Hi ha records càlids d’impossible descripció, les olors, l’atmosfera, el desfici al cor i la il·lusió als ulls es resisteixen a abandonar del tot la memòria però es neguen a ser aprehesos per l’escripura.
Ella recorda bé la il·lusió de la nena quan arribava “el dia de la nit de Sant Joan”. Encara amb la llum del sol, el papa, el tiet i el sr. Ramon pujaven al terrat les cadires, el pare d’en Sebas -el nen del primer A- hi portava caixes de fruita que servirien de tauletes on hi posarien les coques, les ampolles d’aigua i els gots. En un cubell amb aigua i troços de mitja barra de gel hi havia el xampany i les gasoses.
Era la nit extraordinària, el final dels dies de col·legi, la nit del foc de les fogueres i dels espetecs dels coets.
Els coets llargs eren disposats dins d’una filera de botelles, el Santet, el Sebas i les filles del sr. Ramon els encenien, els veu encara enfilant-se cap al cel com petits cometes. La nena llençava al terra bombetes embolicades en paper de seda blanc i feia girar les bengales de plata com si fossin estrelles brillants. Al carrer cremaven les fogueres, des del terrat es veien les espurnes volar com papellones de foc.
El terrat era aquella nit un lloc màgic, vestits els filferros d’estendre la roba amb paperets de colors i fanalets xinesos de paper, al bell mig el volcà que vomitaria llums i sorpreses, els pares riallers i felices les criatures. Era la càlida màgia indescriptible de la nit de Sant Joan.