Coc Ràpid

La mandra no és pecat, la peresa -el seu sinònim- potser si que ho fou en el temps llunyà, quan ella aprengué de cor que hi havia set pecats capitals i que un d’ells era “la peresa” que es combatia amb una rara virtut, “la diligència”.

Ella de tant en tant conrea de grat la mandra, un estat plàcid fet de gelatina físico-mental que convida a deixar-s’hi lliscar. La “mandra” arribà d’Itàlia que la rebé de Grècia, ben aviat seduí els catalans aquella forma concentrada del “dolce far niente”, fins al punt que abandonaren la “peresa” per  a la conversa de senyors i senyores  que cultivaven la parla sil·làbica indolent-“Oh!, la pe-re-sa!”i per al vers de rima consonàntica.

La “mandra” és càlida com la llana del ramat borreguer al qual donà nom, la “peresa” és fluixadesa com ja indicaren fa segles els llatins. Sigui el que sigui ella viu dies mandrosos.