relíquies de sensació

Diari d’un vellard (IV)
Aquell bergantell amb un mariol·lo transparent fora del calçons, ben baixos, em deixava veure per damunt l’eslip vermell la regata del cul, un magnífic cul, un cul veritablement grec, grec arcaic per més qualitat. Just davall les pedres gòtiques i grisoses de la murada, damunt el pont de la desembocadura de la Riera, amb un sol alt i un cel esquixat de niguls blancs, aquesta visió ràpida m’ha descarabutat tot el matí. He anat devora la Llotja del Peix. Allà hi havia quan era jove un urinari públic que amb el temps ha desaparegut. Quina llàstima! Hi hauria entrat i m’hauria fet una palla recordant aquella nit en què davall la claror d’una bombeta bruta em vaig lligar un home molt gran. Ens miràrem les pixes de drets, ens les mostràrem mentre ens les espolsàvem i després ell va entrar dins un dels excusats. Vaig esperar un poc. Va deixar la porta entroberta. M’hi vaig ficar. M’esperava amb els calçons baixos i el cul alt. Aquell forat demanava la meva verga forta i a punt. El vaig fitorar. El vaig empitonar fins als ous. Record com si fos ara que em deia a poc a poquet i xiuxiuejant una frase imperativa: Da-li cebes! Da-li cebes! I jo manxava i manxava fins que li vaig amollar tot el verrim dedins. Ara, amb això, duia una enravenada sorda que em feia mal. He cercat una sortida. Ciutat, la ciutat és carnal. Avui tot ho xisclava. Fins i tot les gavines rialleres que no s’aturaven de foter-se’n de mi.
[Imatge Lívia Marin]

He anat al bar Pesquer. He demanat un gin tònic. He anat al lloc comú. I amb quatre estirades m’he buidat a pler.  
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *