Coc Ràpid

Mai no havien fet cagar el tió. No en sap el motiu, potser la mare creia que al tió pagès no li esqueia la ciutat i ben segur que el pare no coneixia la tradició , ja que malgrat haver sigut un nen mai no ho fou, nasqué gran sense voler-ho, per voluntat d’altres.

Ni el Santet ni la nena no conegueren el tió, ni el nom en sabien, com tampoc el sabien els nens del barri i els del col·legi.

I així i tot, la Nit de Nadal fou sempre una nit especial. Ells i la mama cantaven les nadales davant del Betlem que el papa ajudat pel Santet havia fet: de paper de plata el riu, l’estany i els estels al cel de cartolina, gallines i ànecs tancats al corralet, ovelles blanques conduïdes pel pastoret, uns pagesos, elles amb davantal i mocador al cap, cullien minúscules herbes, uns càntirs plens de llavors que el Santet havia fet amb fang del carrer, muntanyes de suro i l’àngel al cap damunt del pessebre on les rústegues figures hi reposaven. I l’estel cabellut pintat de porpra a dalt immòbil. 

La mama entrava i sortia de la cuina, rostia el pollastre per a l’endemà, farcit de panses i pinyons, poma i pell de llimona, mentre deixava bullir a l’olla el brou per  a l’escudella de galets.

Era aquesta l’olor entranyable de la Nit de Nadal.