Coc Ràpid

Verdaguer prologa amb les següents paraules el poema “Lo Pi de les tres branques”:

Preguèm que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.

Transcripció d’uns fragments de la segona edició (1946) de les Obres Completes, Biblioteca Perenne, Barcelona:

Lo Campllonch té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosch de pins
vers tot l’any com l’esmeragda.
Corona immensa de tots
es una hermosa Pinassa,
pinatells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sanch té rius de saba.

Com una torra és son tronch
que s’esbadia en tres branques
com trestitans rabaçuts
que sobre’ls núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa omra a tot lo pla
com una nova montanya.

….

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba y al seu
don Jaume se desvetllava:
-He somniat qu’era gran
y d’un bell país com aqueix
entre’l mar y la montanya.
Com eix pi maravellós
mon regene posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona’ls coronava.-

….

Veu Catalunya la gran
ferse més gran y més ampla,
robant als moros Valencia,
prenentlos l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’exa mar,
d’aqueix jardí les tres Gracies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’exa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu exa paraula:

-Preguèm, que sols Deu es gran,
los hòmens son ombra vana;
preguèm que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la patria.-

(Desgreuge)