Conxita + Joan Miquel Oliver, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007
Segur que mai els cridaran per formar part ni de Il Divo ni dels tres tenors, ni tampoc per cap concurs de bellesa. Però són dos dels més grans creadors de cançons pop del país.
Jofre Bardagí i Beth, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007
Quimi Portet, sala Bikini (Barcelona), 27 de febrer de 2007
Amb les lleganyes encara posades, un mal de cap estany i la satisfacció d’haver aprovat un any més i amb bona nota. Un cop més s’han superar els nervis i la tretzena edició dels Premis Enderrock es pot dir que ha estat un èxit amb cues que van arribar fins la Diagonal.
Un dels moments culminants va ser l’actuació de l’astre d’Osona, el senyor Quimi Portet amb qui un cop més (ja en van uns quants) vam escenificar la performance l’èxit de la vetllada. Aquí està el resultat per part d’"el millor fotògraf del món" ("del món que coneixem, allà on es mengen canalons", Portet dixit).
El mateix Astre em va demanar propostes per repetir l’escena durant el seu World Tour 2007 però a lo bèstia. Aquí en van unes quantes a les que afegiré les que em proposeu i altres que se m’acudeixin quan tingui el cap més clar:
-Amb el públic fen el pi
-En plant Spencer Tunick: tothom en boles
-Amb sticks de hoquei amenaçant als músics
Em temo que els concerts de Quimi Portet seran un tema recurrent en aquest bloc durant aquest 2007. I això que la gira encara no ha començat.
Marc Almond, sala Apolo (Barcelona), 25 de febrer de 2007
El meu propòsit per aquest cap de setmana era fer una mica de bondat, un pinçament al braç on sempre porto penjada la càmera em feia repensar anar a la recerca de vibracions i concerts. Però el braç s’ha posat millor (tot i que encara està una mica ressentit), el vici enganxa i des de dijous la programació musical de Barcelona m’ha portat quatre nits consecutives a la sala Apolo, tant la gran com La [2], amb un petit parèntesi al Teatre Joventut de L’Hospi.
La setmana no podia haver acabat millor, amb un concert de Marc Almond en carn viva i una passió escènica que ni Raphael en les seves millors nits pot aconseguir. Icona gai des dels temps de Soft Cell, capaç de fer que la pitjor cançó mai composta per Manolo García ("Cara a cara", sobre toros i toreros l’any 1985) sigui una obra mestra del kitsch o sorprendre amb un concert acústic al Sònar de l’any 2000, quan es feia al Pavelló de la Mar Bella.
A l’Apolo el passat diumenge es va presentar només acompanyat per un pianista i la col·laboració puntual de Baby Dee al piano i l’arpa, i posant tot el glamour a un repertori cabareter i decadent. Mesurant teatralment cada gest expressiu i cada moviment dels braços, va signar un final de traca i mocador amb la versió en anglès del "Ne me quitte pas" ("If you go away") de Jaques Brel. Pell de pollastre.
Lucero, La [2] (Barcelona), 24 de febrer de 2007
Javier Ruibal – BarnaSants, Teatre Joventut (L’Hospitalet), 24 de febrer de 2007
Eagles of Death Metal, sala Apolo (Barcelona), 23 de febrer de 2007
Heu vist mai la sèrie "Me llamo Earl" ("My name is Earl")? La fan a La Sexta a dos quarts de deu i també a la Fox cada dia a mitjanit, i és en aquest segon canal on la veig molts dies quan torno dels concerts. I m’he tornat addicte. Una recomenació molt especial que em va fer en un sopar de Nadal en Jordi Vidal del diari El Punt i una sèrie de culte a l’alçada d’"Els joves", ?Dr Slump? o "Dancing Days". I no exagero. Va sobre un cabró amb totes les lletres (Jason Lee), amb tota una vida dedicada a fer el filldeputa fins que un bon dia, després d’un greu accident, decideix portar-se bé, restituir tot el mal fet i perseguir el karma per poder ser una bona persona. Tot envoltat per una colla de secundaris que, començant amb un germà encara més brètol i gamarús, no tenen cap desperdici.
I a què venia això? Ah si, doncs que Jesse Hughes, líder dels Eagles of Death Metal i exQueens of the Stone Age, recordava poderosament al cantó més barroer d?Earl J. Hickey (ben mirat, també te un aire a James Hetfield dels Metallica, encara que, si fa o no fa ,és el mateix). Tot un pinxo, un xuloputes amb ulleres fosques preocupat entre cançó i cançó per enclenxinar-se els cabells i el mostatxo, i si calia també col·locant-se bé el paquet. I durant tota l?actuació va dedicar-se a tirar els trastos a totes i cada una de les xicotes que hi havia a la primera filera i també a les de la segona i de la tercera i així fins arribar a les cambreres del segon pis. És a dir, a qualsevol ésser humà amb pits que hi corregués per la sala. Estava clar que aquella nit Jesse Hughes volia cardar. I si no ho aconseguia ja tenia previst un plan B: per la tarda, després d?una sessió de fotos ja va ficar-li l?ull al Bagdad de Nou de Rambla i va assegurar que possiblement acabaria la nit allà buscant el karma entre les cuixes de les vedettes.
Nine Inch Nails, Sala Razzmatazz (Barcelona), 18 de febrer de 2007
No, avui no m’ha sortit la vena arty. De vegades hi han grups o artistes que s’ho passen com a micos posant difícil allò que hauria de ser fàcil. Músics que no volen veure a un fotògraf ni en pintura i que ens envien a la quinta forca a fer les fotos. Són els casos de Madonna, Art Garfunkel, Prodigy, Paul McCartney, Tool, Eric Clapton i molts altres que exilien als fotògrafs a la taula de so per sortit ben petitets a la foto i no se’ls hi vegin les arrugues. I alguns, com els NIN, a sobre es dediquen a omplir-ho tot de fum i posar els contrallums més bèsties per posar-ho més difícil encara durant les tres cançons que ens deixen fotografiar.
I des de la nostre talaia podem veure com tot el públic treu les seves càmeres digitals i dispara indiscriminadament amb flaix
Tot i amb això, el primer concert de NIN (avui repeteixo) va ser tota una bestiesa encara que sense la calor angoixant que es va viure en el seu anterior concert a la mateixa sala el 29 de juny del 2005.
A la foto, el que porta una guitarra és Aaron North en el moment de llançar-se a la piscina, el que aguanta el micro és, es clar, Trent Reznor.
Mando Diao, Sala Apolo (Barcelona), 17 de febrer de 2007
Collons, quin calor que fotia!
Entre el públic que va anar al Razzmatazz 2 veient a Sean Lennon, hi havia Marc Ros dels Sidonie, un element que podria ser considerat perillós en aquest context: en un article publicat recentment a l?edició espanyola de Rolling Stone sobre David Bowie, va fer una irònica apologia a la figura de Marc David Chapman, l?assassí del pare de la criatura. Per sort, dificilment el bo d’en Marc buidaria el carregador contra ningú.
Article publicat a El Punt, el dia 18 de febrer de 2007
Música/Sean Lennon
Lloc i dia: Sala Razzmatazz 2 (Barcelona), 16 de febrer
El fill del mestre
Xavier Mercadé
Explica la llegenda que Yoko Ono va voler immortalitzar els crits, renecs i plors del part de Sean Taro Ono Lennon en una gravació que sens dubte ha de ser un dels documents sonors més esgarrifosos que es puguin escoltar. Un enregistrament que per altra banda, va significar l?inici més prematur de la carrera musical de Sean amb els primers plors. Una carrera que tampoc ha estat gaire prolífica: només dos discs en vuit anys, Into the sun el 1998 i Friendly fire el 2006, a més de col·laborar en infinitat de grups de la escena underground de Nova York.
Tot i que Sean Lennon vulgui fugir de les obvies referències del seu cognom oferint un concert amb un repertori majoritàriament propi i sense cap referència explícita a la obra del seu pare, l?ADN el delata: la fesomia, les ulleres rodones, el to de veu i fins i tot una americana passada de moda mostren al fill del seu pare. Però les diferències també són palpables: John Lennon mai hauria demanat a la gent que passes per la parada de marxandatge a comprar samarretes i dubto que s?hagués disculpat per encendre una cigarreta en públic.
Sean Lennon no és un estrany en els escenaris barcelonins, ja va debutar l?any 1998 a la sala Apolo com a teloner dels francesos Air, Les cròniques d?aquell concert parlen d?un músic confús i d?una banda amateur. Les coses han canviat, el nivell del quartet que l’acompanyava era força alt i les idees ja les te molt més clares encara que no ha perdut la timidesa que intenta superar com bonament pot. A Sean Lennon però li va fallar el factor de risc. A més de la influència de la seva mare, en la seva carrera ha format part de grups experimentals i sorollosos com IMA o Cibo Matto i ha col·laborat en discs de Lenny Kravitz, Vinicius Cantuaria o Soulfly. El concert que va oferir divendres en una mig plena sala Razzmatazz 2, en canvi va sonar massa convencional, remetent inequívocament als Beatles però del sector més proper a McCartney que no pas de Lennon, tot i que algunes vegades la seva veu va recordar també a Elliott Smith o Ryan Adams. Cançons marcades per la melangia, d?un disc, Friendly fire, composat des la tragèdia: està dedicat a l?amic que li va pispar la nòvia (l?actriu Bijou Philips) i que va morir en accident de trànsit. Una improvisació amb la guitarra elèctrica del Masters of reality de Black Sabbath i una versió còsmica del Word I be the one de Marc Bolan van ser les excepcions a un repertori massa lineal. De les seves pròpies cançons van destacar Parachute i Falling ouf of love, dos grans temes que no admeten discussions.
Xavier Baró – BarnaSants, sala Luz de Gas (Barcelona), 10 de febrer de 2007
o el pitjor client de les barberies i perruqueries d’Almacelles…
Pepet i Marieta, Taverna Dublín (Barcelona), 09 de febrer de 2007
Diuen que Barcelona és una ciutat hermètica amb les propostes cantades en català, però en una sola nit va ser possible veure quatre concerts en català en una mateixa nit (be, el de Pep Sala era a L’Hospitalet). El més sorprenent va ser el de Pepet i Marieta del qual me’n vaig assabentar mentre era al lavabo de la sala Be Cool i vaig comprovar que se sentia una música que no era la del concert. Porta amb porta, a una taverna irlandesa del costat, allà estava el d’Ulldecona sol amb la seva guitarra i un grapat d’amics.
Rosa Luxemburg i Junts, Sala Be Cool (Barcelona), 09 de febrer de 2007
Pep Sala – BarnaSants, Teatre Joventut (L’Hospitalet), 09 de febrer de 2007
Jordi Fàbregas – BarnaSants, Sala Luz de Gas (Barcelona), 06 de febrer de 2007