No és pas perquè el cap de setmana hagi estat assenyalat que avui et parli una estoneta, mai no m’oblido de tu, mama, però la història que vivim ens aclapara, ens xucla no només el temps sinó també el pensament. Ho saps.
Algun cop, mama, sento una ombra d’angoixa, un rossec de tristesa. Qui se’n recordarà de tu quan jo ja no hi sigui?, qui et reconeixerà en les velles fotografies?, qui sabrà de tu, com eres, què ens deies?.
Tu no visqueres, mama, el món d’avui, ni el pogueres imaginar; quan morires just acabaves de conèixer la televisió i el transistor, te’n recordes d’aquella ràdio petita negra que el Santet dugué de Melilla?… era un aparell extraordinari, puix ara això d'”internet” és una passada!. Internet, no sé com explicar-t’ho, és quelcom màgic, fa possible allò que ens explicaves, que les paraules dites mai no es perdien, que romanien com partícules a l’espai portades per ones misterioses, que formaven part de l’eternitat.
La història que ens semblava fantàstica és ara una realitat inversemblant: hi ha un lloc de l’espai “internet” que el seu creador i propietari, un noi molt jove, ha batejat com “Facebook”, és un lloc on les persones publiquen fotografies, videos, on escriuen i conversen i on tot allò publicat romandrà per sempre. Per sempre, mama. Hi ha 1.200.000.000 persones incrites, (es diu que hi tenen “el perfil”), i d’elles n’hi ha 200 milions de mortes. I saps, mama, allò que escrigueren aquelles persones avui mortes segueix publicat potser per sempre.
I avui pensava, mama, que si haguessis “tingut un Facebook” el teu record ens sobreviuria, no seria un record ben bé, però quelcom teu sí. Ah!, no, clar que no, mama, jo no hi sóc al “Facebook”!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!