Coc Ràpid

A Catalunya en tenim molt de blau, si l’aigua tingués color tenim el blau dels rius i del mar, el blau del cel quan de dia els núvols el netegen, taques blaves de campanetes al camp, ocell blaus també, uns piquen soques, d’altres canten harmònicament i d’altres giravolten per cases i terres. Hi ha ulls blaus (en general en rostres de galtes rosades), parets de cases de camp pintades amb blauet per a foragitar-ne els mosquits, mossos d’esquadra amb uniforme blau… . No estic gens segura que el nostre romanticisme -el literari- tingués com a color de referència el blau-, sí que podria afirmar que el blau fou color estimat pels nostres pintors, romàntics o no. En qualsevol cas, el blau és per a nosaltres, primordialment el blau tendre que diria en Pla, un color comodí, tal com afirma el refrany “si res li escau, posa-li blau”. Cal recalcar que des de fa segles rebutgem prínceps i sang blaves i el poder que ho acompanya, sentiment  que podria estar lligat amb el fet que nosaltres si rebem un cop fort com a conseqüència ens surt un blau.

“Mama, m’he fet un blau!, Ai, em sortirà un blau!”…  És una expressió ben catalana anomenar “un blau” l’efecte d’una contusió, els italians ho anomenen ” un livido”, en francès o anglès no tenen color i els espanyols li donen el nom eclesiàstic “un cardenal” o el maximitzen amb “un moretón”.  Maneres d’entendre el món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!