ROCKVIU

Flaming Lips, Primavera Sound (Parc del Fòrum), 2 de juny de 2006

És tot un honor haver pogut viure l?espaterrant concert del Flaming Lips al Primavera Sound a sobre de l?escenari i acabar completament ple de confetti i serpentines per tot arreu. No, no vaig ser ni dels que van sortir vestits de Pare Noel ni tampoc dels que ho van fer disfressats de Superman. M?ho van oferir però no quedaven disfresses! Com a fotògraf oficial del festival vaig poder pujar sempre i quan em quedés en un lateral de l?escenari. Una llàstima, per experiència professional sé que el vestit de Pare Noel em queda molt bé.

L?únic que va faltar en el concert va ser que Wayne Coyne es llancés al públic dins de la bombolla de plàstic, un numeret que encara no hem vist aquí en cap de les seves visites.

Scissor Sisters, Festival Internacional de Benicàssim (La Plana Alta), 20 de juliol de 2006

Aquí comença un recull del bo i millor que he pogut veure durant l?any 2006. No és un rànking ni una llista. Més aviat són records desordenats, curiositats i els moments amb les millors vibracions i les millors fotos. El que m?ha vingut de gust penjar.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2000378tp

Any 1986, fa ja dues dècades. Érem joves, no volíem a Reagan ni entrar a la OTAN, voliem tancs però de cervesa, la mili era una KK i Nicaragua seria sandinista o no seria. Fèiem fanzines, ens divertíem i anàvem als concerts de l?Odi Social, preníem birres a cabassos al Kafé Volter. Entràvem al Zeleste d?Argenteria sempre que el Chema (el porter) abaixava la guàrdia, això si, passant abans pel Rodri a omplir els dipòsits amb els seus combinats. El xino era el xino i la policia fotia canya de la bona a la Plaça Reial. L?heroïna matava de veritat i la Sida era una amenaça llunyana en una Barcelona que tampoc tenia ni idea del que eren uns Jocs Olímpics. Ni falta que li feia.

Dels que surten a la foto a molts d?ells els he perdut la pista. N?hi ha algú que encara em sorprèn en la nit més insospitada i en el bar més estrany. Un continua en la seva tasca de músic, l’altre porta una discogràfica independent des de fa quinze anys, també hi trobem a una locutora de Radio 4… i l?autor d?aquest bloc fàcilment identificable: ?un col·legial convidat a una estranya cerimònia? tal i com el va definir un periodista del diari El País. Més o menys i si fa o no fa, com ara.

Són les coses que té remenar vells arxius del passat.

La nit de Nadal ens va deixar James Brown. En el seu record, aquesta foto presa del 10 de juliol de 1995 en el Poble Espanyol de Barcelona.

Esperem que la seva ànima no vagi a l’infern, no s’ho mereix. Però si hi va desitjo que passi comptes amb el promotor d’infausta memòria que va organitzar la gira de 1997 que, després de suspendre els concerts, va fugir amb els diners de la taquilla i no va tornar ni un duro de l’època.

Minimúsica, Sala Castelló (Barcelona). 23 de desembre

Un festival de rock per nens. Ja era hora! He rebut algunes crítiques per haver portat al meu fill Gerard al combat de Pressing Catch al Palau Sant Jordi. Doncs ara el teniu aquí imitant a Wayne Coyne i els seus en el Minimúsica aquest matí.

Article publicat a El Punt el 25 de desembre fum fum fum

Música/Festival Minimúsica
Lloc i dia: Sala Castelló (Barcelona). 23 de desembre

Curset d?iniciació al rock and roll

Xavier Mercadé
Durant aquest dies de Nadal els nens no es poden passar tot el dia tancats a casa i per això hi ha propostes de tota mena per ells. Des de circs sense feres a pel·lícules d?animalons que ballen i parlen, fins els clàssics Pastorets, passejar pels saturats centres comercials o anar a menjar-se llargues cues als estands comercials del Festival de la Infància. Però aquest Nadal també hi ha hagut una alternativa rockera dedicada als més petits de la casa.
El Minimúsica és un festival en petit format que fa una sessió diferent cada mes. Ideat i produït per La Colazione ?un col·lectiu que aplega bandes que surten de l?underground barceloní? ha decidit, per una banda, acostar la música als més menuts i per altre que els mateixos músics es sentin com a nens al canviar per un matí el seu repertori i obrir-lo a una mentalitat més màgica i fantasiosa. A cada sessió la temàtica general canvia. Si el passat 18 de novembre va anar sobre el dia i la nit, la sessió del passat dissabte es va dedicar, como no podia ser d?altre manera, sobre el Nadal.
Els grups que van passar per l’atapeït local de la Sala Castelló es van trobar amb un dels públic més exigents que mai s’hagin trobat. Per exemple, les futures generacions van demostrar no tenir ni el més mínim interès pel folk alternatiu amb caire depressiu de My Morning Polaroid deixant clar que era més divertit jugar amb les boles de porexpan del terra que no pas seguir una trista faula sobre un llop, tot i els tímids intents de picar de mans. En canvi altres van ensenyar instruments com el kazoo o l?ukelele de la ma d?uns Vizcaya que van recordar la nit de reis i de La Familia Sedaiós (amb components de Nisei) que van traslladar les nadales a la selva africana.
Los Carradine, en canvi, van crear una espècie de mini òpera rock en tres actes sobre el rens del Pare Noel i els seus problemes per aparcar en les zones verdes Barcelonines. Una curta actuació que van rematar amb una versió del clàssic nadalenc Rudolf, the red nose reindeer amb els tres components del grup amb banyes i nassos vermells. La matinal rockera infantil va acabar amb Loly i Manuel, duet format per gent del grup Songstore, que després de fer una versió lliure d?Un esquimal perdut en el desert van acabar amb una lectura pop de Todo es de color dels originals Lole y Manuel, amb l?escenari envaït per marrecs llençant confeti i serpentines i un espontani fent-se l?amo i senyor de la bateria.
Una manera instructiva, diferent i divertida d?acostar el món del rock als infants, que tindrà una tercera part el proper 27 de gener de nou a la Sala Castelló i una data sense determinar pel mes de febrer. Degut a l?èxit d?aquest Minimúsica, La Colazione ja estan pensant en buscar un espai més gran i millorar el concepte proper cicle de concerts.
 

Tot i que els Bad Religion eren els caps de cartell del Senglar 2006, el Pare Johnny es va negar a posar-se la samarreta del grup. I mira que li vam demanar educadament, amb un siusplau al davant i amb el millor dels somriures! Finalment l’incomparable fotògraf Carles Rodríguez i la seva mirada angelical es va oferir com a voluntari per la instantània.

No em consta que ningú veiés al Pare Johnny com a espectador del grup califonià, però es va passar la tarda del dia 1 de juliol veient concerts amb l’alçacolls posat i donant consell espiritual a qui se li acostés.

Senglar Rock 2006, 30 de juny. A l’hora del vermut, amb l’esmorçar sense pair, les lleganyes encara posades i buscant un racó d’ombra per posar en ordre les idees, es la millor hora per que el show provocador d’Ariel Santamaria tingui els resultats esperats. Aquest reusenc —que es va presentar a les municipals sota les sigles de la CORI amb la promesa de plantar marihuana als parcs de Reus— acavaba d’editar per fi el disc “Vida i miracles de l’Home Viciós”, un treball amb un DVD no apte per ments sensibles i estòmacs delicats.

Vestit d’Elvis en la seva època de Las Vegas, el juanxi per exel·lència va rematar la seva actuació amb un nu integral mentre la banda tocava “Sympathy for the devil”.

Qui ho vulgui veure, aquí n’hi ha una petita mostra (sense la titola i amb el fotògraf xumant càmera):

http://www.youtube.com/watch?v=h1QP-yGqHKU
I que no en tingui prou i vulgui veure les imatges de la seva boda al mes de setembre, oficiada per el Pare Johnny —un altre personatge carismàtic— aquí en te més detalls:

http://www.youtube.com/watch?v=Gd4ABk41yKc
 

Han estat molts els cantants d’us comercial i convencional que han trepitjat l’escenari del Palau de la Música, des de la Pantoja fins Loquillo passant per Andy y Lucas, Ciutadans, uns quants triunfitos i altres estrelles televisives. Però el límit, si es que n’hi ha, va arribar el passat 24 de juny de 2006 amb l’actuació de Camela, els reis de les vendes de cassets a les benzineres, el grup per excel·lencia de l’extraradi. El contrast entre el modernisme de l’edifici i el tecno-cabra de Camela va ser brutal, només superat per un públic totalment aliè a l’estètica de la seu de l’Orfeó Català.

Dubto que Domènech i Montaner construís el Palau per que entre les seves parets sonessin cançons com "Presiento que me engañas", "Porqué me has engañado" o "Nunca debí enamorarme" (ara entenc perquè totes les cançons em sonen igual). Si Lluís Millet i Amadeu Vives aixequessin el cap…

En pocs dies aquest grup es va convertir en un fenomen mediàtic i en la banda sonora del festival Primavera Sound 2006.

Al capdavant, un descamisat amb cara de guiri perdut pel carrer Robadors abans que li aixequin la cartera i al seu voltant una colla de galifardeus amb pintes d?haver rebut molts clatellots a l?EGB.

Tothom va riure la gràcia d?un grup suec que es es feien dir I?m From Barcelona i amb una cançó enganxosa amb el títol de ?We are from Barcelona?, ciutat que, per cert, mai havien trepitjat. L?acudit es va acabar només pujar a l?escenari del Primavera Sound el primer de juny de 2006. L?orgue de gats que escopien els altaveus va fer que el grup i la cançó anessin a parar directament a les escombraries al costat de ?Bomba? de King Africa o ?És superfort? de Jósmar.

El que pocs sabien a l?hora de riure la gràcia a aquests suecs és que el nom va sortir de la sèrie ?Fawlty Towers? (?Hotel Fawlty?, segons la nostra) on el maldestre cambrer Manuel no era pas mexicà -tal i com ens va enganyar la traducció de TV3- si no català, més concretament de Barcelona on sempre s?excusava amb un ?I don?t understand, I?m from Barcelona?.

No ens ficarem en la seva politoxicomania (el hobbit que canta a Keane també li fot que dona gust i ningú es fica amb ell) ni amb les relacions amb Kate Moss. Simplement, Peter Doherty i els seus Babyshambles deuen ser el grup que més fama a assolit sense arribar a poder coordinar amb una mica de coherència dos acords seguits en les dues visites que ens han fet enguany.

Al Primavera Sound (01.06.2006) es creuaven apostes sobre en quin moment del seu concert cauria al terra, ensopegaria amb el micròfon o es foteria la gran llet caient de l?escenari. No hi va haver sort, només alguns moment patètics com veure?l cantar situat a metro i mig del micro i no donar-se?n compte. I fidel als seus costums, va ser detingut només aterrar a l’aeroport d’El Prat per jugar amb agulles als lavabos de l’avió.

A Benicàssim(21.07.2006) va actuar just a l?hora en que els hooligans es començaven a despertar, més o menys cap les cinc o les sis de la tarda. Segons expliquen les cròniques va acabar l?actuació amb un altre capsigrany reconegut, Shane McGowan de The Pogues. Un servidor va decidir anar a prendre la fresca per aixugar-me la cervesa que Peter m?havia tirat al cap i buscar altres escenaris més interessants.

La darrera que ha fet (fin ara mateix, mai se sap quan augmentarà el seu currículum) ha estat cancel·lar el concert que just avui havia d?oferir a la sala Apolo.

Fa pocs dies el company de El Punt Guillem Vidal em preguntava si ja havia fet les meves llistes de l?any. Només havia preparat la que em tocava de la redacció d?Enderrock del bo i millor que havia donat la escena catalana d?aquest 2006 que desapareix. Doncs ja posats i aprofitant que aquests dies la activitat musical baixa una miqueta, us ofereixo un parell de llistes del millor i del més freak de l?any.

Començarem pels cinc pitjors esperpentes que han passat pels escenaris durant aquest 2006. Atenció ja que aquí hi trobareu engendres que poques vegades s?han pogut veure en els blocs de Villaweb. Vinga, cada dia un de diferent, com una enciclopèdia per fascicles.

(PD. Els concerts de The!Fuck, Bob Log III, Tiki Phantoms, els Xerramequ transvestits i el paquet de Maxïmo Park ja els teniu una mica més avall, així que us els estalvio.)

5è ? ROLLING STONES
De ben segur que els Stones haurien encapçalat sens cap mena de dubte la llista dels millors concerts de l?any, però els senyora Jagger, Richards i companyia no ho van voler així. Primer va ser la maledicció del cocoter que ens va deixar sense inici de gira europea a l?Estadi Lluís Companys de Barcelona a principis de maig. Però pitjor va ser la peregrinació fins Valladolid el 16 d?agost per quedar-nos amb un pam de nassos a les portes de l?estadi José Zorrilla i donar-nos per sac poques hores abans de començar el concert. Ni el lechazo que ens vam fotre a un asador de Pucela ens va fer treure el mal sabor de boca. Per sort a la porta del Zorrilla es podien comprar souvenirs tan freaks com aquests en tota mena de coloraines i mides.

Josep Thió, Metro Diagonal 12 de desembre del 2006

Així s’han de veure els nostres músics, tocant al metro a canvi d’almoines. O potser és una nova tàctica de Josep Thió per promocionar el seu nou disc 5000 nits. Que no s’ho gasti en vi o altres vicis.

Smack Down!, Palau Sant Jordi 7 de desembre de 2006

Pantuflades, càstigs al fetge, bufetades, castanyes, nates, bolets, patacades i mastegots. Braços masegats, puntades de peu i punys esclafant nassos. Tota una xarlotada teatral al més pur estil americà protagontizat per masses musculoses plenes d?anabolitzants. Un espectacle tan didàctic i educatiu que no vaig dubtar a anar-hi acompanyat pel Gerard, el meu fill de set anys, i una bossa gegantina de crispetes.
Això si, al davant d?aquella massacre de cartró-pedra, que a ningú se li acudís encendre una cigarreta. Cada dia ens semblem més als yankes.

Tanquem ja el tema del Primavera Club i anem a la crua realitat.
Paquita la del Barrio, la cantant mexicana autora d’himnes com "Tres veces te engañé", "Cheque en blanco" o "Rata de dos patas" ha passat una estoneta a la garjola per evadir al fisco mexicà un quilo i mig de pesos. Ara ja està al carrer i ella, es clar, ho nega tot.
La foto ñes de la seva primera visita a Barcelona, a la sala Apolo el dia 21 d’octubre de 1993. Durant tota la visita promocional que va fer, la senyora portava a la seva bossa un pot de tabasco que afegia a tots els àpats (diuen que fins i tot als postres), i es va dedicar a fotre la bronca a tots els restaurants mexicans als que la van portar, ensenyant als cambrers com s’havien de fer les salses i els menjars. Suposem que al crit de "¡me estás oyendo, inútil!".