Ella, des de molt petita, ha volgut ésser bruixa. Quan era una nena no desitjava ésser princesa, volia ésser bruixa, i s’hi afanyà des que la mare li explicà que…
Les bruixes eren dones grans, lliures i sàvies, eren les witch germàniques, les dones sàvies, coneixedores dels efectes de totes les herbes remeieres sobre el cossos adolorits i escrutadores dels mals de les ànimes engoixades. Les bruixes eren les guaridores del cos i ànima de les gents humils de les terres pobres.
Lluny de castells i palaus vivien com eremites en mig del bosc, s’alimentaven d’arrels i petits animalons, coneixien el llenguatge de la terra i els camins dels estels, vivien en solitud acompanyades de gossos assilvestrats d’ulls fosforecents que de nit allunyaven la gent encuriosida.
I malgrat la terrible persecució i el cruel final de la bruixa, la nena volia ser-ho. Sabia que la bruixa era la disfressa de la fada, la que podia fer i feia miracles, la que donava força als dèbils, la que aconseguia que la nena humil dels contes vencés monstres i ogres. “Mama! -deia- quan sigui gran vull ésser bruixa!”.
No ho ha aconseguit del tot. És dona gran, sap fer sopes de farigola i li agrada mirar el cel de nit. Encara hi ha camí que caminar per arribar a la saviesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No vull jutgar ni a l’una ni als altres, però la informació és aquesta (s’ha oblidat lo del “club de cites” [un bordell?]).
Atentament
Ja ens ho deia la Marçal a “cançó de fer camí”, fragment: Bruixes d’ahir, bruixes del dia, -ens trobarem a plena mar. – Arreu s’escamparà la vida – com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada – serem cinc-centes, serem mil. – Perdrem el compte a la tombada. – Juntes farem la nostra nit.