ROCKVIU

Lenny Kravitz, Pavelló Olímpic (Badalona), 8 de juliol de 2008

Un altre pinxo en menys d’una setmana. Però no és la mateixa xuleria de Willie DeVille, la de Kravitz fa una mica més de ràbia. Si un és un fatxenda del Bronx i dels barris baixos, l’altre ho és de Manhattan, sempre envoltat de guapes senyoretes i cantant des del seu micro d’or. Si, el micro amb el que va cantar ahir deien que estava fet d’or, com el que tenia Frank Sinatra.

.(Crònica).

Més xulo que un vuit, capaç de parar un solo de guitarra per recollir les ulleres fosques que se li han caigut a terra o per sortir amb una insultant xupa de cuir quan a l’Olímpic de Badalona regnava un clima tropical, gairebé asfixiant.

En aquesta ocasió el “Let Love Rule” només va durar divuit minuts, deu estar en baixa forma. Això si, amb tota la parafernàlia habitual: els braços mesiànicament oberts amb les llums del palau enceses i fotent-se un bany de masses al baixar a móns més terrenals al mig del públic.

Crònica publicada a El Punt el dia 10 de juliol de 2008

Un pinxo amb classe

música

LENNY KRAVITZ / XAVIER MERCADÉ.

Si
oblidem que les aportacions de Lenny Kravitz al món de la música no són
més que un exercici de reciclatge d’influències, resultarà més fàcil
descobrir que els seus concerts són espectaculars i convincents, fins
al punt que el públic repeteixi gira rere gira, encara que les seves
noves cançons siguin tan repetitives com les que trobem al seu vuitè
disc, It is time for a love revolution. Tot i no haver tingut un
èxit clamorós (unes 6.000 persones a l’Olímpic de Badalona), el
novaiorquès es va poder penjar una altra medalla en deixar tothom tan
satisfet que fins i tot li van perdonar els vint-i-cinc minuts de
retard a l’hora de començar el concert i que això els deixés sense
metro a la sortida.

Lenny Kravitz és de la mena de pinxos que fan
ràbia, ho sap i li agrada ser-ho: encara que hagi declarat que
practicarà l’abstinència sexual fins que es casi. Sempre va envoltat de
guapes senyoretes; és l’home que ens roba les xicotes amb el públic
rendit als seus peus. Un fatxenda que canta amb un micro d’or i
toca un piano de metacrilat transparent, que és capaç de parar un solo
de guitarra per recollir les —imprescindibles?— ulleres de sol que li
han caigut a terra i que surt a l’escenari amb una insultant jupa de
cuiro, mocador al coll i pantalons cenyits quan al pavelló hi regna una
temperatura asfixiant. Fins i tot costa d’entendre que no els faci
ràbia també als membres de la seva excel·lent banda: cada cop que un
músic tenia l’oportunitat de lluir-se amb un solo, en mil·lèsimes de
segon el tenien al costat fent tota mena de postures per robar
protagonisme.

Va començar escalfant motors amb Bring it on, del nou disc, per després enllaçar clàssics com ara Always on the run, Dig in i It ain’t over ‘til it’s over. No havia passat ni mitja hora quan a Dancin’ till dawn
ja va voler escurçar les distàncies amb el públic acostant-se a les
primeres fileres per donar-li la mà, felicitar Barcelona «pel fet de
ser la ciutat més maca del món» i, de passada, fer la ja repetitiva
menció sobre victòries futboleres.

En aquesta gira no toca tant
la guitarra i es dedica a passejar-se amunt i avall de l’escenari
manllevant els moviments a Sam Cooke i altres estrelles del soul. «Sense vosaltres no sóc ningú, em doneu l’esperit. Us estimo i us respecto», va dir abans d’encetar la quilomètrica Let love rule,
que aquesta vegada només va durar divuit minuts, un temps més que
suficient per mostrar-se amb els braços messiànicament oberts amb els
llums del palau encesos i ser aclamat per les masses en baixar enmig
del públic fortament escortat pels agents de seguretat.

Amb tot el públic als seus peus, i després de dues hores de concert, Lenny Kravitz va dir adéu amb Are you gonna go my way i la seguretat d’haver triomfat un cop més, encara que amb un espectacle previsible.

Lloc i dia: Palau Olímpic de Badalona, 8 de juliol del 2008