Quan la senyora Angelita obria la porta del pis, el més visible del petit rebedor era una fotografia de nuvis dins d’un marc gris fum de vidre, damunt d’una tauleta color caoba amb incrustacions daurades.
La senyora Angelita, a la foto, somreia, portava un vestit negre (ho semblava) amb un coll blanc de puntes brodades, un collaret de perles , i a les mans uns lliris. El senyor Manel, amb posat seriós, dempeus darrera d’ella amb trajo a ratlles i el bigotet retallat com els actors americans de l’època.
La nena observava les veïnes com sovint xiuxiuejaven, sabia que parlaven de la senyora Angelita i el senyor Manel, comentaven el perquè de la fotografia al rebedor.
Eren els temps de la revolta i la guerra. Ell era casat, però això no era la prohibició d’estimar-se i viure junts. L’Angelita era d’un poble castellà, i els pares que deixà allí no acceptarien que ella visqués com a casada sense ser-ho. Va decidir fer el que moltes parelles feien en aquells temps fora del temps: fer el casori sense passar per l’església, anar al fotògraf de la Ronda a fer-se la foto de nuvis (els lliris i la flor del trajo de l’home groguejaven, eren de roba), i, després, anar a l’escullera del moll (el "Rompeolas" li dien) a fer una bona musclada amb els quatre convidats que els hi esperaven.
La fotografia :"A nuestros queridos padres y hermana, de esos que os quieren, en el dia de su boda, Manel y Angelita", la van veure tots els veïns del poble i deien que quina sort havia tingut l’Angelita, tan esprimatxada ella, en haver-se casat amb aquell home tan ben sepat.
Una història antiga que torna …
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!