Kids o el metal
extrem de Vidres a la Sang van conviure també amb la música festiva de
Rauxa i el pop més amable dels reusencs Whiskyn’s o Els Pets, que van
repassar les cançons del disc Bondia.

Els Pets, seguint el guió de la gira que van
encetar a Besalú el mes d’abril passat, van dedicar la meitat del
concert a recuperar les cançons de Bondia i l’altra, «els bisos
més llargs de la història del Senglar», a recuperar el bo i millor del
seu repertori. Un espectacle que han anat perfeccionant a mesura que
passen els mesos i que d’aquí a dues setmanes es podrà escoltar a
Madrid (la primera vegada que hi toquen en la seva història) i
Barcelona dins de la programació del festival Summercase. «Ser al
Senglar és com ser a casa nostra», va reconèixer Lluís Gavaldà davant
d’un públic implicat i extravertit que va fer seves la vintena de
cançons que van tocar i entre les quals no va faltar que a Vespre pugés una noia a l’escenari o el mar de samarretes enlaire a Jo vull ser rei, dedicada en aquesta ocasió a la reina Sofia.

Però
després del pop lluminós d’Els Pets va arribar la foscor amb Vidres a
la Sang: «No només Lluís Llach ret tribut a Miquel Martí i Pol», va dir
el cantant Eloi Boucherie, amb veu gutural, abans de donar pas a un
repertori de metal extrem amb lletres del poeta de Roda de Ter.
Una aposta per sons més extrems que al Senglar ja es va estrenar l’any
passat amb la presència dels brasilers Sepultura. Hores abans els
Subterranean Kids van haver d’enfrontar-se al sol de les set de la
tarda solucionant-ho amb una bona dosi ferma de hardcore de la
vella escola fet amb una visceralitat que no han perdut amb els anys.
Més difícil d’entendre per a alguns va ser veure el cantant de
Lehendakaris Muertos, que va caure diverses vegades de l’escenari,
vestint una samarreta de la selecció espanyola tot cantant «Gora España» dins d’un repertori ple d’ironia i radicalitat entesa d’una manera força particular.

Al crit de «on és el rock-and-roll?»
el cantant Howlin’ Pelle Almqvist va presentar en societat els The
Hives en la que seria l’actuació mes multitudinària de la nit.
L’espectacle de la banda sueca és un valor segur per a qualsevol
festival gràcies a una fórmula fàcil: rock-and-roll de garatge
i vitalista fet amb el cor, el fetge i el cervell, i un cantant que és
l’ànima del grup buscant el contacte directe, que sap excitar el públic
a còpia de salts, corregudes i un esforçat castellà per comunicar-se.
Una comunicació que va fallar quan se li va escapar un «Viva España» que va ser mereixedor d’una forta xiulada. L’únic punt negre per a una actuació memorable.

La rumba del grup de Sabadell Rauxa va posar la nota més festiva i
ballable del festival, i ja passades les tres de la matinada la
proposta psicodèlica i experimental dels francesos Brain Damage va
deixar el públic més aviat indiferent, que va decidir traspassar la
festa a la zona d’acampada o a l’escenari Prades, dedicat a la música
electrònica.

Senglar Rock-Lleida, 3 de juliol de 2008

Teràpia de Shock
Sempre he tingut una especial estimació amb els grups que obren els festivals. Toquen davant dels arbres i ningú els hi fa ni cas, però sempre surten citats als diaris per començar les cròniques en una bonica tradició que no s’ha de perdre.

Amaral + Gerard Quintana
Hi ha segurates que els hi agrada tocar els pebrots. Surt en Gerard a fer el “Camins” i la foto resulta obligada. Però n’hi ha un que diu que no, que amb una càmara de butxaca i amb el flash descontrolat i emprenyador, si que es poden fer fotos, però amb una “cámara de verdad” (així m’ho va dir) ni parlar-ne. Li vaig haver de demanar que s’apartés, que no em tapava per fer la foto i que tot això m’ho expliqués després.

Obrint Pas

Pirat’s Sound Sistema

(crònica)

Primera jornada del Senglar. Molta gent (efecte Amaral), una mica de rasca per la nit però aquest matí fa calor. Els mosquits de les Basses encara no ataquen però no trigaran a fer-ho. Aquest any tampoc hi ha piscina.

Crònica publicada a El Punt el dia 5 de juliol de 2008

Amaral fa el concert més multitudinari de la història del Senglar Rock

La primera jornada del festival aplega 6.000 persones al Parc de les Basses de Lleida

XAVIER MERCADÉ ENDERROCK.
Lleida
L’onzena
edició del Senglar Rock, la quarta que se celebra al recinte Les Basses
de Lleida, va començar dijous a la nit amb molt bon peu gràcies
sobretot a la presència del duet saragossà Amaral, que va tenir Gerard
Quintana com a convidat sorpresa per interpretar Camins, de
Sopa de Cabra. La presència d’uns clàssics del festival com són Obrint
Pas també va ser un bon esquer perquè l’afluència de públic fos
superior a l’esperada en la jornada inaugural. Tot i l’ajust de
programació d’aquest any amb la reducció de grups i escenaris, el preu
de les entrades va afavorir que l’assistència de públic es xifrés en
6.000 espectadors.

La gent que arribava al recinte de Les Basses
mentre plantava les tendes i prenia les mides al recinte va ser rebuda
per Teràpia de Shock, un grup garrotxí que practica un punk-pop
que promet, demostra ganes i li espera un bon futur d’una banda molt
jove que encara no arriba ni a la majoria d’edat. Els vallesans No Way
Out van haver de suspendre la seva actuació a causa d’una hèrnia discal
d’un dels components, però, a canvi, es va afegir l’actuació d’uns
desconeguts, Ilis, com a teloners d’Amaral.

El concert del duet
saragossà va ser un dels més multitudinaris que es recorden en la
història del festival. Una actuació que va haver de començar mitja hora
tard, ja que encara hi havia molta gent fent cua a l’entrada. Amb un
escenari majestuós amb franges de LED envoltant-lo, dues pantalles de
vídeo, una passarel·la que s’endinsava entre públic i un so força
acurat, el duet, acompanyat per cinc músics més, va oferir un
espectacle professional i ben estudiat. El grup està vivint una bona
època gràcies a l’edició del seu cinquè disc, Gato negro, dragón rojo, i així ho va demostrar un públic que va cantar les cançons noves però que també va vibrar amb els clàssics del duet: Moriría por vos, Marta Sebas, Guille y los demás, Cómo hablar i Sin ti no soy nada,
cançó amb la qual van acabar el concert, amb Eva Amaral agenollada
davant del públic lleidatà. El gran moment de la nit, però, va ser quan
Juan Aguirre i Eva Amaral van convidar a pujar a l’escenari Gerard
Quintana per cantar Camins, de Sopa de Cabra, cançó que el grup va versionar en el disc d’homenatge Podré tornar enrere.
«Aquest és un dels moments que no s’obliden mai» va reconèixer Eva
Amaral, que en tot moment es va dirigir al públic en català. Una
actitud molt diferent de la del cantant d’Hospitalet de Llobregat
Antonio Orozco l’any passat, que en tot moment es va dirigir al públic
en castellà.

POLSEGUERA I OBRINT PAS
Un cop
enllestida l’actuació d’Amaral, els va tocar el torn als valencians
Obrint Pas, un nom ja clàssic del Senglar que, tot i no tenir disc nou
per presentar, van tenir una gran afluència de públic, que va aixecar
una gran polseguera que impedia veure l’escenari. La nit va culminar
amb Allioli Clash, la mescla de ragga mediterrani entre
els catalans Pirat’s Sound Sistema i els occitans Mauresca Fracas Dub,
i El Belda i els Badabadoc, que van actuar com a «grup escombra»,
segons les seves pròpies paraules.

L’edició del 2008 del Senglar Rock tancarà avui les portes en una jornada en què man el hip-hop
i els ritmes mestissos, amb actuacions destacades de grups com ara
SFDK, Tote King, Falsalarma, Muchachito Bombo Infierno i el grup indobritànic Fun-Da-Mental.

PopArb-Arbúcies (La Selva), 28 de juny de 2008

Follant com folls amb Sisa acompanyat per uns Antónia Font a mig gas

Mishima han deixat crèixer l’estrany: ja tenen una petita legió de seguidors que sua, canta i balla amb les seves cançons

Sanpedro fent el concert de la seva vida

Que maco que és dir-se La Banda Municipal del Polo Norte i començar amb amb “La Internacional”

El culet de Roger Mas

Com mola descobrir bandes com Ix! envoltats d’arbres i amb les primeres cerveses de la tarda

Facto Delafé van fer l’indi al treure el tema del fútbol

L’Orquestra Fireluche fent una particular simfonia per a piscina, ressaca i migdiada

CRÒNICA

Doncs tot això i molt més és el que va oferir el possiblement sigui el millor festival fet a Catalunya.

Més infos altament recomanables del PopArb aquí, aquí i també aquí

CRÒNICA PUBLICADA A EL PUNT EL DIA 30 DE JUNY DE 2008

Els petits plaers del Poparb

El festival de la vila d’Arbúcies ha atret uns 3.000 espectadors en la quarta edició, que van tancar ahir Sisa i Miqui Puig

XAVIER MERCADÉ.
Arbúcies (La Selva)
El ritme volgudament retro
de Miqui Puig en la seva funció de discjòquei va posar punt final
dissabte a la matinada a la quarta edició del Poparb, celebrada aquest
cap de setmana a Arbúcies. Un festival fet ben bé a la mida del públic
que hi acudeix i que va aplegar aproximadament unes 3.000 persones,
atretes bàsicament per un cartell que, tot i tenir noms coneguts (Sisa,
Roger Mas, La Casa Azul, Facto Delafé o Sidonie), va saber apostar
també per propostes emergents com ara les d’Ix!, Conxita, El Pèsol
Feréstec, Anímic o La Banda Municipal del Polo Norte. La possibilitat
de descobrir nous sons realitzats al país i l’afegit d’uns escenaris
envejables gairebé al mig de la naturalesa han estat clau per
aconseguir un públic que ja és fidel al festival.

«L’objectiu de fer un festival on la gent s’ho
passa bé ja està assolit», declarava ahir Marc Lloret, un dels dos
encarregats de la programació del festival. Amb una xifra de 3.000
espectadors, que han passat pels diversos escenaris situats per tota la
població d’Arbúcies, Marc Lloret opina amb satisfacció que «les ganes
del públic de descobrir noves bandes dóna un impuls positiu al balanç
artístic del festival». El futur del festival depèn necessàriament de
la resposta del públic: «No el farem créixer artificialment; si creix
serà per una demanda del públic, la qual cosa voldria dir que la nostra
aposta és vàlida, que hi ha un interès per part de la gent, que cauen
molts prejudicis i que hi ha prou grups per tirar-ho endavant.»

La
jornada de dissabte va ser un catàleg de petits plaers saborosos. Des
del matí, un podia endinsar-se en l’univers oníric de l’Orquestra
Fireluche sorprenent els banyistes de la piscina municipal, descobrir
grups amb molt a dir com els barcelonins Ix! (un encreuament d’Arcade
Fire amb Ia & Batiste) envoltat d’arbres i natura, gaudir a mitja
tarda de les cançons tel·lúriques de Roger Mas en un bucòlic jardí o
veure que un grup anomenat La Banda Municipal del Polo Norte comença la
seva actuació amb La Internacional.

L’actuació més
esperada de la nit era la de Sisa, acompanyat per l’Acapulco All Stars,
és a dir, els Antònia Font sense el cantant Pau Debon i amb l’afegit
d’una violinista. Sisa va fer honor al sobrenom de cantautor galàctic
vestit amb una americana de lluentons, molt maquillat i amb un barret
sideral. La simbiosi amb els Antònia Font, però, no va acabar de
quallar. Joan Miquel Oliver va semblar absent durant més de mitja
actuació, i que el repertori es basés en el disc Ni cap ni peus
tampoc va ajudar a aixecar els ànims. En canvi, els Mishima es van
trobar com peixos a l’aigua. Si fa 4 anys van debutar a l’escenari
petit davant d’uns pocs curiosos, enguany han tocat al principal,
atapeït d’un públic que cantava i ballava les cançons. Els Sanpedro van
oferir una actuació de traca i mocador, i Facto Delafé y Las Flores
Azules posaven el colofó amb el seu repertori carregat de bones
intencions.

PopArb, Arbúcies (La Selva), 27 de juny de 2008

La Casa Azul

Sidonie

Manos de Topo

(CRÒNICA)

Crònica publicada a El Punt el dia 29 de juny de 2008

Revolució sexual al PopArb

Sidonie i La Casa Azul, triomfadors de la primera jornada del festival d’Arbúcies

XAVIER MERCADÉ.
Arbúcies (La Selva)

Quan el Poparb va començar a caminar l’any 2004
n’hi havia que no li asseguraven gaire futur ja que no hi havia prou
planter per mantenir el nivell del cartell. El temps ha donat la raó al
Poparb i el festival continua nodrint-se de propostes fetes al país
dins d’uns paràmetres de risc i actualitat en una escena inquieta que
no para de créixer i que convida a l’optimisme. Aquesta quarta edició
es va encetar divendres amb només els dos escenaris de Can Cassó i amb
un seguit de propostes que van deixar el llistó ben alt.

El
Poparb és un festival gairebé familiar. Sense aglomeracions, en un
entorn amable i agradable i una programació coherent. Un d’aquells
espais en què els músics disfruten veient els concerts dels seus
companys de cartell i on la natura i l’ambient són al·licients
primordials. No era difícil trobar-se Guillamino com a espectador de
Conxita i els Manos de Topo ballant esbojarradament a primera fila d’El
Guincho.

El pop minimalista d’Anímic va ser l’encarregat de donar
la benvinguda als primers espectadors del Poparb. La banda del Bruc va
oferir una curta però càlida actuació.

Els sabadellencs Manos de
Topo irriten o entusiasmen, però no deixen indiferent. I aquesta és una
de les seves majors virtuts ja que són una proposta amb una
personalitat ben definida per la veu de Miguel Ángel Blanca i el
surrealisme de les lletres que provoquen els sentiments i les
sensacions enfrontades a les cançons del seu únic disc Ortopedias bonitas.

Sidonie
és un grup que en directe tenen una solvència contrastada i àmpliament
demostrada al llarg dels anys. El Poparb no seria el festival en què
defraudarien. Amb les cançons de Costa Azul perfectament
engreixades, després d’un any de passejar-les per arreu de l’Estat, van
oferir un concert convincent que va acabar amb la banda tocant al mig
del públic.

El concert de La Casa Azul, el nom més esperat de la
nit, va ser una simpàtica presa de pèl però que no intenta enganyar
ningú. Guille Milkyway va sortir tot sol a l’escenari tocant guitarres
i teclats i envoltat de cinc pantalles de vídeo molt ben coordinades
que van mostrant les imatges dels músics que suposadament l’acompanyen.
És a dir, un 90% de la música era pregravada però això no va decebre un
públic que anava predisposat a gaudir i ballar un arsenal d’himnes
plàstics i fantàsticament pop. El mateix Guille va mostrar un cert
nerviosisme inicial pel risc d’una proposta que va començar amb la
cèlebre La revolución sexual i que va fer moure tothom en una espècie de karaoke modern. Una actuació que dissortadament no va incloure la cançó Vull saber-ho tot de tu, la cançó de l’estiu de TV3.

També
sol dalt de l’escenari es va presentar El Guincho, acompanyat només amb
un tambor i caixes de ritmes. Amb una proposta que agermana
l’electrònica gruixuda de consum nocturn amb la fusió ètnica, la música
d’aquest canari establert a Barcelona va ser efectiva per posar el punt
i final ballable de la primera jornada.

Sònar-Gran Via II (L’Hospitalet de Llobregat), 19 de juny de 2008

Goldfrapp, decebedors

Terry Hall: Enjoy yourself

Evidentment aquest senyor no és Leila, la xicota estava massa atrafegada al fons de l’escenari, sense llum i envoltada de maquinetes i teclat. És Terry Hall, el que fora cantant dels The Specials i que va fer de vocalista convidat. Llàstima que estigués més pendent en encendre la cigarreta que no pas en afinar.

(crònica)
Una nit inaugural més aviat freda i decebedora que va servir per comprovar que a Goldfrapp se’ls han esgotat les piles i que fins i tot els clàssics autos de xoc ara estan esponsoritzats per una marca de telefonia.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de juny de 2008

Goldfrapp decep en la nit inaugural
XAVIER MERCADÉ.
La jornada inaugural del Sònar de Nit va servir per comprovar que a Goldfrapp se’ls han esgotat les piles. Amb el seu quart disc Seventh tree, el duet format per Allison Goldfrapp i Will Gregory ha volgut reinventar-se i endinsar-se dins d’un so més folk i eteri allunyat de l’electroclash i les influències dels anys vuitanta del seu disc anterior, Supernature. En el directe que vam veure dijous no hi va haver ni sexe ni ambigüitat ni provocació. La posada en escena tampoc va ajudar. Si l’any 2003 la vam veure al FIB vestida d’estricta governanta i fa dos anys al Sònar va aparèixer acompanyada d’unes ballarines vestides de gatones, aquesta vegada, en canvi, Allison Goldfrapp va sortir descalça amb una mena de camisa de dormir o túnica que l’allunyaven del glamour i de les tendències més cool.

Musicalment van portar les tendències bucòliques de Joanna Newsom al seu particular taller de reciclatge: dues arpes, un violí i flautes que defugien qualsevol tendència bastarda del passat. La primera meitat del concert, amb temes del nou disc, va alentir el concert i va descol·locar un públic que venia amb més ganes de festa que no pas de subtileses d’inquietant esperit hippy. Aquells que volien caixes i bombos més accentuats van haver-se d’esperar que sonessin temes com ara Train, Number 1, Ooh la la i Strict machine, però no van arribar a temps: quan la gent es començava a escalfar, el grup va decidir plegar poc abans de complir una hora d’actuació.

LEILA, AMB TERRY HALL
La londinenca d’origen iraquià Leila tenia la dura tasca de fer aixecar els ànims i ho va aconseguir a mitges amb una recepta que no fuig ni de l’academicisme ni de les melodies però mesclant-les amb tota mena de sorolls, seqüències abstractes i elements externs com ara un samplejat amb la veu de Salvador Dalí. Amagada al fons de l’escenari i envoltada de les seves màquines va tenir la col·laboració de diversos vocalistes, entre els quals va destacar la presència de Terry Hall, el que va ser cantant de The Specials, que va estar, però, més pendent de la seva cigarreta que no pas de donar calor i color a la seva interpretació.

Coldplay, Espacio Movistar (Barcelona), 17 de juny de 2008

(crònica)

Crònica publicada a El Punt el dia 19 de juny de 2008

Concert per a privilegiats

música
COLDPLAY / XAVIER MERCADÉ.

+ Chris Martin, dimarts, a l’Espacio Movistar. Foto: X. MERCADÉ

Tot i ser un concert per a 1.650 privilegiats
(l’aforament total del local) que van guanyar l’entrada en un sorteig
fet des del web de Coldplay, a més de premsa i convidats, a les portes
de l’envelat de telefonia no hi havia aglomeracions ni fans preparant
conspiracions per saltar la tanca. Això sí, si t’estaves esperant al
voltant de l’Espacio Movistar cinc minuts tenies prou temps per haver
de dir que no a desenes de persones que atacaven amb la pregunta «Et
sobra alguna entrada?». El que sí que hi havia eren experts en l’art de
la revenda que oferien les invitacions per 80 euros minuts abans de
començar el concert.

Aquest concert a l’Espacio Movistar era la segona presentació mundial del disc Viva la vida or death and all his friends,
després de passar per Londres i abans de continuar a Nova York la nit
de Sant Joan. Tres concerts que serveixen a Coldplay d’assaig per a la
gira oficial que començarà el 14 de juliol a Los Angeles i que tornarà
a Barcelona (Palau Sant Jordi) el pròxim 6 de setembre, concert per al
qual també ja s’han exhaurit totes les entrades. Un disc amb un títol
inspirat en un quadre de Frida Kahlo i amb una portada basada en el
quadre La Llibertat guiant el poble, d’Eugène Delacroix. Tant
pel grafisme de la portada com per algunes de les cançons, ja els han
caigut acusacions de plagi. Els fans que eren a primera fila tenien els
braços adolorits de pessigar-se per saber si allò era real o era un
somni. Coldplay és un grup que ja ha assolit l’estatus de banda de
masses i és tot un luxe poder-los veure en un espai de poc aforament.

Chris
Martin va sortir a escena esperitat, com si es jugués l’ànima a canvi
de convèncer tots i cadascun dels presents. I després de l’intro instrumental Life in Technicolor, el grup va començar a disparar amb bales de plata iniciant el concert amb el primer single del nou disc, Violet Hill, traient la pols a dos clàssics com ho són Clocks i In my place i mostrant en públic per primera vegada la majestuositat de Viva la vida,
un tema condemnat a ser un dels clàssics del seu repertori, una peça
interpretada i concebuda per crear moviments sísmics en estadis. El que
més sobtava era el fet que gran part del públic ja coneixia fil per
randa les noves cançons d’un disc que no feia ni dos dies que era al
carrer. El mateix Chris Martin s’ho mirava sorprès i en va fer
referència durant el concert: «Increïble!»

Que Coldplay és Chris
Martin va quedar clar des del primer acord. Tots els focus l’apunten a
ell i les mirades no es desvien dels seus moviments desmanegats. La
resta de la banda (Johny Buckland a la guitarra, Guy Berryman al baix i
Will Champion a la bateria) funcionen com a fidels companys i eficients
músics d’un cantant que no perd l’empenta ni un sol moment quiet,
combinant el micròfon, la guitarra acústica i un piano i un teclat
repartits per l’escenari. Durant el concert van interpretar fins a vuit
temes del nou disc mesclats amb títols dels seus tres discos anteriors
com ara Fix you, Trouble i Square One, i el moment més
emotiu va ser quan tota la banda acompanyada només per una guitarra
acústica va pujar al primer pis per fer una interpretació nua de Yellow. També en acústic el bateria va tenir els seus dos minuts de protagonisme per cantar If I should fall of grace with God, de The Pogues, acompanyat a l’harmònica per Martin. Una pluja de confeti a Lovers in Japan va posar punt final a una hora i quart de concert que quedarà gravada a la memòria de 1.650 seguidors.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 17 de juny

Estopa, Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 de juny de 2008

(crònica)
Crònica publicada a El Punt el dia 15 de juny de 2008

Energia positiva

música

ESTOPA / XAVIER MERCADÉ

L’estampa del Sant Jordi rendit als peus
d’Estopa, no per vista (era la cinquena vegada que l’omplien) deixa de
ser xocant. Sociològicament no es pot fer un estudi del seu públic.
Poques vegades es veu una mescla tan real de la societat com en un
concert dels germans Muñoz. Un duet que fent bandera dels seus orígens
a la ciutat de Cornellà, han sabut mantenir-se simpàtics i col·loquials
sense que les vendes milionàries dels seus discos els afectin. Entre
les 17.000 persones que omplien els racons del Sant Jordi s’hi podia
veure tietes acompanyant els nebots, nengs d’extraradi amb el cotxe tunejat
a la porta, oficinistes i banquers. Hi convivien samarretes
d’Extremoduro amb d’altres de la discoteca Scorpia i melics enlaire amb
jupes de cuiro. Tots disposats a rendir-se als encants de la rumba
popular amb tocs rockers d’Estopa. Un grup que no ven moda ni marques
però sí un model de vehicle que es va encarregar d’amenitzar el retard
repetint una i altra vegada el mateix anunci.

Aquesta gira
d’Estopa ha començat amb mal peu després de cancel·lar els seus
concerts a Torrevella per la pluja i a Granada i Bilbao per una angina
del cantant David Muñoz. Al concert de Barcelona també hi va haver
perill de suspensió per la vaga de transportistes, però finalment el
Palau Sant Jordi va tornar a ser seu sense cap mena de discussió.
«Venim carregats d’adrenalina i volem donar-ho tot» va dir David al
començament del concert. «Piqueu de mans, cabrons!» va ser potser la
frase que més va repetir durant la nit, però no li feia cap falta: des
de l’inici del concert amb Cuando amanece tot el Palau s’havia tornat a convertir en un immens karaoke que no defallia ni tan sols quan sonaven les cançons més noves d’Allenrock,
el seu cinquè disc, que van interpretar en la seva totalitat i que fa
tenir en la veu femenina de Chonchi Heredia el seu element més
diferenciador respecte a gires anteriors. En un escenari que simulava
un carreró amb tot de senyals de trànsit i quatre pantalles de vídeo,
tant el so com l’escenografia van superar amb escreix la seva última
visita al mateix pavelló l’any 2006. Almenys aquesta vegada es podien
entendre les presentacions que feien gairebé en totes les cançons. Una
xerrameca de vegades incontenible en què van tenir temps per criticar
les reduccions de plantilla a la Seat a Pastillas de freno,
demanar aplaudiments als «companys de la classe obrera» encarregats de
muntar i desmuntar l’escenari i preocupar-se per l’estat d’un parell
que es van esbatussar a les primeres fileres mentre cantaven Ya no me acuerdo, irònicament la cançó més tranquil·la de la nit. Com no podia ser d’altra manera, un medley amb temes com Poquito a poco, Partiendo la pana i La raja de tu falta i, en la segona tongada de bisos, el seu himne Como Camarón, van posar punt final a dues hores i quart de concert.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 de juny .

Primavera Sound-Parc del Fòrum (Barcelona), 31 de maig de 2008

Shellac

Les Savy Fav

Madee

Buffalo Tom

Za + Don Simon y Telefunken + Dirty Projectors

Rufus Wainwright

Silver Jews

Mission of Burma

crònica

Doncs un Primavera Sound menys i moltes hores a sobre passejant entre els escenaris, amb les baralles justes (i justificades).

Avui em fan mal els peus, encara no he recuperat hores de son, però he pogut mantenir la dignitat fins el final. La colada amb en Carles al backstage de l’escenari ATM va ser un gran fi de festa: fer una birra al costat d’Steve Albini no és una cosa que passi cada nit.

Crònica publicada a El Punt el dia 1 de juny de 2008

Llangardaixos i dinosaures

Enrique Morente amb Lagartija Nick, la
descàrrega elèctrica de Shellac, els sorollosos Dinosaur Jr i el
cantant de Les Savy Fab vestit amb canyes i fulles van marcar dissabte
a la matinada l’últim tram del Primavera Sound

Xavier Mercadé

La cultura festivalera en aquest país
creix a bon ritme, fins al punt que sigui tot un encert del Primavera
Sound que el festival compti amb una guarderia per als més petits.
Durant divendres i dissabte aquest espai obert fins a les dotze de la
nit va oferir també una sessió del Minimúsica. Davant d’un públic menys
nombrós que el dels escenaris principals, però també força exigent,
grups com ara Grande-Marlaska, el nord-americà David Thomas, els
sorollosos Za i els imaginatius Don Simon y Telefunken van acostar
l’univers musical del festival als més menuts. Tota una inversió de
futur.

El perill de pluja que planava sobre l’última jornada va
esvair-se a partir de les sis de la tarda deixant tot el recinte
envoltat d’una boira que va fer desaparèixer fins i tot les torres de
Sant Adrià.

Madee, en la jornada de dissabte, van oferir un
concert musculós i convincent, i els californians Okkervil River, que
inauguraven l’escenari més gran, van obrir la vena sensible i enèrgica
que sembla la marca de la casa. El retorn de Mission of Burma als
escenaris va quedar en un concert esmorteït i faltat d’ànima fins al
punt que no pagava la pena els 96 esglaons que s’havien de baixar (i
després pujar) per accedir al nou escenari d’aquesta vuitena edició del
festival. En canvi, caldrà recordar el nom Silver Jews per
subratllar-lo en el programa quan tornin al festival.

La renovació flamenca que va suposar el disc Omega (1996) del cantaor
Enrique Morente amb el grup granadí Lagartija Nick va tornar a posar-se
en escena seguit pel públic com si fos una cerimònia iniciàtica. Però
el començament del concert dels incendiaris Dinosaur Jr. a l’escenari
veí va acabar tapant matisos i esmorteint l’actuació. Al mig de la
batalla sonora entre dinosaures i llangardaixos, començava una processó
cap a l’escenari ATM, que es va omplir de gom a gom pel concert de
Shellac. El grup d’Steve Albini ja va deixar a tothom amb la boca
oberta quan van actuar a l’Auditori del Fòrum ara fa dos anys, i eren
molts els que no es volien perdre la seva descàrrega elèctrica. Una
actuació que va estar a l’alçada de les expectatives, creant un dels
moments més memorables d’aquest Primavera Sound.

Per trobar el grup freak
del festival va caler esperar fins a la matinada, quan van sortir Les
Savy Fav amb el seu cantant Tim Harrington vestit amb canyes i totes
les fulles que va poder arreplegar, llançant-se al públic a la tercera
cançó, lluint un banyador de cos sencer impossible de descriure i
signant una de les actuacions més impactants del festival. Animal
Collective figuraven en totes les travesses com un dels grups que no
s’havia de perdre, però van decebre amb una posada en escena
desdibuixada.

La pluja que va rebre els visitants a la tarda va
tornar a aparèixer en forma de xàfec cap a les quatre de la matinada,
precipitant la clausura de tres dies esgotadors de festival.