El somriure més famós és el que da Vinci pintà al rostre de la Gioconda, icona de la freda bellesa i gest enigmàtic. L’enigma que la literatura ha atorgat a la dona retratada respon potser a la sorpresa i enuig de l’home espectador davant d’aquell somriure indiferent, d’aquell somriure etrusc rera el qual no hi ha la voluntat de seduir, res no hi ha.
Durant segles als retrats les dones no somriuen, obligades a mostrar en l expressió la superioritat del seu estament social i l’acatament a la moral femenina exigida. La dona no somreia, la Gioconda no somriu. Duchenne ho hauria dit.
Fa un segle, Guillaume Benjamin Amand Duchenne, famós neuròleg, estudià el somriure i el definí com aquell gest produït per la contracció dels músculs de la boca i dels ulls, aquest és el somriure veritable i espontani confrontat al fals que es limita a la contracció dels de la boca i no dels orbiculars. El somriure veritable és, des d’aquell moment, el denominat “somriure Duchennne” i el fals és conegut avui com a “somriure botox”, i uns anys abans com a “somriure Pan American”, propi de les hostesses de la companyia aèria obligades a somriure als passatgers.
Éssers humans i primats són els animals que somriuen, per a aquests és una expressió defensiva, somriuen mostrant les dents, no poden falsejar-la El fals somriure és característic dels éssers humans, puix són els únics que poden moure’s entre l’autenticitat i la falsedat; i ara és també una característica d’aquelles persones que, per motius estètics de voler esborrar el pas del temps sobre el rostre, han paralitzat els músculs del voltant dels seus ulls.
Però somriu la joveníssima Mona Lisa?, l’expressió freda dels seus llavis és un somriure?. No hi ha contracció dels músculs de la boca, no hi ha contracció dels orbiculars. No, no és un somriure… és un gest ple de tristesa que imita el somriure impossible. Da Vinci així ho volgué.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!