He fet un experiment. Navegar a les totes per tots els blocs desitjats. El desig com a orientació de la llegiguera. I he quedat esgotat, acabat, esbraonat, mort. Qui diu que els posts han de ser curtets?
Planes i planes de lletra, blogorrea a voler, escriguera de la bona.
I he aconseguit col·locar, entre els meus favorits, set blogs. Tot un triomf.
Qualsevol horabaixa d’aquests els esmentaré a una de les columnes dels costat dret o esquerra d’aquesta plagueta.
De totes formes una afirmació:llegir en pantalla una hora i mitja m’esgota.
Fa un sol color d’albercoc. Les muntanyes de la serra de Valldemossa són blaves.
Llegesc “La lentitud del mar” d’Enric Sòria i pas un guster.
Faig la declaració de la renda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entre pantalles esgotadores i rendes exhauridores, vius i ungles!
Rellegeix els paradigmes perduts de J. L. Casti, ara que fa deu anys que en presentares la traducció, com a mesura profilàctica…
Un escriptor té renda?
És legal autoinculpar-se?
T’ho imposen com a teràpia?
Canvia de metge!
a)un bloc, un blok (un tronc tallat, paper sempre paper, fragments cap a l’imant), un bloc erràtic (una roca arrencada d’una vall glacial i abandonada molt lluny de l’indret d’on venia), un blog lletra erràtica, lletra que no bloca.
b)El desig, biel, desorienta i t’esgota (post, sempre animals tristos.
i c)La renda realment no és una declaració. És un atestat. Et buiden el pap, no obres el cor.
Ens van dir que el futur era un desert sense dàtils quan encara somiàvem odalisques borratxes de lluna plena… plenilunis de tendresa sota la volta del cel, tan nítida i estrellada com el fons dels teus ulls oceànics, sí….
Ens van dir que l’entusiasme era cosa dels déus, pitonises que masteguen fulles tendres de llorer mentre declamen oracles dèlfics, pintors d’illes remotes amb noies de pell bruna sota palmeres altíssimes, àfriques per descobrir, àsies que es precipiten sobre europes envellides a còpia d’escriure i llegir tants llibres…
Ens van dir que tot era vist i tot era fet…
I, aleshores, com una albada rutilant que incinera tots els desànims, esmaperduts amb la joia del nounat que obre els ulls a un món inèdit, vam ingressar en aquest país de noves lletres, fresques i lliures, anomenat CATosfera…
¿Oi que s’hi està bé?
[TdQ]
EL PINYOL DEL SOL, EL COLOR DEL FOC, LA LLUM DE L’AIRE
Biel, maco, ¿i si deixes de jugar a fer-te l’interessant en paper de cristall líquid i acabes la novel·la aquesta que fa anys que anoncies? lo bloguisme no’t senta bé: oscil·les entre l’obvietat avorrida i la cursileria primeveral