El papa preguntà “I on és aquest Institut?”. El doctor Castanyer, metge de família, dues pessetes al mes li pagaven, li respongué, sense deixar d’observar la gola encesa del Santet, “Jo li acompanyaré”. El mestre, el senyor Freixes, havia dit a la mama “el seu fill és molt intel·ligent, hauria d’estudiar batxillerat”.
El pare recordà el dia que el seu mestre trucà a la porta de casa amb un paquet de llibres a la mà dient: “aquest noi hauria d’anar a escola, és massa petit per anar a treballar, és el més intel·ligent dels meus alumnes. Això és un crim”. Tenia 7 anys. Mirà al doctor Castanyer i li preguntà “I on és aquest Institut?.”
El Santet anà a l’Institut “Menéndez y Pelayo”, a la part alta de la ciutat, molt lluny de casa.
No recorda quan els pares li compraren la bicicleta al Santet, potser ho decidiren quan en acabar el primer curs arribà a casa amb el llibre de notes on al costat de cada assignatura hi havia anotat “10.Matrícula d’honor”. Les matrícules seguiren durant tots els cursos, els pares no ho sabien encara, però li regalaren la bicicleta rutilant, el cromat brillava, pintada de negre amb el seu nom escrit amb petites lletres cursives blanques. Era el mes d’agost. El Santet baixà la bicicleta a la porteria seguit per la nena; ella s’assegué al portapaquets, feren una volta pels carrers del barri. No hi havia pas cap altra bicicleta com aquella, cap de tant resplendent.
Per molt que hi pensa, no pot recordar quan la bicicleta del Santet deixà d’estar al rebedor, potser baixà fins a casa dels cosins petits que vivien al primer pis. A ella li hagués agradat tenir una bicicleta de “noia” però més li agradava anar de portapaquets a la del Santet camí de Montjuïc.