Etziba Balutxo...

El llenguatge, com la ciència, no és neutral. Si més no, els programadors del llenguatge no són neutrals.
L’acció contra la nostra identitat compta amb un dirigisme lingüístic en clau espanyola, orientat a esborrar-nos la memòria. Compten amb la complicitat activa del regionalisme provincià. Ens amaguen allò que som i ens fan creure que som com ells. El siau qui sou! esdevé siau qui són!

***

No fa gaire vaig escriure que la llengua és molt més que un vehicle de comunicació; una eina d’expressió; un model de vida per entendre el món. També és una arma eficaç. Dir les coses d’una manera o d’una altra té efectes distints. Entre no m’he explicat i no m’has entès, hi ha la distància que separa la modèstia del menyspreu. Com aquest exemple, a l’hora de parlar o, millor encara, de negociar, n’hi ha centenars.

Els eufemismes per endolcir defectes i blasmar virtuts anul·len la comunicació objectiva. Així, les mentides oficials són fonts ben informades i la veritat filtracions interessades. El lloc on es priva de llibertat es diu zulo o institució penitenciària, segons si és legal o il·legal, d’acord a qui té el poder. La mateixa condició que diferencia l’impost revolucionari del hacienda somos todos. Els pobres són persones amb recursos escassos, l’imperialisme d’ara s’anomena globalització, putejar el personal es fer moobing, acomiadar obrers, flexibilitat laboral, el càncer o la sida, llargues malalties, la injustícia d’aplicar la pena de mort és ajusticiar. Els estats invasors fan missions de pau i els morts civils són danys col·laterals mentre que els seus són víctimes del terrorisme. Negociar amb ETA és un xantatge a l’estat; si és amb pirates de Somàlia és una acció humanitària. El cop d’estat d’un país amic s’anomena procés militar. Els lladres pobres són xoriços, els rics cleptòmans i els poderosos malversadors. Els àrabs que no són rics són moros. Els blancs són blancs, els asiàtics, orientals i els negres de color. Els rics que abandonen els estudis són massa intel·ligents; si són pobres és fracàs escolar. Quan es moren joves, els rics ens deixen massa prest; si són pobres, els hi ha arribat l’hora. Si un poble reclama el dret a decidir, pretén rompre la convivència (cerca la balkanització). Els polítics traïdors són pragmàtics; els covards, prudents. Si són ambdues coses, s’anomenen realistes. En canvi, els idealistes traïts són utòpics. La restauració borbònica de Franco s’anomena transició democràtica. Els partits regionalistes es proclamen nacionalistes. El debat sobre l’estat de l’estat s’anomena estat de la nació. El carnet d’identitat és un document nacional. Les seleccions esportives espanyoles són nacionals. El govern espanyol és el govern central (per legitimar-ne la validesa des del no-centre). El País Valencià s’anomena llevant (quan és el nostre ponent o sud) i Euzkadi el nord (el nostre és Perpinyà). A Mallorca, els partits espanyols funden noves seccions. En canvi, ERC s’implanta i desembarca. Per difuminar l’àmbit nacional, ens parlen de mallorquinisme o balearisme. Per esvair la pertinença a la cultura catalana, ens parlen de cultura mediterrània. Etcètera!

Hi ha un altre recurs pervers del llenguatge: condicionar les coses en funció del lloc. L’esquerra espanyola (partits i sindicats) reclama el dret a decidir del poble saharià, però lladra contra Ibarretxe quan vol fer una consulta al seu poble. Joan Carles I, el 9 de novembre de 1993, va dir en el Parlament d’Israel: El Proceso de Paz debe garantizar a todos los pueblos el pleno ejercicio de sus derechos y libertades fundamentales, incluido el derecho a la libre autodeterminación del pueblo palestino. Catalunya no? Quan les coses són bones o dolentes en funció d’on es diu i de qui ho diu ja no són eufemismes, és hipocresia i els que la practiquen són gent falsa; gent que no és de fiar.

Les tècniques modernes de comunicació efectiva (inclosa la no-verbal) demostren que situar l’altra part a un nivell inferior és clau per assolir els objectius. La fórmula més barroera per desnivellar la relació és el racisme! Aquest és l’element imposat fa temps per, des d’una autoconferida superioritat, uns “altres” se cepillen els “nostres” estatuts, estrafent llei, lògica i drets civils. Els policies que maltracten mallorquins per parlar català (no ho farien a un japonès ni a un alemany) són racistes, perquè exerceixen l’abús únicament en raó de sentir-se superiors. S’hi senten perquè el racisme major dels seus caps no talla d’arrel els abusos. Per això, la negociació entre colonitzador i colonitzat és impossible, perquè domina l’actitud racista del primer que se sap superior i amb total impunitat front a qui considera súbdit. És del tot inútil, per infantil i ridícul, voler fer pedagogia a l’estat opressor, perquè és com la dona que, en comptes d’anar al jutge, suplica el divorci al maltractador. No es pot negociar si no és en termes d’igualtat. El racisme s’ha de combatre plantant-li cara; cap atac sense resposta! A Mallorca solem dir que “de les herbes molles, se’n torquen el cul!”. Nemo me impune lacessit és el lema nacional d’Escòcia, avui en camí cap a la independència.

Al llarg de la història, els processos d’alliberament no s’han resolt amb diàleg entre els opressors i els oprimits, sinó que ha calgut la intervenció de tercers; darrerament la Unió Europea o els Estats Units. Un poble que vol la sobirania no l’ha de reclamar a qui la priva. Un poble que vol un finançament just no ha de pidolar la devolució de l’espoli al lladre. Per denunciar els eufemismes, la hipocresia i el racisme cal parlar clar i anar als tribunals internacionals a demostrar el tracte colonial. Ningú no ens ha d’ofendre impunement. Amb trucs de llenguatge ni que sigui!