ROCKVIU

Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort, La [2] (Barcelona), 03 d’abril de 2007

‘

La Carrau, Plaça Rius i Taulet (Barcelona), 30 de març de 2007

Facto de la Fe y las Flores Azules, L?Auditori-Sala Tete Montoliu (Barcelona), 30 de març de 2007

Diuen que Facto Delafe y las Flores Azules és un d?aquests grups que primer enganxen i després es queden amb el teu cor per sempre. Ja fa molts mesos que el seu disc ?Vs. el monstruo de Las Ramblas? el tinc fixe al cotxe, acompanyant-me en tots els viatges dels darrers mesos. Una banda sonora adient tant pels paisatges bucòlics com pels embussos urbans.

Ahir a la sala Tete Montoliu de l?Auditori van fer un concert digne d?ovació de gala, llàstima que els fallessin les projeccions per arrodonir la nit. ?La fuerza?, ?Mar el poder del mar? o ?Enero en la playa? van ser moments en que es va produir una veritable màgia, aquesta màgia encisadora que atura el temps, et deixa amb la boca oberta i la pell de gallina. Això no s’atura.

Les totxanes de Josep Isern també se’n fa ressò:
http://blocs.mesvilawebmesvilaweb.cat/node/view/id/45012

La Troba Kung-Fú, sala Bikini (Barcelona), 27 de març de 2007

Com la sardina i la marihuana
Com l?olivada
Com el vent que em pentinava
Que si volo amb els ulls oberts
veig un miracle aquí, en cada passa

Gwar, sala KGB (Barcelona), 25 de març de 2007

Els Lax ja tenen un nou cantant i Llach ja ha embolcallat el seu piano i ja ha fet les maletes, així que tornem a la realitat amb els nostres freaks preferits, el grup d’Oderus Urungus, els inimitables Gwar.

Tota una col·lecció de mutilacions, decapitacions, trepanacions i empalaments dedicats en aquesta gira a personatges tant il·lustres com George W. Bush, el Papa, James Brown o Adolf Hitler. Eren millors quan al grup portaven a l’entranyable Sylmestra Hymen i els atacaven els extraterrestres, però el seu actual espectacle tampoc te pèrdua fent real allò del "Sunday, bloody sunday".

Hi ha a qui li pot fer més o menys fàstic, però mai serà tant com la repugnància que em va produir arribar a casa i veure l’engendre frankenstenià que feien a Antena 3, "Cambio radical". Al menys Gwar és una broma gore de cartró-pedra i goma-escuma, mentre les mutilacions que mostraven a la televisió (cirurgia estètica, en diuen) eren reals. A fi de comptes els show de Gwar no és més que un espectacle similar al de la festa de la escuma però amb hemoglobina i líquids de colors on el públic acaba pitjor que Carrie el dia del ball de l’institut. Res que no solucioni una acurada dutxa i bona bugada.

Després de preguntar-li com s’ho farien per netejar el bassal de líquids que va quedar la sala KGB, l’encarregada de la sala em comentava que els focus de la sala (heretats de la sala Garatge) encara lluïen taques de quan el grup va actuar fa onze anys. El penjat que es va dedicar a fer surf a sobre d’aquella viscositat en acabat el concert, segur que també triga una dècada en treure’s l’empastifada.

Lluís Llach, Verges, 24 de març de 2007

Heus aquí un acte que desgraciadament comença a ser cíclic al món de la música catalana: el darrer concert. Fins ara havien estat grups els que deien adéu, he pogut estar present al de Sopa de Cabra, Glaucs, Sangtraït (d?aquests tres en vaig fer les fotos dels discos resultants) o Brams, però ara per primera vegada era un artista, l?hi ha tocat a un cantautor decidir acomiadar-se de la vida pública.

Em va agradar:
?Els clàssics de llagrimeta: ?Que tinguem sort?, ?País Petit?, ?Viatge a Ítaca?, ?Amor particular?… Sóc així de previsible i bleda.
?La gran versió contundent de ?Venim del nord, venim del sud? amb Borja Penyalba a la guitarra.
?La crítica als polítics i a TV3 als seus propis morros.
?L?estranya sensació de tornar d?un concert de Llach gairebé a les cinc de la matinada (el canvi horari en va ser el culpable).
?Els bunyols de Gerard Quintana
?El trànsit fluid tant per entrar i sortir de Verges i la manca d?aglomeracions per arribar a la magnífica carpa.
?L?esperit reivindicatiu dels comentaris de Llach.
?L?improvisat Graceland en que es va convertir el restaurant Mas Pi (i els seus entrepans de botifarra) i tot Verges (definició cortesia de Pere Pons).

No em va agradar:
?Que repetís gairebé sencer ?i.?. Les dues primeres hores amb tot el repertori més recent van ser un llast.
?La presència de polítics.
?Que el públic més jove estigués al galliner i que no hi hagués més gent jove a les primeres fileres. Feia falta la seva espontaneïtat.
?Que les estelades i senyeres només es despleguessin quan el concert havia ja acabat.
??Verges 2007?, una cançó massa fluixa per marcar el comiat.
?El bany de masses del final, podia haver acabat en desastre degut a la densitat de gent.
?Que li robessin la gorra durant la volta al ruedo. Espero que no surti subhastada a e-bay.
?El que tocava la gralla al final del concert: al menys podia haver assajat la seva interpretació.
?Que es retiri. Tot i que les apostes pronostiquen que abans de dos anys el tornarem a veure a sobre d?un escenari de nou: hi ha moltes causes que encara necessiten de la seva veu i les seves cançons.

Si algú que hi va ser o que ho va veure per la tele vol afegir alguna cosa més ho pot fer més avall.

Franca Masu, Luz de Gas (Barcelona), 20 de març de 2007

 

Jaume Arnella, Bar Pastís (Barcelona), 19 de març de 2007

Eduard Canimas, L’Auditori-Sala Tete Montoliu, 14 de març de 2007

dolça companyia, si hi ha futur sisplau que sigui amb nata.

Quimi Portet, Casino de Vic (Vic), 13 de març de 2007

Ho sento Astre, però aquesta vegada no he pogut complir la teva petició. Els millors fotògrafs del món també fallem alguna vegada. La terra és plana, la plana de Vic encara més i, com no podia ser d’altre manera el casino de Vic també és pla i per tant no vaig trobar un lloc suficientment elevat per captar el màgic moment de "Macarrons (gold)" amb el públic enfollit. Bé, alguna foto si que ni ha del moment, però he preferit reproduir aquesta instantània única de l’Astre a punt de xafar-ho tot o de patir un esquinç a la cama.

Dijous ho intentarem de nou a Can Barrades.

Nota pel webhamster: no cal que demanis permís, ja el tens.

Marah, sala Apolo (Barcelona), 11 de març de 2007

I després de la foscor, la llum. De ben segur que devia ser l’únic que va anar a L’Auditori a veure a la Galás i després sortir pitant fins l’Apolo pel concert de Marah. Els escarabats i darks (alguns amb les seves millors gales) potser prefereixen viure en un estat de dol permanent, però jo, després d’aquella cerimònia, necessitava una mica d’alegria per aplacar els ànims homicides. I la vaig trobar amb potser un dels millors directes que es poden veure en l’actualitat. L’optimisme i la convicció dels Marah  s’encomana ràpidament.

Goran Bregovic, Palau de la Música (Barcelona), 9 de març de 2007

Recordo la primera vegada que va venir a actuar a Barcelona Goran Bregovic i la seva banda de bodes i funerals. Era a la Plaça de la Catedral, en plenes festes de la Mercè de 1999 en una producció amb el Taller de Músics. Jo no tenia més coneixement de la obra de Bregovic que alguna referència cinèfila, per això em va sobtar veure tota la plaça plena de gom a gom. La sorpresa va ser més gran encara quan van començar a sonar els primers acords de ?Kalashnikov? quan tothom va enfollir i es va posar a ballar sota les notes balcàniques.

Però ahir al Palau no es podia ballar tot i que n?hi havia ganes. Era curiós veure des del fons a la platea movent-se contingudament en els seus seients mentre que poc a poc els laterals s?haven omplint d?espectadors que no podien reprimir-se. En alguns moments fins i tot van ser convidats a tornar-se seure per uns acomodadors no gaire acostumats als rampells espontanis, tot i que allà mateix s?han vist comportaments molt més vergonyosos en els concerts de Camela o Andy & Lucas.

Kasabian, sala Razzmatazz II (Barcelona), 4 de març de 2007

Algú em sap explicar per què aquest cap de setmana Barcelona estava tant plena de guiris? Lily Allen en va tenir sort d’ells per no quedar-se sola a el divendres a l’Espacio Movistar, i ahir diumenge al concert de Kasabian al Razzmatazz II els fills de la Gran Bretanya eren una immensa majoria fins el punt de sorprendre al mateix grup. Tampoc entenc que feia tanta gent amb pantalons curts, corrents i traient el fetge per la boca durant el diumenge al matí per tota Barcelona.

Una nota sobre el nom del grup per les tertúlies de cafè: el prenen de Linda Kasabian, una component de la "família" de Charles Manson. Encara més, era la noia embarassada que va conduir el cotxe amb que van fugir de casa de Sharon Tate. Per si fos poc, Kasabian en armeni significa carnisser.

Oriol Tamvia, Can Barrades (L’Hospitalet), diumenge 4 de març de 2007

Lily Allen, Espacio Movistar (Barcelona), 3 de març

És molt maca de cara, joveneta (21 anys), una veu versàtil i diuen que la reina del myspace. Però el passat dissabte va demostrar ni tenir poder de convocatòria (unes 200 persones en l’Espacio aquell) ni saber moure’s s a sobre d’un escenari. Fins hi tot el kitsch hortera de Gwen Stefani amb No Doubt tenia més gràcia que els moviments d’ànec de Lily Allen.