26 de maig de 2014
Sense categoria
0 comentaris
en espera
El vent és una potència que permet a l’espai obrir-se cap a l’infinit.
No sé com es pot sentir un personatge que està més enllà del nihilisme. Per això, i perquè m’he trobat cop en sec acaronant uns líquens d’un groc mandarina damunt la balaustrada de marès de la terrassa, he decidit recuperar aquell èxit d’Aphex Twin que t’agradava tant. Quan he clavat al vinil vell l’agulla de diamant del pick-up la veu m’ha transportat als teus braços. El meu estat es resistia i escapava a tota descripció.
La fatiga, l’insomni i l’ansietat, els tres símptomes que el doctor Soldevila em demana si tenc, em resulten coneguts i somniats. No vull que la química m’endolceixi els angles, erosioni les zones abruptes o estranguli l’arribada de l’angoixa. Els efectes secundaris són més penosos que la malaltia. Ja he arribat a entendre la ineficàcia de tots els remeis. La conclusió és clàssica: només curen la solitud i el temps. Per què et mareig, Miquel, amb les meves experiències de desaparició quan tu n’ets el meu mestre? L’escriptura em permet tenir enfora la representació de la meva pròpia mort. Les migranyes fortes, les impotències sobtades de confegir dues lletres, els desigs d’estar en un altre lloc m’empenyen més que cap altra cosa al treball de l’escriptura incessant, quasi irremissible, com el galiot, el forçat, fermat amb cadenes i que no es pot aturar de remar. Em sent un mort en vida. Stop! La cançó diu la ferida? La creació és una depressió? No ens curarem mai de ser mortals! Basta! “Jynweythekylow”, escrita per Richard D. James i amb aquesta interpretació d’Aphex Twin m’enfolleix. La pos obsessivament una vegada i una altra. Toc l’aigua amb els dits de la mà dreta, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d’enfonsar-me dins aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l’estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com de clavecí i sentir la fusta de l’instrument, els grops de la fusta, els temps de l’harmonia dins la fusta, dins el meu cos, allà on tengueren lloc episodis de sexualitat confosa, tot ho diu, llenties d’aigua i pa de granota, llengües d’oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà on vaig escriure la història d’un jove enamorat del record d’una dona morta, ofegada, engolida per l’aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança amb l’hora del crepuscle. Només tenia el teu nom dins la boca, Miquel, i et sabia ma carn meravellada. El teu nom és un tòxic d’aquells que em deixen més estormiat que tres orfidals. Per què? Quan et vaig conèixer em demostrares sense paraules que la meva vida era just un tel d’aigua. Volia respirar amb tu aquell aire infantil, aquell aire que encara no havia nat. Allà on ja no érem ningú, allà on hi havia la fosca que no podré ser mai, allà mateix em digueres que havies apagat molts de focs, aliens i propis, però que ja no podies pus. Jo et demanava coses sempre seguit. Tu em contestaves amb evasives, com si et molestàs la meva insistència. Hem de tornar a sentir, em deies. L’únic dolor que sent és que som incapaç de sentir dolor, et contestava. Tu reies com si hagués contat un acudit. Jo et mirava enfadat. Ens autodefiníem com a rars i ens atreien les nostres respectives rareses. Però la convivència era difícil. I va esclatar. Les aigües s’enterboliren. Vivíem dins l’alt voltatge. No podia pus de pensar-te i he sortit escapat. Corria per pletes i comellars, clapers i recessos, tenasses i replecs. Tot foravila em cantava. El cel era una fira de núvols que em feien pensar amb el poema de Baudelaire “Les merveilleux nuages”: mots nutricis. Deien que plouria i el sol teb jugava amb els cumulonimbus que corrien cap a la serra de Tramuntana i més enllà fent figures estrafolàries. Les oronelles cobricelaven el meu camí i em recordaven la tia Antònia, que tenia una portassa en què feien aquells historiats nius de fang davall els quals em passava badocant les hores perdudes de la meva infantesa. Una era florida d’albons em produïa un opilament de cor. Em passejava entre aquelles vergues i pensava en una Madonna de Rafael que vaig veure a un museet petit de Donati, a prop de Verona, i que tenia com un albó entre les mans. Adesiara experimentava una conturbació voluptuosa produïda per tots aquells ulls verds que sortien de les branques grises, quasi fòssils, de les figueres i dels troncs retorçats, escultòrics i marronencs, del ceps. S’apilotaven remors de solitud quan he vist l’ametlerar esplendorós. I mentre m’hi acostava, a poc a poc, sabia que entre la lluïssor tremolosa de les fulles s’amagava aquell primer fruit: l’ametló. He pegat una correguda. M’he aferrat a la branca del primer ametler que vorejava la camada. He agafat una embosta d’ametlons. No puc dir l’explosió de records quan el gust d’aquella carn tendra ha arribat de la boca al cervell. He sentit un estremiment de plaer que es formava en els porxos més llunyans de la memòria. Tot jo era saborosa salivera. I m’empenyien en totes direccions fulgors repentins, músiques plujoses, ombres d’alens, geometries abismals, dreceres infaustes, siluetes monstruoses, clarors opaques, sentiments nuus, tota una cambra d’ecos formava la meva atmosfera aquells horabaixes curts i copejadors quan assegut al gabinet, enrevoltat de llibres que no toc, em passava les hores dins un oratge carregat d’un tràfec de potencialitats. Si bastàs un gest per contar-te totes les passes que he fet fins arribar als penya-segats d’Ènflia, on tu anaves, tot sol, a llegir, a prendre el sol davall l’ombrel·la, a nedar dins el caló de les Salpes, a espiar l’illot del Bopàs. Si bastàs agafar una grapada de la salabror que duc aferrada a la pell i a la mirada per fer-te avinents els ritmes del sol que ventallejaven entre uns núvols grisos i rosa per inventar una fira de raigs que queien en picat allà enmig, just entre els meus braços i l’horitzó en una taca fosforescent que convertia el mar en volcà de lluminàries. Si bastàs dir uns mots com De Profundis perquè apareguessin l’estol de pensaments que voleiaven, com les gavines de coll gràcil enfora, entre els meus neurotransmissors en un ordre bastit amb l’afiligranada mescla d’aquells elements –l’espígol, el far, les mates cremades, el quars lluent fent replans, els caminois entapissats de coixinets, les coloracions verdes, blaves, escumoses de l’aigua a les tenasses que sembla que no s’acaben mai, l’horitzó net i llarg dibuixat amb una recta magnífica de miratge, els silencis de les ones com una respiració dels fondals, de les apnees, dels moments en què creus que fas el caragolí, etc. Si bastàs asclar aquest munt de llenya que encenc com una alimara que et fa senyals des d’enfora, far d’una intimitat brodada a cops de destral pels caires del paisatge on surts sempre seguit. Qui triomfarà en el combat de les desaparicions? Et dic el lloc. T’escric el lloc. No puc pintar el temps. Recopii la teringa de sentiments que em travessaren mentre referia el camí de tu, envoltat de la bellesa del lloc i del teu buit. No ho comprenia. Pertot hi havia ecos: esdeveniments de les profunditats: superfícies on es reflectien els meus besos d’una llengua afamegada de les teves salives. Per la llengua prenia cos la repetició obscura dels mots que t’havia dit desbordats de vehemència. D’un eco a l’altre et tenia, et perdia, et retrobava, et feia meu, t’abandonava, t’oblidava amb totes les desmesures d’un terror convuls que no em deixava aturar de senyar-te. Vet aquí un feix de pells mortes, de reliquiaris d’un passeig vora els roquissars de la carn mossegada per la llengua, per un aire irrespirable.
[Aquest text es va publicar al Diario de Mallorca el passar dia 25 de juny de 2014]
[Aquest text es va publicar al Diario de Mallorca el passar dia 25 de juny de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!