Era una caixa petita de fusta brillant per una mà de vernís, era la caixa de les petites ampolles de vidre de tinta de tots els colors, vermell, groc, verd clar, verd fosc, blau cel i blau marí, negre… i dels mànecs i plomins. Era un bé desitjat, el Santet desitjava gairebé de manera febrosa la caixa de les tintes que veia des de feia mesos a l’aparador de la papereria i estris de dibuix.
El Santet dibuixava molt bé. Tot ho feia bé, dibuixar, escriure, estudiar, tot menys jugar al futbol per molt que s’hi esforçava a la placeta de la maçana ni tocar el violí per molt que s’hi esforcés el mestre Dorin de Gràcia. El papa no esperà el final de curs, al llibre de qualificacions totes eren i sempre, any rera any, les mateixes, “10.Matrícula d’Honor”. I li comprà la caixa de les tintes.
El Santet decidí fer un dibuix amb la ploma. Regirà entre les postals i en trià una amb un rierol ploraner, un mas, uns pollancres i un cel de tardor. Col·locà damunt la taula del menjador els estris, el paper “canson”, una fulla de la “Gillette” del papa, el llapis ben afilat. la goma i la caixa de les tintes. No és sobrer de recordar que el damunt de la taula era cobert amb un cristall com ho eren el bufet, el trinxant i les tauletes de nit de l’habitació dels pares. Un luxe “à la mode” que el pare, que era miraller, introduí a casa, malgrat l’escepticisme de la mare que ben aviat perquè no es ratllés el vidre de la taula el tapà amb un hule i la indiferència dels nens.
L’artista s’assegué mirant fixament el full blanc i la postal, ajuntà els llavis i les celles amb determinació, col·locà el plomí al mànec més llarg, es gratà amb ell -un ritual- el cap a través del cabell negre i ondulat. Un cabell d’atzabeja , com el de la mama. Quan ell feia el gest la nena l’imitava travessant una trena amb el llapis mossegat i mirant embadalida i admirada com el germà pintava amb la ploma, com ara la sucava al tinter verd clar, ara al del verd fosc, ara hi afegia un raig de llum blanca sobre l’aigua del riu. Ella no ho sabé fer mai, quan ho intentava els dits i la bata eren un camp de batalla entintats.
Ha trobat en una vella carpeta amb gomes, que la mare guardava, un paper engroguit pel temps, trencat pels plecs, un full “canson” amb el dibuix fet amb ploma i tinta d’un paisatge tardorenc, amb un rierol il·luminat per un raig de llum, uns pollancres de fulles verdes, un mas color terra… encara s’hi podia llegir una dedicatòria escrita en lletra anglesa “Per a la mama” i una signatura , Vicent i una data il·legible. Ella s’ha commogut, ha vist durant uns moments el menjador de casa els pares, l’hule damunt de la taula, i al bell mig la desitjada capsa de fusta de les tintes de colors i sense adonar-se’n s’ha gratat els cabells blancs amb el bolígraf.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Excel·lent. M’heu transportat també a la meva infància. Una infància plena de llapis de colors, tubs de pintura a l’oli i tardes senceres o diumenges al matí dibuixant. Sovint també damunt d’una taula de menjador coberta amb vidre, tapat- com era habitual- per un hule.
Aroma d’infància, aroma de bona literatura…
Encisador. Quan les lletres em porten a les imatges, a les vivències i, emocionada, sento que formo part del escenari que estic llegint, només puc pensar que la literatura ès Art.