De l’enquesta del CIS-eleccions 2006 m’han interessat les respostes a les preguntes sobre el que podem anomenar "sentiment d’identitat". Les persones enquestades que se senten "únicament catalanes" son el 17,5% del total (a la memòria tinc arxivat des de sempre el percentatge al voltant del 18%, el que em fa creure que és aquell un nombre constant). El grup de persones que es consideren "més catalanes que espanyoles", que podem considerar que tenen com a "identitat prevalent" la catalana, és el 27,8% del total. És a dir, el 45,3% se sent català.
Els qui tenen la identitat híbrida, "tan espanyol com català", són el 40,6% (identitat, al meu parer, prevalent espanyola matisada pel fet de viure en un entorn catala`), la resposta a "més espanyol que català" és el 5,4% del total i a "només espanyol" el 6,6%. Pel que fa a la pegunta si se sent nacionalista català el 35,9% d’enquestats respon afirmativament, quatre punts menys que el nombre d’enquestats que declaren la seva identitat catalana com a única o prevalent, però que duplica el 17,5% del que es manifesten com a únicament catalans.
Respostes i percentatges ens indiquen que els "nacionalistes catalans" són votants de CiU i ERC. Atès que els vots estimats de CiU són el 38,5% i els d’ERC el 15,5%, podríem concloure "acientíficament" que el 45,3% que es declaren d’identitat catalana són votants dels partits nacionalistes i que aquell 45,3% inclou el 35,9% que es declara nacionalista català. I ja que el 52,59% dels vots corresponen a CiU i ERC hom dedueix que el cercle d’afecció a CiU s’amplia amb vots del sector "tan espanyol com català".
És en la franja "híbrida" hom el missatge nacionalista ha de penetrar per tal d’eixamplar, pel convenciment, l’adopció de la identitat catalana com a prevalent. Nogensmenys, els resultats de l’enquesta CIS i el de totes les altres enquestes demostren que la societat catalana dóna la seva confiança majoritària als partits nacionalistes i, en especial, a CiU perquè aquesta té un espectre obert amb un nucli majoritari i constant que s’identifica com a català. I malgrat sigui esperançador que gairebé 4 de cada 10 enquestats s’autoqualifiquin de "nacionalistes catalans", aquest percentatge ens indica que la nació catalana és encara en el camí de la "normalització". I que el dia 1 de novembre podem iniciar una nova etapa d’aquell llarg i enrevesat camí.
Com més mar, més vela ! apa, doncs…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Així com el principals mitjans de comunicació escrits o audiovisuals de masses més influents com les cadenes de televissió.
Tot el que siga retardar o perllongar la situació és pedre cada cop més voluntats.
Mai es destinaran tants recursos a treballar en aquest sentit que en el contrari, mentre els nostres impostos serveixin per polítiques públiques contràries a l’interès nacional (llegeixi’s Ministerio de Cultura però també Diputación de Barcelona) i els recursos privats de les grans fortunes catalanes del franquisme facin el mateix subvencionant Antena3, Razon, COPE i similars.
Així que jo crec que tenim un problema 🙂
Hia ha una dada "brutal". Resulta que un 48.3 es mostra més aviat d’acord respecte la frase "en las elecciones ‘autonómicas’ es mejor votar a un partido nacionalista", però, en canvi, tan sols un 35.9 es declara nacionalista català. Jo hi veig dues coses: el prejudici negatiu a declarar-se "nacionalista català" i el reconeixement implícit que els partits sense lligams estatals són percebuts com a més eficaços a l’hora de defensar els interessos dels catalans.