Pateixo una estranya malaltia, pròpia de retrògrads, s’anomena “nacionalisme romàntic”. el síndrome de la qual és creure que la literatura catalana no és l’escrita en castellà per un autor català d’origen o adopció, sinó la que té com a vehicle d’expressió la llengua catalana, sigui quin sigui l’origen de l’escriptor. He sabut de la meva anomalia per l’entrevista al Conseller Santi (sic) VIla que publicà “La Vanguardia” el proppassat diumenge, dia 3. i he entès que la meva creença és incompatible amb la consecució de la república catalana quan hi llegí que “la creativitat catalana s’expressa indistintament en castellà i en català. Aquest país nou que volem es pot permetre tractar amb normalitat aquestes qüestions. Catalunya només pot aspirar a ser un país independent si realment deixa enrera els plantejaments nacionalistes romàntics i ofereix un projecte estrictament d’organització politica”. O sigui, el conseller Vila ens diu que la Catalunya independent ha de fonamentar-se en una construcció política asèptica, sense identitat nacional, sense cultura pròpia, sense història comuna. Això sí, Vila ens dóna consol en assegurar que els nostres fills i néts aprendran el català i amb la bona nova que veurem “com premis nacionals tornen a reconèixer creadors catalans de llengua castellana”… Ens ha suscitat el conseller el dubte : premis nacionals espanyols o catalans?.
Sabem que el conseller Vila és intel·ligent, que calça peu catanyol i que , com escrigué ahir al seu bloc, considera “seny perifèric” les paraules que hi transcriu de Gabriel Magalhaes “A Catalunya, la pertinença a Espanya no hauria de ser vista com una limitació sinó com una possibilitat”, però el contingut de la seva primera entrevista a “La Vanguardia”, molt celebrada per la direcció, ens fa sospitar que el seu nomenament té l’objectiu d’anar obrint camí en l’imaginari col·lectiu d’un país oficialment bilingüe. ERC ja en donà el primer missatge amb el bilingüisme exprés del seu cap de candidatura al Congrés espanyol.
De qui no es vol tocar el voraviu?. Ara per ara ens causen malestar a mi i a tots aquells catalans que creiem que el nacionalisme és modern, majoritari, combatiu, emotiu, cohesionador i persistent i que té la forma d’un Estat cimentat per la llengua catalana, el territori, les persones, la història col·lectiva i la llibertat. Hi ha maneres diverses de guanyar amics i n’hi ha una que pot fer perdre els que es tenen. La llengua catalana és qüestió sensible i irrenunciable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es parla de bilingüisme, co-oficialitat i d’altres, a mi m’esparvera! Mes que res perque l’independencia vol dir i es moltes coses, entre elles que la nostra llengua no continui en perill d’extincio, o tenir que defensar-la de mil maneres continuament. Encara estem acomplexats i servils. Si volem un pais lliure aixo s’ha d’acabar. Aixo es Catalunya i es parla catala, unica llengua oficial, pais trilingüe i ja esta
Crec que Santi Vila és Joan l’Evangelista disfressat de Conseller i no fa sinò anunciar-nos les maravelles que precedeixen a la parusía que ja s’albira amb l’arribada del segon president de la era procesal: Puigdemont. La koiné, la presència física que ve seguida de la fi dels temps i el càstig dels malvats és a la vora.
Les profecies es compleixen més que la Llei.
Anem cap a la solució Irlandesa.
Trist final.
Pujol ja va renunciar a donar a la cultura la importància que molts esperarem. Les institucions que tenim en són una mostra. Una TV-3 cada dia pitjor. Amb un Polònia que ha infantilitzat el cervell dels catalans. Té 4 canals que no valen per res. Ni l’eport, ni la música, ni el tatre, ni les arts que envolten al teatre. Per ella no sabem quins grups sorgeixen ni que es fa en l’escena catalana, ja sigui de música com de res. La radio és un lloc per a que uns que es creuen deus ens facin escoltar el que ells creuen millor – també sempre forà -. L’esport tampoc li veiem, fora del futbol. Els clubs del país no existeixen. No diguem del país Valencià o Mallorca. Són uns ignorants. Només aquella cosa aborrible dels balls de saló. Recordo Planeta Imaginari, fet aquí i amb pocs mitjans, o Terra d’Escudella..quanTV-3 era transgresora amb l’Escurçó Negre, Buenafuente, Mikimoto…on són ara els que estan sorgint avui ?. La universitat catalana està plena de gent que malda per fer-nos empassar una història fabricada a Saragossa, amb Corones d’Aragó i Peres IV el cerimoniòs arreu. Mentre ells desmitifiquen a una banda i una altra tV fabrica històries mentida, els aragonesos es fabriquen una llengua i una història mítica ala que dediquen diners i a la València i Mallorca del PP altra tant….Per no parlar del MNAC i de la la polemica amb les obres d’art del Bisbat de Lleida ? que en dirà de tot això el Sr. Vila. La independència, que jo desitjo perquè a espanya no ens volen, també serveix per disimular molta mediocritat.
Amb unes preguntes tenim les respostes:
La literatura en anglès o rus feta a França és cultura francesa?
Als premis de literatura espanyola s’hi poden presentar obres en català o italià?
Com que Catalunya serà un estat com els demés, la resposta a aquestes preguntes en dona la solució.
Es el making-off de CDC. Si no, mireu que estan fent amb la llengua a TV3: castellanitzar-la cada vegada més.
Han estat els últims a apuntar-se al carro de l’independència, però encara arrosseguen la resta de maneres de fer.
Mentrestant, nosaltres, cada vegada més ofegats!
El Sr. Santi Vila sempre s’havia presentat com un dels consellers no independentistes del govern de l’Artur Mas.
Ara sembla que s’ha tornat independentista, però només en aparença, perquè mantenir el castellà com a llengua del país no passa de ser una continuació del seu anterior unionisme.
En això, a més, és perfectament coherent amb el semblava ser el pensament i la pràctica del seu antecessor en el càrrec, el Sr. Mascarell.
I perdoneu si m’equivoco en res.
El bilingüisme acaba donant prioritat a la llengua més forta i aquesta no és el català. En una Catalunya bilingüe, el català està perdut.
No hi ha ningú anacional. Els que ho fan veure és perquè, conscientment o no, combreguen amb el nacionalisme espanyol imperant (banal en el sentit de Billig).
La fal·làcia d’un estat modern, eficient i asèptic en termes nacionals (i per tant culturals, lingüístics i històrics) es desmunta immediatament quan intentes incorporar-hi totes les llengües que es parlen a Catalunya.
Premis nacionals en àrab, en mandarí, en urdú? Segons el paradigma hauria de ser igual de possible que en castellà, perquè cap d’elles és llengua pròpia i nacional de Catalunya.
És l’hora que alguns catalans diguem ben clar que mai no votarem a favor d’un estat amb múltiples llengües oficials (tret de l’aranès a la vall), on aquella llengua imposada per la força sigui tractada, consolidada i perpetuada com a pròpia. La independència només té sentit per independitzar-se de tot aquell llegat espanyol que, imposat, ha malmès la pròpia llengua, cultura i consciència nacionals, no només per alliberar-se de la seva admi9nistració estatal.
Més val una independència pendent (per tant amb totes les possibilitats intactes) que malmetre l’esforç, el patiment i l’espera de tantes generacions de catalans per acabar beneint i consolidant una nova petita Espanya.
No sóc nacionalista ni romàntica, però tinc clar que literatura catalana és la que està escrita en català. Certament, la llengua no és important per a d’altres manifestacions artístiques, però és el moll de l’os pel que fa a la literatura: just l’essència que la defineix.