Diari d’un vellard (XXV)
Si no vull caure en el sentimentalisme he de reconèixer que tot el meu desig és desig del cos dels al·lotells, i que quan els vull lliures i del tot estrangers a mi, i els vull creure inadequats per boixar amb ells, no faig sinó donar-me raons per no traspassar els límits de la meva seguretat i avançar cap a on comença la por.
Voldria arribar a encerclar la meva obsessió, possar-hi setge, abatre els murs fins aconseguir desplegar lliurement les meves forces.
Aquestes notes són part de la meva fantasia erotico-pornogràfica.
I les necessit per viure!