Coc Ràpid

La nena aprengué de ben petita a fer “labors”, començà l’aprenentatge amb un ganxet gruixut de pasta fent el punt de cadeneta, seguí amb el punt de creu en una tela d’ampla trama, després aprengué a brodar el festó, a contar els fils per a fer la vora foradada, a fer servir el tambor, a embolicar els boixets del coixí, a teixir amb punt de mitja… Tot començava quan començaven les vacances escolars, fer “labors” era oci, diversió, calidesa. 

Recorda aquells moments plàcids de tarda d’estiu asseguda a la cadireta de balca al balcó, darrera de la persiana de fusta que deixava passar la claror del sol tamissada que es reflectia sobre les rajoles de l’habitació-la de la nena- dibuixant un llistat daurat. En aquell llavors el carrer a les hores de calor era callat, els nanos encara no havien començat a dibuixar amb guix les porteries al terra de la mansana per a jugar els partits de futbol i a les voreres no hi havia criatures jugant a la xarranca, a les estàtues ni s’hi escoltava la pregunta i resposta del “vèlit?-vèlit”. La mama li explicava contes, la nena li explicava històries innocents imaginades, cantaven. D’aquells temps la primera cançó apresa fou la que es preguntava “què li donarem  a la pastoreta…” i acabava amb el perfumat “flors i violes i romaní”.

Ni la mare ni la nena sabien que aquell contacte amb el ganxet i l’agulla seguia l’antiga regla que sant Jeroni, fonamentalista pare de l’església, establí per a l’educació de les dones: tenir les mans ocupades amb l’agulla, afirmant que l’oci era un perill per a la integritat moral de les dones, i consagrant com moral cristiana el que des de mil·lenis era una fet a tots les cultures.

Ni la mare ni la nena sabien que ja la més antiga ceràmica grega representava la dona clausurada al gineceu i a la vida privada amb el teler i el mirall, aquest li retornava la mirada negada a l’espai públic, aquell li mantenia ocupades les mans. No sabien tampoc que Homer presentà la bellíssima Hèlena a Ilió teixint un gran mantell doble de porpra on brodava els durs combats de troians i aqueus.

La nena repetia el gest que feia més de 20.000 anys un avantpassat feia quan inventà l’estri per a cosir els vestits amb què es defensava del fred, un troç de fusta, un os acabat amb ganxo, l’eina cosidora que Marc, el sant evangelista, emprà com a símbol de la dificultat del ric per a guanyar la felicitat eterna, “és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla…”. Ganxet i agulla, els estris amb què la nena aprenia a “fer labors” les càlides tardes de les vacances d’estiu.