Anava a començar vacances avui, però la meva empresa ha decidit que millor comenci dijous. Així que avui i demà hauré d?omplir un munt de qüestionaris de les Sarbanes Oxley. Us explicaré una mica de què va això, en realitat, perquè molts ho haureu llegit a la premsa. Arran de l?anomenat escàndol comptable de l?empresa Enron, els diferents estaments econòmics i comptables nord-americans van decidir tancar l?aixeta de la discrecionalitat comptable.
Als EEUU (i al món anglo-saxó en general) les normes comptables i de presentació de resultats no venen dictades pel legislador ?oevia B.O.E.? (com passa a l?Europa continental). En aquells sistemes, els diferents actors (empreses, auditors, borsa, i també el legislador, però en més o menys igualtat de condicions que els altres) decideixen què és millor i què cal fer. Les normes legals solen ser indicatives, n?hi ha poques d?executives, són més aviat directrius a seguir. (…)
El sistema funciona (funcionava, vull dir) basat en l?autoregulació. Enron va demostrar que tanta discrecionalitat pot no ser eficient perquè obre una porta al frau. En teoria hi ha els auditors independents per verificar-ho, però tothom sap com funciona una auditoria (no dono detalls, que si no em caurà una querella…).
Bé, arran de l?Enron, el Congrés dels EEUU va aprovar la llei anomenada ?oeSarbanes Oxley 404? que estableix una sèrie de controls interns fortíssims obligatoris per a les empreses cotitzades a les borses nord-americanes. Aquests controls els segueixen fent les empreses mateixes i els segueixen revisant els propis auditors. La diferència és que ara cal documentar molt bé el que fas, i els auditors et revisen aquests autocontrols.
Tot comença amb uns anomenats qüestionaris de control intern, on la direcció avalua un munt (centenars, en teoria) de punts de possible frau o descontrol, i si hi ha punts febles cal presentar un pla d?acció (a curt termini) amb solucions. Els qüestionaris són de ?oesí / no / no aplicable?. ?oeNo aplicable? és quan el control proposat no té sentit perquè no existeix el possible risc, o bé perquè el tema es controla des d?algun altre lloc de l?empresa (generalment, la casa matriu).
Per defecte, totes les respostes han de ser ?oesí?. Si tens cinc o sis ?oenos?, bé, passable. Però, què passa quan en tens 30 o 50? Llavors pots fer dues coses : (1) reconèixer que tens un ?oeno?, i dir-ho, o (2) organitzar el sistema perquè ?oesembli? que és un ?oesí?.
En definitiva, crear una burocràcia entorn del control que justifiqui la seva realitat, sigui o no autèntica. Al final, quan la casa matriu o els auditors et verifiquin el control, el que realment verificaran és que hi ha tota una burocràcia que ?oeafirma? que el control existeix (papers signats, còpies per duplicat o triplicat, circuit administratiu amb dues o tres etapes…). Una merda, una pèrdua de temps… i el mateix engany que abans.
Això sí, ara és un engany molt més sofisticat i tecnificat. Per això em fan perdre un parell de dies de vacances 🙂
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaja, quina mala sort!
No conec els detalls del cas Enron ni els SO aquests… Tot aquest qüestionari del que ens has parlat avui sembla dirigit a detectar punts febles dels processos interns que puguin afavorir ‘petits’ fraus, però a Enron el problema va ser molt més gros, oi? Vull dir, que aquesta llei sembla feta per a tranquil·litzar als petits accionistes, però res més. Quin tipus de control exerceixen els grans capitalistes? Suposo que aquests no es conformaran amb els informes dels auditors.
I ara una pregunta innocent… tu jugues a la Borsa? 😉 😀
"Crear una burocràcia entorn del control que justifiqui la seva realitat, sigui o no autèntica".
I per justificar la seva existència (i el sou que cobren) foten a la gent que fa feina que realment serveix per a alguna cosa.
Fa temps que vaig prometre als nois de Neopàtria un post sobre la Franja de Ponent, i hem va sortir lo de "La Franja i la granja", que no era ben be un post sobre la Franja de Ponent, bueno total que aprofitant el descans blogaire aquest que m’havia pres doncs que estava jo cercant informació, per escriure al setembre un post sobre els pobles de l’Aragó on es parla català, però un post en plan be aquesta vegada, i vet aquí que hem trobo a Neopàtria aquest missatge
Dijous 10 d’agost de 2006, a les 9.30 de la nit, a la Casa de Cultura de Benavarri, Antonio Viudas Camarasa donarà una conferència, "Defendamos el aragonés ribagorzano de Benabarre".
que en realitat a Benavarri es parla català, i hi havia també un altre missatge amb un enllaç on s’explica quin element està fet l’Antonio Viudas Camarasa aquest, que l’enllaç està escrit en aragonès de veritat, i hi diu que l’Antonio es un element de cuidadu, que s’inventa llengües, i es veu que l’Antonio diu que tot lo que es parla a l’Aragó es aragonès, sense distingir entre aragonès i castellà i català, que son les tres llengües de l’Aragó, i fins i tot s’ha inventat una acadèmia, i tan els que defensen el català a l’Aragó com els que defensen l’aragonès autèntic estan prou enfadats amb aquestes manipulacions de l’Antonio, que a mes a mes ha fet l’academia amb uns que son d’una cosa que es diu FACAO, que aquests de FACAO s’ajunten amb falangistes Democracia Nacional GAV i aixís, que també queden ben retratats, total que m’ha semblat prou greu com per trencar el meu descans blogaire, i me dit a mi mateixa "Mireia, ¿i si anessis a Benavarri a veure en directe aquest friki que es vol carregar les llengües de l’Aragó?, ¿i si ho diguessis al teu blog?", i estic fent la segon cosa i també faré la primera, que la Mireia serà dijous 10 d’agost a les 9.30 de la nit a Benavarri, que es entre Lleida i la Val d’Aran, a la conferència de l’Antonio Viudas Camarasa, qui vulgui que agafi la seva creu i hem segueixi.
http://mireiagalindo.blogspot.com/2006/08/post-urgent-la-mireia-benavarri.html