TRÈMOLO

Celebrarem molts d’anys les estacions dels amors llargs…

He caminat per pletes i comellars, clapers i recessos, tenasses i replecs. Tot foravila em cantava. El cel era una fireria de núvols que em feien pensar en el poema de Baudelaire “Les merveilleux nuages”: mots nutricis. Deien que plouria i el sol teb jugava amb els cumulonimbes que corrien cap a la serra de Tramuntana i més enllà fent figures estrafetes i estrafolàries. Les valzies cobricelaven el meu camí i em feien pensar en Gustavo Adolfo i en la tia Antònia del carrer de la Baronia, de Santa Maria del Camí, que tenia una portassa en què les oronelles bastien aquells historiats nius de fang davall els quals em passava badocant les hores perdudes de la meva infantesa. Una era florida d’albons em produïa un opilament de cor. Em passejava entre aquelles vergues florides i pensava en una Madonna de Rafael que vaig veure a un museet petit de Donati, a prop de Verona, i que tenia com un albó entre les mans. Adesiara experimentava una conturbació voluptuosa produïda per tots aquells ulls verds que sortien de les branques grises, quasi fòssils, de les figueres i dels troncs retorçats, escultòrics i marronosos, del ceps. S’apilotaven remors de solitud quan he vist l’ametlerar esplendorós. I mentre m’hi acostava, a poc a poc, sabia que entre la lluïssor tremolosa de les fulles d’un verd lluentíssim s’hi amagava aquell primer fruit: l’ametló. He pegat una correguda. M’he aferrat a la branca del primer ametler que vorejava la camada. He agafat una embosta d’ametlons. No puc dir l’explosió de records quan el primers senyals elèctrics del d’aquella carn tendra han arribat de la boca al cervell. He sentit un estremiment de plaer que es formava en els porxos més llunyans de la memòria. Tot jo era saborosa salivera. Corria, corria a les totes, corria com si em perseguís un eixam d’abelles, un estol de coloms, un ramat de banyarriquers fastuosos vestits de Marie-Antoinette. No sabia cap on li pegava. Com si m’hagués picat un escurçó a la cama dreta i una energia desconeguda em fes anar cap al clot de la terra de call vermell, el clot de la fi del món. M’he returat davant l’entrada, cop en sec. He vist el paper oficial penjat a la porta verd carruatge del jardí de l’Hotel C. V. : Tancat per Ordre Judicial. Era l’hora entre dues clarors. He mirat els murs de les cambres, d’un rosa pàl·lid. He recordat la parra verge que els tapava la passada tardor: vermella com un sexe en el moment de la desfeta orgasmàtica. He guaitat per un mur sense bruc. Hi havia un silenci de cementiri. No s’hi sentia res. Un porxo de palmes, on els turistes bevien esperits durant l’estiu, estava esbucat. He pensat en la Duras i el seu film Son nom de Venise dans Calcutta désert. Allà s’hi estotjaven totes les sensacions, els desigs, les intimitats d’una vida a les fosques, els deliris més enlairadors, els inicis, aquella primera vegada tan lluminosa. En podia veure els personatges. Ella quasi era un vapor de gases entre les mates en forma de paons i les columnes que representaven les ruïnes d’un temps perdut. Com sempre. El temps d’abans de saber res. De saber que ella l’estimava. A ell. Al cònsul. Al representant de l’estat a la colònia perduda. Però allò no era orient, ni el riu era el Ganges, i els aiguamolls que envoltaven el jardí amb flamencs i garses no eren un bocí del jardí de l’Edèn. Veuria Pandora, d’Albert Lewin, aquell film, tot Technicolor, en què Ava Gardner persegueix l’holandès errant per devers Tossa de Mar. L’holandès errant em fa pensar en un tebeo de la meva infantesa sobre la vida de Wagner. Wagner a Venècia. Ho llegia al pis del carrer José López F. E. número 35 de Manacor, on tenia una cambra pròpia. Ho record com si fos ara. Ho pintaria. Em trec les ulleres. Les lletres de la plana del llibre esdevenen una taca de tinta boirosa. Transformar l’experiència en consciència. Aquest gest amb la pròtesi de les ulleres m’ha fet pensar en la meva amiga cega, A., que fa poc m’ha telefonat. La ceguesa de la visió. Era una dona que em mostrava una espècie d’infinit. Un être en fuite. Em fascinava. Per un altre atzar, que no existeix a l’atzar, trob això en un llibre que no és d’etimologia: el mot fascinus designa el sexe masculí. Misses dites. No hi ha temps per a les rememoracions. Tot s’aguantava amb la corda d’un miceli. Però no podia entrar dins aquella consciència. No podia imaginar l’exili. No hi havia lloc per a cap nostàlgia. A través d’una selva espessa de veus m’arriben els teus alens espessos i aquells gemecs de gust de quan barrinàvem drets contra les prestatgeries del fons de la biblioteca, a l’esquerra del finestral que pega damunt la clastra. “Les prestatgeries de les Illes”, les havies batejat. Allà hi havia l’illa dels Cíclops amb Ulisses i Polifem; l’illa d’Ogígia, on Cal·lipso reté Ulisses al seu palau situat dins un jardins sota una gran muntanya; l’illa dels Feacis,  en què Ulisses troba Nausica tan encisadora com bellíssima; l’illa dels Lestrígons, que eren antropòfags; l’illa dels Lotòfags, amb aquells fruits tan saborosos que et deixaven penjat; l’illa de les Serpents Gigants de Simbad; l’illa de Citera, on va néixer Venus, amb els seus jardins d’amor pintats per Watteau; l’illa dels Morts d’Arnöld Böcklin; l’illa de l’Ombra Blava del tenebrista Louis MacNippe; l’illa Misteriosa de Jules Verne; les illes de la Felicitat del romàntic suec Atterbom; les illes Afortunades de mestre Pessoa, tantes i tantes d’illes que formaven l’arxipèlag del nostre amor. No trobes que sembla la lletra d’una balada de Dylan? Potser cantada per Tom Waits o un cosí de Tom Waits que vaig conèixer a Muro fa uns anys. Retorn a aquelles escorregudes teves, teves i meves que m’empenyen cap a un infern de negror, silenci aspre i, sobretot, d’enyor buit. El paradís és l’infern. “Li vaig agafar la mà: els dits magres, gelats, fràgils… Li vaig dir: ‘He viscut’. El vaig estamenejar perquè no el sentia, era com si els meus dits estrenyessin una fulla seca. Li vaig repetir: ‘Habit dins els vertígens’. Feia fred i els núvols eren un cobricel calidoscòpic de colors, tots els tons dels grisos, uns forats de cel Puríssima, uns rosats, uns ataronjats forts i els trons enfora. Un malva em mostrava les extensions del dolor. Somreies sense dir res. M’estalactitava com una cova on cop en sec han passat cents i cents d’anys i s’omple de degotissos petris: de fruits de calç. Et fitava com un orat. T’estrenyia els dits com si t’hagués de rompre. Mirava el cel. Veia les capçades dels lledoners nus per la tardor. No sabia si eres tu o eres una part dels deliris que m’encerclaven sempre seguit.” Esperava, esperava amb el norai esplendorós de la teva mà dins la meva, que la terra, el sol, la lluna, les galàxies errants i els planetes pròxims baixassin damunt nosaltres dos sense que ens en teméssim. Et mirava la cara gastada per les estacions i per les absències. Els indicis eren clars: et veia de prop i m’adonava d’una enravenada sorda. Ens aturàvem en un clar del bosc. Sentia els teus alens. Un altre indici, una altra presència: tenies els pòmuls enrogits. M’acostava als teus abismes, m’hi perdia sense ajuda. He escrit això a l’alba. Eren els fragments d’un somni que m’havia despert amb la violència de les pol·lucions adolescents. El món es despertava lentament: els galls enfora, els paons més a prop, el despertar dels milers d’ocells del parc, dels camps i dels cels, i de sobte la tempesta i l’aigua de clauet que m’ha fet tancar els vidres i mirar el teu retrat de quan tenies dinou anys i m’estimaves.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *