La deien que no tenia història pròpia i que la seva era la d’altri, que la seva pàtria era una altra i que la seva llengua era menyspreable, vernàcula- nascuda esclava a casa de l’amo. Aviat comprengué que la llengua parlada a casa, en la qual pensava i, malgrat no saber-ho, també somiava era la seva pàtria. I formà part d’ella per sempre.
Anys després votà "no" al referèndum de la Constitució espanyola perquè enlloc trobà Catalunya, ni drets col·lectius, ni al·lusions a una història diferent, i perquè la seva llengua seguia sent pseudovernàcula. Votà "si" a l’Estatut de 1979, malgrat ésser estret, perquè era l’Estatut que ella sabia que era de la seva nació i que mai no cregué que podria arribar.
Ara, al 2006, votara SI a un Estatut que no és el definitiu que desitja i ambiciona per a Catalunya i els catalans i catalanes, però el refrendrà perquè és un Estatut constituent per al demà. En ell llegeix escrit , per primer cop en un text del bloc constitucional, que Catalunya és una nació i que aquesta ve de lluny, amb uns drets tan antics com la nostra història ; hi troba els símbols nacionals estimats i hi veu reconeguda la consideració d’oficialitat plena de la seva llengua i l’afirmació rotunda que els poders de la Generalitat, que l’autogovern emanen del poble de Catalunya.
I ella, i jo, dona nacionalista catalana, i molts d’altres homes i dones catalans, direm SI. Mai no podríem dir NO al reconeixement de la llengua, ni als drets guanyats per la nostra història, ni als símbols … I no ho direm.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com va dir algú en algun mitjà, estem votant una llei orgànica, no ens confonguem, no és una constitució per a Catalunya. Així que ara i avui Sí, el No és un LUXE que no ens podem permetre.
I gaire be tutti quanti per molt anys amb el Sí a salvar la democràcia dictatorial de l’actual Constitució..