Coc Ràpid
El bloc de Carme-Laura Gil
Diversos analistes situen n’Artur Mas com un dels polítics “damnificats” pel procés; una anàlisi que pot entendre’s com superficial o interessada quan es llegeix de manera desapassionada el relat del desenllaç.
El No a Mas que s’imposà en la votació decisiva de les CUP anava acompanyat d’un document que sentenciava a mort el procés: les CUP abandonaven com a objectiu proper la declaració d’independència, subordinant-lo a la formació d’un front d’esquerres per a acabar amb l’hegemonia de CDC i el sector social que aquest partit ha representat en els últims 35 anys; el front d’esquerres estaria format per CSQP, ERC i les CUP. Les CUP enterraven així JxS i el procés, presentaven com una antinòmia la independència i la revolució social, situaven ERC en la cruïlla d’eixos i CDC com l’enemic sociopolític que calia aÏllar i abatre.
El document obligava el President Mas a prendre l’única decisió possible. El 20-D havia estat una mena d’assaig: Podem es presentà a Catalunya, JxS desaparegué, ERC i CDC en solitari no obtingueren resultats satisfactoris. El document del No a Mas que aprovaren les CUP era la proposta de coalició de les esquerres per a les eleccions del mes de març.
Artur Mas prengué la decisió intel·ligent, polièdrica: salvar el procés i el full de ruta i reservar-se el paper d’ésser-ne el garant, donar-se el temps necessari per a la refundació de CDC i l’elaboració d’un nou contracte social concordant amb el nou temps i la Catalunya independent susceptible de convèncer antics votants, esvair l’època d’en Pujol amb el President Puigdemont, contraimatge de la vella CDC, comprometre ERC en la difícil governança, debilitar les CUP i avortar el front d’esquerres. Una decisió política de gran abast.
El procés no ha abatut el cap d’en Mas, en Mas continua avui essent-ne el cap.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Agraeixo aquest comentari per la seva claredat: reconeix que hi ha esquerres i dretes -ben al contrari del discurs que es venia repetint que deia que ja no n’hi havia-, i reconeix, a més a més, que ni CiU ni Junts pel sí estan precisament a l’esquerra. Així ens entendrem: dient les coses pel seu nom.
Per la meva banda, segueixo estan, com sempre, a l’esquerra, respectant la gent de dretes que ho és -no podria ser altrament, venint de la família que vinc- i que no s’entesta a fer-me veure que té les mateixes preocupacions socials que nosaltres.
Agraeixo aquest comentari per la seva honestedat: reconeix que hi ha esquerres i dretes, en compte de repetir el discurs -tan dretà, per cert- que són conceptes superats; i reconeix, a més a més, que ni CiU ni Junts pel Sí són en absolut d’esquerres. Així ens podem entendre.
Per la meva banda, sí que estic a l’esquerra, i puc entendre’m amb una dreta que sigui franca i que no em faci veure que el seu primer interès és, com el meu, la justícia social.
Crec que tinc una cosa amb comú amb aquesta dreta que pot facilitar l’entesa: totes dues volem la independència, però totes dues volem, per damunt de tot, certa distribució econòmico-social, en el signe de la qual sí que divergim.