Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

11 d'abril de 2014
Cóc mític
1 comentari

Josep Maria Subirachs: Desgreuge

Recordo amb repugnància la manifestació que la “intel·ligència” olímpica i elits neomodernistes protagonitzaren a la plaça de la Sagrada Família per a vituperar, humiliar i degradar Josep Maria Subirachs als crits “d’assassinat arquitectònic”. Atacaren ferotgement l’escultor, l’artista que amb alguns d’ells havia format l’avantguardisme de l’art català. Aquells fets feriren Subirachs, li feren sentir l’amargor de la injustícia i de la covardia. Era l’any 1990.

No fou només una manera d’entendre l’obra inacabada, de voler deixar-la com la ruïna testamentària de l’arquitecte genial, fou també un atac personalitzat al millor escultor català de la segona meitat del segle XX que intentaren identificar amb la ideologia política adversària.
Subirachs ho soportà. Durant 20 anys visqué a una petita habitació dins del temple, treballà dia i nit, la seva obra, més d’un centenar d’escultures i les magnífiques portes de bronze de la façana de la Passió són una mena de testament artístic i místic, un sacrifici votiu. Hi treballà 20 anys com ho va fer el mateix Gaudí, quan acceptà l’encàrrec en tenia 60 , quan acabà la tasca en tenia 80. Ja no hi havia manifestacions ni crits a la plaça.

  

El temple de la Sagrada Família que pensà i creà Gaudí, exuberant i transcendental, genial sense parangó, no és avui una ruïna venerada sinó una obra única i eclèctica,convertida en una icona de la ciutat i del mateix Gaudí.

Subirachs fou un artista integral, jove avantguardista, escenògraf, pintor, gravador, escultor, creà un llenguatge artístic propi, representà el contrast de la duplicitat existencial, el ple i el buit, el positiu i el negatiu, la llum i la foscor. I amb els anys tallà la geometria, les línies, els angles a la pedra rugosa. La seva obra és al carrer, a la plaça, al xamfrà… la reconeix, Pocs escultors aconsegueixen aquest reconeixement públic, aquesta familiaritat amb un art difícil i esquerp.

Josep Maria Subirachs, l’artista català, ha rebut de les gents el que alguns fa 24 anys li volgueren arrabatar, el reconeixement de la seva obra. Des de la façana de la Passió entre les moltes imatges que esculpí hi ha la seva, anònima, el rostre angulós, la mirada de ferro. Hi és per sempre més el català universal.

Josep Maria Subirachs, 1927-2014. Descansi en pau.

  1. Completament d’acord amb l’apunt. Recordo les imatges del “Telenotícies” mostrant aquella tropa dalt d’una mena de faristol llançant les seves invectives progre-cosmopolites contra l’obra de Subirachs i el Temple en general. Va ser entre indiginant i patètic.

    Quan Subirachs va acceptar l’encàrrec ho feu amb la condició de poder treballar amb llibertat absoluta, i així ho va fer, amb el seu estil característic. És curiós que fos això justament el que se li critiqués: que no fos fidel a l’estil gaudinià: dic curiós perquè, precisament, els crítics amb la continuació del Temple sempre han insistit en què “no es podia fer gaudinisme sense Gaudí”. Ara que un artista com Subirachs acceptava deixar de fer gaudinisme, també se’l va criticar. No hi ha qui els entengui.

    Salutacions,

    Jordicc (“Les aigües turbulentes”)

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!