A l’endemà de la consulta sobre la independència de Catalunya, sigui quin sigui el resultat, res ja no serà com abans. Tot haurà canviat, el tarannà social i el paisatge polític.
És alarmant que la major part dels dirigents dels partits polítics no s’hagin adonat que, després de la consulta, el país serà diferent i que els seus partits ja no seran els d’abans, transformats, diluïts i desdibuixats els paràmetres que els havien definit.
El PSC perdrà la pàtina que l’ha cobert durant 35 anys, el de representar el catalanisme d’esquerres i es convertirà en un partit obertament neoespanyol, obligat a jugar en el mateix camp que el paleoespanyolista PP. No podrà rectificar tot allò que hagi proclamat durant la campanya preconsulta i li costarà anys i panys reinventar-se sense una escissió. Sigui quina sigui la resposta a la consulta, el PSC deixarà d’ésser el partit catalanista que ha pretès ésser.
IC-V s’identificarà com una esquerra de “classe” solidaritzada amb els treballadors de tot l’Estat, perdent d’aquesta manera qualsevol record que pogués romandre del desaparegut PSUC i la seva reivindicació indisoluble del benestar dels desafavorits amb l’alliberament nacional. Els dubtes actuals dels dirigents difícilment s’esvairan amb una enquesta als afiliats que, com els de tots els partits, esperen dels dirigents fermesa i no ambigüitat.
CiU arribarà trencada a la consulta. UDC, amb Duran, serà el partit dels grups econòmics i eclesials catalans, però conseqüentment tindrà la capacitat camaleònica d’adaptar-se a qualsevol paisatge.
CDC, despullat de part dels vots que durant tota la seva història ha aplegat, serà un nou partit, d’obediència netament catalana; és el partit-sorpresa, el que més arrisca, ha deixat enrera un passat polític d’èxit amb paràmetres de transició. Sigui quin sigui el resultat haurà de reinventar-se dignament, com un partit socioliberal.
ERC serà una nova esquerra, la veritable esquerra catalana i haurà de definir de nou el seu programa social.
Cap dels partits política actuals no podrà ésser el d’avui. El país no ho serà. Ja no ho és.
Fins el mal llamp dels mots superbs, la llibertat era un bell somni, un dolç desig, o un desvari. Un poc fressat mon solitari. Ara amb mils ulls de cop oberts, la llibertat pot ser i és: ja ens escalfa, i està a l’abast.
La llibertat, com un imà, té el seu camp fort i poderós, que no la palpes però la sents, que no l’abraces però ja en vius, que està a l’abast. Hem vist la llum pel fosc designi: i volem viure, sense mals llamps de pluja seca.
Ara ja res és com abans: els sabem falsos, que ens volen morts. Pels mots superbs no sóm res més que uns daus trucats, un destí esclau, l’abast de res, i amb tot l’orgull ho reivindiquen encimbellats en el cultiu de la ignorància i la por.
El camí d’ulls, -del mirar viu-, trenca tenebres i enrune murs. I esdevé temps al nostre abast. Els mots superbs, mots del passat, mots d’un deliri, no poden res davant del ser negat abans, que tothom veu, sent i s’admira.
Els nostres ulls, els nostres mots, lliures de pors, són el camí i el nostre temps per bandejar usurpadors, que està a l’abast ser vencedors. Ara ja res és com abans, que els ulls del mon són clars i lliures.