És un nen d’uns deu anys, és allí nuet, al bell mig d’una rotllana de gent, assegut damunt dels pantalons texans, un cubell li serveix de cadira, duu només uns mitjons foradats i unes velles xancletes. La gent, homes i dones el miren. El nen d’ivori, recta l’esquena i el cap alt, immòbil, mira al terra entotsolat; al costat té una ampolla amb aigua, un poalet amb restes de menjar i un pot obert que una ànima pietosa li ha deixat. No sembla malalt sinó desnodrit. Ahir un grup de veïns entraren per la força a un centre d’internament de possibles malalts de la terrible ebola , n’obligaren el seu desallotjament. El nen romangué al carrer, sol, abandonat a la seva sort, condemnat sense proves i allí segueix immòbil, rebutjat per la por al possible contagi.
El nen de vori té nom i tenia família , ara ningú pregunta per ell, ningú el busca … però ell espera seriós, amb un posat digne i confiat. Ningú pregunta què espera, l’observen amb curiositat . El nen segueix assegut al bell mig sobre el cul del cubell, no sent cap mal, no sagna, no té cap dels símptomes que l’ebola crudel envia, només sent una immensa tristesa, un terrible desemparament. Passen les hores i segueix allí, sense baixar el cap ni tancar els ulls, mira fixament el terra, sense defallir, sense deixar-se intimidar per la gent que el rodeja, segur d’escoltar en algun moment la veu amorosa i compassiva que li retornarà el nom, Saah Exco, i amb el nom la vida.
No hi ha ningú que vulgui abraçar-lo?, no hi ha cap cor tan commogut que s’hi acosti per acaronar-lo?, és més forta la por a la incertesa que l’amor?…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La por és quasi més forta que tot per això hi juguen els governs, quan més totalitaris i despòtics, més, també les persones. Però quan podem vèncer la por el que realment és més fort que res és l’amor i tot ho vivifica. Amb estima