Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Captar, robar, apoderar-se, pillar,
detreure, saquejar, apropiar-se, lladronejar, atracar la percepció del món en
mil i un bocins i remuntar aquests trossos en un altre ordre per provar de
donar d’aquest món una imatge reconstruïda.

Tot va
començar quan intentava ordenar aquest àlbum de fotos i n’Elisa va entrar
precipitadament al meu estudi amb aquella notícia sensacional, li havien
concedit un ajut de recerca per al seu projecte. 

I se m’aferrà fort pel coll, em
donà una mig besada mig mossegada a l’orella que m’omplí de calfreds i em va
fer caure els retrats per terra. Mentre em demanava perdó per aquell atac
d’entusiasme i m’ajudava a recollir l’escampadissa de fotografies, es
justificava amb paraules entretallades: ha estat una sorpresa. No em pensava
mai que l’obra d’un escriptor tan oblidat com en Vicenç Capdrera pogués
interessar el jurat. He convidat a sopar en Sebastià, aquell professor nou del
qual t’he parlat un parell de vegades. Ell va ser el que m’animà a
presentar-nos-hi. Farem la recerca plegats. Estic tan contenta! Me’n vaig al
Gourmet a comprar llepolies per avui vespre. I tan aviat com havies entrat,
partires, com una exhalació. Sort que havia apuntat a la moleskine l’ordre de
les fotos que volia col·locar en aquell àlbum que tu, apassionada Elisa,
m’havies regalat per les nostres noces d’argent, i que, segons la teva
definició doctoral, havien de representar les fites de la meva vida. 1) Nin
d’uè dins els braços de mumare. 2) Nin de quatre anys pregant de genollons
davant el llit abans de colgar-me. 3) Adolescent de quinze anys jugant amb en
Remuc, el meu ca de bestiar. 4) Estudiant de vint-i-un anys rebent el premi
extraordinari al final de la llicenciatura de Ciències Exactes. 5) Home jove de
trenta anys quan em cas amb n’Elisa, de vint-i-cinc. 6) Home madur de
quaranta-set anys quan em nomenen catedràtic d’universitat. 7) Home provecte de
cinquanta-cinc anys exsecallant un roser. Havia sentit parlar de tu, Sebastià
—especialista en literatura europea, estudis a universitats capdavanteres,
Heilderberg, la Sorbona, Mont-real, molt feiner—, com la darrera adquisició del
departament que n’Elisa dirigia amb autoritat i fervor, però quan entrares a ca
nostra amb aquella còrpora d’atleta, el cutis molt bronzejat, un serrell que et
queia davant els ulls estranyament color de mel, vaig pensar que hauries
pogut  ser un model d’Armani. Feies
planta i semblava que no ho sabies, perquè les teves formes eren tímides i poc
desimboltes en comparació de l’activitat desbordadora de n’Elisa i el meu
capteniment auster de matemàtic que no acaba d’entendre com els escrits d’un
home poden explicar una societat. Les teves paraules, que matisaven els
monòlegs llargs i de vegades embolicats de n’Elisa, servien per mostrar-me
l’abast de la vostra recerca. La pentalogia de novel·les de Vicenç Capdrera, La transformació del temps, va ser molt
ambiciosa malgrat que la seva mort inesperada li impedís acabar-la. La primera
novel·la, Ciutat, data de 1947, i la
darrera, El fill pròdig, de la qual
només es conserven algunes plaguetes amb esborranys, és de 1971. Capdrera volia
fer la novel·la total, un projecte èpic, una obra balzaquiana, una Comédie humaine a la mallorquina, el
pont entre les novel·les de mites i botifarres de Llorenç Villalonga i les dels
nous rics, hotelers, treballadors i mossons de poble dels narradors de la
generació del setanta. Em vaig fixar que mentre parlaves amb la teva veu fosca
i pausada, n’Elisa et mirava com si fossis el fill que no havia pogut tenir. I quan
el dringueig dels teus mots s’havia esfumat, ella postil·lava una darrera
rèplica: l’obra realista de Capdrera obté un valor d’afegida excepcionalitat
perquè retrata un món tradicional que caduca i n’apunta les substitucions.
Record, Sebastià, que vares fer una bona rialla quan entre la ironia i la
veritat vaig afegir: i per vosaltres dos els seus escrits són millors que els
dels històriadors i els antropòlegs per descriure aquests temps, no és ver?
N’Elisa va encendre la cigarreta mentolada que feia vint, va treure un nigulet
de fum i dirigint-se cap a tu va amollar alguna cosa així: els matemàtics no
poden entendre el poder demiúrgic de la literatura per estotjar la fragilitat
essencial de les nostres percepcions. Brindàrem amb xampany de la Vídua Cliquot
per l’èxit de la vostra empresa i partires a la mala hora. No puc dir amb
exactesa quan va començar aquell canvi decisiu en les nostres vides, però el
mes que va seguir aquest sopar, tu, Sebastià, et convertires a poc a poc en un
convidat habitual de ca nostra: la bestreta que et demanava n’Elisa era la teva
presència contínua. I veure-la tan cegada pel vostre treball m’estalviava tots
els atacs de gelosia. Us havíeu muntat unes excursions per Palma per visitar
tots els mons de Ciutat que es descrivien a les novel·les de Capdrera i poder
apreciar els diferents ambients i els canvis que s’hi havien produït.
Començàreu pel barri vell, on féreu les localitzacions referencials d’aquells
casalots que sortien descrits amb pèls i senyals als llibres. Em contàveu en
tornar de les vostres caceres les peces que havíeu aconseguit i m’encantava
veure-us tan feliços perquè el pati de can Vivot coincidia en gran part amb el
de can Descós i els salons de Mercè i Marià Massot podien esser els de ca na
Teresa i en Julià Delshorts. El dia que anàreu a recórrer el barri estranger
del Terreno, on la colònia cosmopolita feia les seves disbauxes en xalets
art-decó i modernistes, tornàreu tan destrossats com aquelles cases que havien
desaparegut per convertir-se en pisos i apartaments vulgars. La vil·la en què
se suposava que passaren un hivern Gertrude Stein i Alice B. Toklas i que
apareixia als darrers esbossos de Capdrera, era l’única que subsistia, però
deshabitada tanmateix. El dia que decidíreu anar als bordells de la porta de
sant Antoni em vaig oferir per acompanyar-vos-hi. De jovenet els havia visitat
a bastament i us hi podia fer de guia. Els llocs clàssics havien desaparegut.
Però recordava un tercer pis del carrer del Socors. L’escala era molt fosca i
pudenta. Jo anava davant, tu enmig i n’Elisa darrere. Tu, Sebastià, suggerires
que ens donàssim les mans per no caure. I quan em vares estrènyer els dits,
vaig sentir que perdia tota la força, que la terra em desapareixia de davall
els peus, que em fonia i que aquell tacte em feia caure en allò que ja sabia
sense saber-ho: m’havia enamorat de tu amb tota l’ànima.
[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat 16 d’octubre de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!