Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

7 de març de 2014
3 comentaris

Mama!, quan sigui gran vull ésser bruixa…

(Arran de la denúncia d’una regidora de l’Ajuntament de L’Arboç per haver estat titllada de “bruixa” pels “diables” de la vila.)

Ella, des de molt petita, ha volgut ésser bruixa. Quan era una nena no desitjava ésser princesa, volia ésser bruixa, i s’hi afanyà des que la mare li explicà que…

Les bruixes eren dones grans, lliures i sàvies, eren les witch germàniques, les dones sàvies, coneixedores dels efectes de totes les herbes remeieres sobre el cossos adolorits i escrutadores dels mals de les ànimes engoixades. Les bruixes eren les guaridores del cos i ànima de les gents humils de les terres pobres.
Lluny de castells i palaus vivien com eremites en mig del bosc, s’alimentaven d’arrels i petits animalons, coneixien el llenguatge de la terra i els camins dels estels, vivien en solitud acompanyades de gossos assilvestrats d’ulls fosforecents que de nit allunyaven la gent encuriosida.

La nena aprengué que les bruixes foren les metgesses d’antuvi, fins i tot després que al segle XIII i fins al segle XX fos prohibida a les dones l’entrada a la Universitat. La mare li explicà que la dona-bruixa, la guaridora donava solucions barates als problemes quotidians de la gent senzilla: remeis per a luxacions i cremades, productes per a provocar la calamarsada i la pluja i també els avortaments que castigarien la dona i pòcimes per a curar els mals d’amor dels joves inexperts. 
Per ésser dones i sàvies les bruixes foren perseguides cruelment, patiren els durs turments de la Inquisició al segle XVII, eren els anys dels grans eixuts i grans rierades, dels mals de la diftèria i la ràbia i la incapacitat de vèncer la natura trobà en la dona- bruixa, la trangressora de la superioritat de l’home, el boc expiatori. La dona -bruixa fou torturada, humiliada, escarnida i condemnada.

I malgrat la terrible persecució i el cruel final de la bruixa, la nena volia ser-ho. Sabia que la bruixa era la disfressa de la fada, la que podia fer i feia miracles, la que donava força als dèbils, la que aconseguia que la nena humil dels contes vencés monstres i ogres. “Mama! -deia- quan sigui gran vull ésser bruixa!”.

No ho ha aconseguit del tot. És dona gran, sap fer sopes de farigola i li agrada mirar el cel de nit. Encara hi ha camí que caminar per arribar a la saviesa.

  1. La notícia diu “[…] Un d’aquests versots es referia a Aragon [la regidora] com a ‘bruixa’ i la relacionava amb un conegut club de cites de la zona.” [www.naciodigital.cat/delcamp/baixpenedesdiari/noticia/1038].

    No vull jutgar ni a l’una ni als altres, però la informació és aquesta (s’ha oblidat lo del “club de cites” [un bordell?]).

    Atentament

  2. Vull recordar Eulàlia Oliveres, remeiera de Castellar del Vallès, cremada per bruixa l’any 1620 (!!!) a Sabadell juntament amb d’altres dones. Vull recordar, també, que la crema de bruixes del Vallès  (aquesta, a Caldes) va ser la última de la Península Ibérica, i que, segons els historiadors, la població incivil  hi tingué molt més a veure, en aquella època, que els mateixos inquisidors, qu, tanmateix són, evidentement, els màxims culpables (encara remenen la cua condemnant persones homosexuals i defensant la “vida”, tot i que sospitosament no han sortit al carrer ni han obert la boca per defensar la dels pobres immigrants assassinats per voler tenir accés a una mica de menjar diari).
         
          Fa anys, vaig assistir a una recepció al sotan de la Paeria de LLeida; en preuntar què eren, els gravats que es veien a la pared d’un calabós -la majoria creus o imatges de sants- em van dir que éren fets pels reus condemnats a la foguera, els quals passaven l’última nit de les seves vides pregant als sants de la seva devoció per tal de ser deslliurats dels turments.
          … No vaig tastar ni un canapé.
  3. Ja ens ho deia la Marçal a “cançó de fer camí”, fragment: Bruixes d’ahir, bruixes del dia, -ens trobarem a plena mar. – Arreu s’escamparà la vida – com una dansa vegetal.

    Dins la pell de l’ona salada – serem cinc-centes, serem mil. – Perdrem el compte a la tombada. – Juntes farem la nostra nit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!