Etziba Balutxo...

La vinculació que habitualment s’estableix entre les assignatures de Geografia i Història està plenament justificada. Una prova que ho verifica és la cartografia. Els mapes polítics són com una fotografia d’un perióde d’història i mostren les modificacions de les fronteres i una mala fi de detalls afegits. L’autoria dels mapes també aporta la visió i, sovint, la intenció política. N’hi ha que fan mostrar el llautó. Aquí en tenim un bon exemple. 

*** 

És cosa sabuda, no només per cartògrafs i geògrafs, que els mapes també són com a llibres que constitueixen una font d’informació extraordinària que vinculen la geografia amb la història. Els canvis en el control dels diversos territoris tenen una incidència transcendental sobre els seus habitants. El pobles dominadors acaben imposant els seus eixos d’identitat sobre els pobles dominats i es consuma, fins i tot en el cas que es faci per les bones, l’etnocidi; l’extinció de la cultura dominada. Tot va a l’encant! La simbologia (heràldica, himnes, institucions, referents…), la llengua, els costums, les festes, els temples i els déus, tot el compendi que defineix una identitat cultural, es posen en quarantena i comença la cerimònia de suplantació, mitjançant la força o les lleis, sempre amb abús. La paraula clau és assimilació. Els dominadors confien que el procés conclogui amb l’èxit absolut: l’anorreament dels dominats, amb l’assumpció voluntària o per força dels annexionats a la cultura del conqueridor. La majoria d’unificacions (en realitat, hauríem de dir uniformitzacions) es poden llegir en els llibres d’història, però sempre amb cautela, perquè la crònica la solen escriure els guanyadors. Els mapes, també amb certa precaució contra les possibles manipulacions, són com una fotografia d’un període històric que ens mostra, amb més objectivitat i precisió, les modificacions de les fronteres i una mala fi de dades afegides (topònims, escuts, banderes…). Un exemple significatiu, per llegir la història més recent des dels mapes, el podem veure en comparar l’Europa d’avui amb la de fa 25 anys, just abans d’esbaldregar el mur de Berlín (no sé com els historiadors cauen en el parany dels polítics i anomenen “caiguda” un enderrocament forçat políticament). Al llarg del s. XX, Europa havia vist néixer diferents estats: Albània (1912), Finlàndia (1917), Hongria (1918), Noruega (1920), Malta (1918), Polònia (1918), Islàndia (1944), Irlanda (1949), fins al cas especial de Xipre (1960). Això no obstant, la segona guerra mundial havia posat pals a les rodes a la creació de nous estats i, amb l’excusa de l’estabilitat i d’evitar nous conflictes bèl·lics, es va privar Europa de seguir l’exemple recent d’Amèrica o el procés del continent africà. Els grans estats decidiren que concedir sobirania a les nacions dominades (sobretot a les europees) s’havia acabat!

S’havia acabat vertaderament? Ca, barret! Hi ha cicles inevitables i, sobretot, com varen descobrir, descriure i aplicar Gandhi, Fanon i els israelians, hi ha una tendència, gairebé biològica, de les cultures sotmeses a sobreviure i a resistir contra els intents d’assimilació. És paradoxal que els jacobins, ultranacionalistes radicals (tant els de la grandeur de la France com els epígons de la sagrada unidad de España), qualifiquin de “malaltia del nacionalisme” (el nostre, és clar) la resistència natural a defensar la identitat que no és altra cosa que pur instint de supervivència. El cas, fruit d’observar la realitat, és que sempre s’arriba a un punt sense retorn. El motiu és l’avarícia de l’opressor quan perd les formes i activa amb excés els mecanismes de poder. En aquest punt, el poble dominat descobreix fins a quin nivell està espoliat econòmicament, anorreat judicialment, etnocidat culturalment, explotat geogràficament, subjugat lingüísticament, ocupat militarment, esquarterat nacionalment…

Quan el dominador vol regular i administrar la llengua i els drets més elementals al dominat, com fa ara Espanya amb Catalunya, destapa el seu paper i produeix un doble desemmascarament. Es descobreix, sense manies, com a colonitzador i mostra, almenys a la gent conscient del poble dominat, que són una colònia; una nació assimilada. El punt sense retorn també s’activa per mecanismes exteriors. Europa va veure, a partir del 9 de novembre de 1989, data de la demolició del mur de Berlín, com despertava la consciència i renaixien, ara ja com a estats sobirans, una plèiade de nacions: Armènia (1991), Bielorússia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Croàcia (1991), Eslovàquia (1993), Eslovènia (1991), Estònia (1991), Geòrgia (1991), Letònia (1991), Lituània (1991), Macedònia (1991), Moldàvia ( 1991), Ucraïna (1991), Txèquia (1993) i, ja dins del nou segle, Montenegro (2006) i Kosovo (2008). Molts d’aquests estats fan part de la Unió Europea o són en vies d’integrar-s’hi. En tots els casos, hi havia raons objectives que possibilitaven exercitar el dret de cada un dels pobles a conèixer el seu passat i a decidir el seu futur. Finalment, la força de la cultura va vèncer la de les armes, per més que, excepte la remodelació dels Balcans (l’exemple abanderat dels jacobins), la majoria de processos varen ser, si no pacífics, almenys incruents.

Els mapes europeus no han pogut resistir els canvis dels darrers vint anys i han caducat més aviat que la llet formatjada. En canvi, hi ha mapes que duren més temps. Alguns massa hi tot. El de la il·lustració, dipositat a la Biblioteca Nacional de Madrid, és de 1852, però només ha caducat en part, per a desgràcia nostra (tant dels qui ho saben valorar com dels entabanats que van amb cucales). Si el llegiu amb deteniment, descobrireu que, excepte la part colonial reconeguda (Cuba, Filipines…), hi apareixen tres blocs més. El major, l’Espanya uniforme o purament constitucional, disposa de 34 províncies. El menor, el foral, corresponent a Euzkadi, compta amb 4 províncies amb un règim especial. La llegenda del mapa, en el punt geogràfic que ens afecta directament, és prou explícita: La España incorporada o asimilada. Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado. Doncs això: mentre aquí n’hi ha que només veuen el rostoll, ells sempre han tengut les fites clares! Passa d’hora de saber quines són les nostres i mirar de recobrar la veu i la dignitat en el concert de les nacions lliures del món.