Coc Ràpid

Als regnes de la Corona l’alquímia és una ciència preuada, una pràctica admirada; quan les obres d’en Ramon Llull comencen a ser acusades d’herètiques “el senyor rey en sos regnes ha dada licència en legir los llibres  de Philosofia i de Medecina del doctor en Ramon Llull”, a les biblioteques  dels monarques, de la noblesa i de la burgesia hi ha llibres d’alquímia “metrificats” i “en romanç”, a monestirs i a cases particulars homes savis, metges molts d’ells, es dediquen a l’art alquímic… amb llicència reial.
La llicència és un mètode de control de la producció de metalls preciosos, de la plata i del mai no aconseguit or pur, és la manera de discernir el fals alquimista del veritable i de perseguir els falsificadors de moneda. A Catalunya el gran predicament que té l’alquímia es fonamenta en la producció de vidre, indústria en què els obradors catalans excel·leixen.

Guillem Sedacer, metge i alquimista, publica l’any 1378 una gran obra, un recull de receptes, amb part teòrica i pràctica, la “Summa totius artis alchimia” que subtitula “Sedacina”, un joc irònic entre el seu nom, Sedacer i el “sedàs” amb què girbella els coneixements. Al pròleg cita grans autors clàssics, que també passa pel sedàs, des d’Aristòtil a Bacon, descriu l’alquímia com un art sagrat i diví, màgic perquè la natura ho és també i com una ciència natural en intervenir en l’ordre natural de les coses, dels metalls en particular.
L’alquimista és un savi, un científic, un home bo i discret, elegit, que treballa en secret per a evitar els encuriosits i usa , per aquest motiu, un llenguatge codificat que només serà entès pels alquimistes vertaders.

Sedacer, a la “Sedacina”, usa termes mèdics, mots de llengües poc conegudes com l’àrab, el sànscrit, grec, etíop, paraules catalanes distorsionades, com “ersaf” per “safre”, metàfores imaginatives amb un toc d’humor irònic, com “stultus saltans”, “el neci que salta” per “salnitre” o”angelus Martis”, “l’àngel de Mart” per a denominar una substància incandescent que conté sofre …
De l’obra, que l’autor presenta formada per quatre llibres, només ens han arribat dos, potser perquè Sedacer morí pocs anys més tard.

Les recepte són organitzades en quatre llibres i aquests en capítols, cada recepta és presentada amb gran precisió, amb una part teòrica, els elements i la pràctica dels processos. S’agrupen per la matèria : metalls, cossos amb aparença de metalls, esperits, sals, aigües, olis … el procés de transmutació en plata i el de la transmutació en or.

Sedacer explica sobre el procés de la transformació que si aquest és correcte i aconsegueix el grau de calor exacte el metall impur es convertirà en or, si hi penetra fred es convertirà en plata i si hi ha molta secor el metall aconseguit serà el coure.

Textos sense il·lustracions, aquestes s’assoleixen amb les paraules, fatigants per als lectors que s’hi acostaven moguts per la curiositat, estimulants per als savis que cercaven en l’alquímia la pedra filosofal.

Guillem Sedacer morí a Barcelona l’any 1382. La “Sedacina” és la seva gran obra, coneguda arreu com una obra catalana.