Aquests dies he llegit els poemes d’en Carles Riba, no és pas la primera vegada que els llegeixo. Creia que en aquesta trobada, després de tants anys de lectures i vides, em seria més fàcil entendre, més enllà de la llengua i el ritme, les Elegies que sempre m’havien semblat obscures, obstinades en no poder ésser llegides en veu alta, el que a mi la poesia em demana.
Potser els temps d’avui han estat les claus de la nova comprensió del sentiment de l’exili, “hi vaig entrar com a la mort” diu el Poeta en el pròleg a l’edició de l’any 1949, la primera que “surt per a trobar un públic. Un públic de catalans que viuen a l’exili o en expatriació. Per un com ells foren escrits un dia i puguin alguns d’ells estimar-s’hi, com si estimà ell mateix.” El dolor de l’exili.
La poesia d’en Carles Riba. Els magnífics sonets del “Salvatge cor”, els apunts al drama col·lectiu , les “Tristes banderes del crepuscle”, “els ametllers de Siurana” a les “Tannkas” perfectes en la seva simplicitat … Aquest cop he sabut llegir el Poeta, he tardat anys, he dit les “Elegies” veu endins, íntimament, paladejant els mots rescatats de la llengua exiliada. Tot seguint Navalis, la lectura et condueix a “Tornar a l’ànima com a una pàtria antiga”…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!