Un partit polític no són quatre parets que poden pintar-se de color diferent de l’original, no és un pis que pot canviar de fesomia canviant-li els mobles o el nom del propietari, és una organització creada per un grup de persones que tenen una ideologia comuna que volen comunicar i sociabilitzar, és una organització amb voluntat de perdurabilitat més enllà dels que l’han fundat, amb ramificacions pel país el qual ambiciona governar i transformar.
CDC encaixa en la definició. CDC és un partit polític arrelat en la societat catalana, un partit de govern però ho és amb ferides obertes i difícils de tancar en l’època que vivim de canvi radical de l’ambició col·lectiva. Amb la confessió pública d’en Jordi Pujol , CDC deixà d’ésser el mirall en què la majoria social es veia reflectida, la desconfiança i la decepció s’expandiren coincidint amb el desconcert provocat per la irrupció no esperada però anunciada d’un nou cicle sociopolític. De sobte tot el viscut semblà vell i molts convergents se sentiren vells, expulsats de l’imaginari col·lectiu proper i reconfortant, del Xanadu feliç. I CDC deixà de mirar-se i d’ésser mirat com un partit modern, es veié formant part rellevant de la història de tres dècades del país i s’adonà que un partit que pertany a la història es troba en l’ocàs. Però el partit no són ni unes sigles ni quatre parets és la gent que en forma part i el seu arrelament social.
CDC no es pot refundar, la història mai no es repetible, la Catalunya de fa quaranta-dos anys no és la d’avui, la classe mitja és més heterogènia que mai, les fronteres socials tradicionals es troben en crisi,, el context sociològic i comunicatiu és diferent. Els partits d’ahir són mamuts sense mobilitat i malgrat que la tasca que ha fet CDC ha estat gran i rellevant i necessària, avui l’objectiu col·lectiu que la majoria social ha plantejat a la política és d’una novetat radical i res d’ahir o com ahir no serà útil per a aconseguir-ho. Un nou partit haurà de succeir la bona CDC .
Els arrels són forts, han caigut branques velles i n’han nascut de joves, el tronc és resistent; CDC són els Convergents, els d’ahir i els d’avui, ells són el nou partit, volen habitar la nova casa amb les parets sense màcula, amb Artur Mas com a líder i amb el President Puigdemont al seu costat, volen trobar-hi la fortalesa d’un nou ideari sòcio-demòcrata, adequat als requeriments del nou segle i societat, puix els Convergents, deixat anar el llast dretà d’UDC, es declaren ocupant l’espai situat al centre i centre esquerra. No han sortit de Xanadu més vells sinó més savis i més lliures, amb l’orgull íntegre de la seva catalanitat i amb l’ambició d’una Catalunya independent.
El nou partit polític no naixerà del no-res, no serà una creació personal o grupal, no serà un partit de quadres, serà un partit nascut de la lleialtat insubornable dels Convergents a Catalunya i només així serà un nou partit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No he votat mai ni votaré CDC però estic completament d’acord amb el que diu, excepte que jo diria que CDC ha d’ocupar l’espai de centre-dreta que avui està orfe i és necessari. I dic centre-dreta perquè jo crec que el centre-esquerra ja l’ocupa ERC i l’esquerra la CUP.
M’ho has tret de la boca.
I vull pensar que la senyora Gil s’ho creu, això que diu.
Marga, no sé què entens tu per centre esquerra, però està clar que a tota la resta del món civilitzat ERC seria esquerra/esquerra, i més darrerament que fa propostes tant a nivell municipal com nacional que no es diferencien gens ni mica de les que fan els comunistes aixoplugats sota les noves sigles “En Comú Podem” i “CSQP”. És més, a Barcelona mateix, he arribat a sentir més coincidències entre la CUP i ERC que no pas entre BeC i la CUP, i això que els de BeC se les donen de ser els més esquerranosos del món mundial (i ja els has vist, pactant govern amb “la màfia” -paraules d’ells, no meves- del PSC-PSOE).
No et vulguis enganyar, Marga. ERC és esquerra. Ni extrema ni centre. Esquerra i prou. La CUP és ultraesquerra, extrema esquerra, i segur que cap dels seus militants m’ho discutirà perquè no és quelcom del què se n’avergonyeixin, molt al contrari. I tampoc tenen per què avergonyir-se’n, afegeixo jo.
CDC, i més des que Pujol es va retirar, i cada cop més, s’ha estat comportant com a partit a l’esquerra del que avui són els partits liberals europeus i molt més a l’esquerra del centre esquerra d’EEUU, representat pels demòcrates.
Estic d’acord amb tu, Marga, que CDC no pot deixar orfes els catalans sobiranistes de dretes, si be la majoria de gent molt de dretes a Catalunya és, alhora, profundament espanyolista, i això està comprovat i no cal que CDC els representi ni els aixoplugui puix ja ho fan Ciudadanos i PP.
Però això no vol dir que CDC s’hagi de limitar a representar el centre dreta, atès que ningú representa el centre esquerra tret del PSC i el PSC és desacomplexadament espanyolista a dia d’avui. De fet, CDC no ha de fer cap esforç per representar el centre esquerra perquè les polítiques que ha fet i allò que ha representat ideològicament, almenys en els darrers anys, ja és centre esquerra. En tot cas, li cal tornar a incorporar el centre dreta.
El centre és molt ampli, Marga. La gent fluctua, és un espai molt líquid, no rígid com ho acostuma a ser l’esquerra amb els seus apriorismes. I ERC n’està farcida d’apriorismes, els mateixos que caracteritzen En Comú i a voltes fins i tot el PSC -encara que en aquest darrer cas només quan no governen i per interessos purament d’oposició electoralista. Ser de centre és precisament estar molt més lliure de tots aquests apriorismes de manual, tret d’un i molt cabdal: la llibertat, la defensa radical de la democràcia liberal, del respecte al pluralisme ideològic.
Si ERC vol representar el centre esquerra, haurà de recórrer no kilòmetres, sinó anys llum, abans no ho aconsegueixi i més ara que ha fet un viratge complet cap a l’esquerra de l’esquerra, obligada per la competició que planteja l’espanyolisme de nou encunyament representat per En Comú Podem. Només has de sentir en Tardà o en Rufián repentint una vegada i una altra que ells són més d’esquerres que Podemos i defensant propostes que ni Podemos defensa amb tanta energia.
És evident que ens cal un partit de dretes “modernetes” si no volem caure a les mans de Ciutadans (el PP ja s’ha vist que no té possibilitats; és massa caspós).
De partits d’esquerres, en canvi, n’anem prou servits: desgraciadament, tenen molta tendència a multiplicar-se per escissions, ja que no compten, com la dreta, amb la força aglutinant indiscutible, que és la defensa del capital.
Penso, com la Marga, que el partit resultant de la refundació de CDC pot ocupar el lloc de partit de centre-dreta.
D’altra banda, la refundació no ha d’espantar ningú, perquè de fet tots els partits s’han de refundar. El moment és nou -això no és una crisi com les altres- i cal adaptar-se o morir: és una llei de la natura.