Etziba Balutxo...

Des de dia 15 sóc a Hugoena, l’apartament que l’associació basca d’escriptors i l’ajuntament de Pasaia cedeixen a escriptors en llengües minoritzades. Ja en parlaré de manera més literària. De moment, uns breus apunts.

***

L’arribada a Dobiane, un dels nuclis poblacionals de Pasaia, representa un canvi de panorama amb les meves geografies habituals. Verds a rompre (amb tots els colors que cantava Raimon) i ortensies exhibicionistes, unes construccions característiques, la mar alta i cridanera del Cantàbric i, sobretot, la gent! Una gent que parla basc i pensa en basc, perquè sap d’on és i qui és. Gent que, el matí, en creuar-se amb tu et diu egun on i quan s’acomiada et diu agur, per més que t’endevini amb una altra llengua. Gent amb una identitat normal i no subordinada. M’agrada el lloc i, sobretot, m’agrada la gent que et mira als ulls, de tu a tu, amb la dignitat dels resistents.

No he vist, en tots aquests dies, ni una sola bandera que no sigui la del país. A cap organisme públic ni tan sols. Enlloc. Només la ikurriña. Hi ha, a les balconades, moltes de banderoles. Aquí en predominen dues: la de Presoak kalera i la de Aupa San Juan! A l’altra banda de Pasaia la segona no hi és i, en el seu lloc, n’hi ha una altra que diu Aupa San Pedro! Per les parets, ben visibles i que ningú no les toqui, hi ha fotografies de presos i pintades artístiques que reclamen amnistia i Independenzia.

Enmig del port les traineres solquen la mar. Volen damunt de l’aigua segons les instruccions de qui porta el timó que canta el ritme, la intensitat i corregeix els errors. Una tradició molt antiga i d’esforç solidari com els castellers. A una vella tenda d’esports, al mostrador, hi ha fotografies de la competició de 1924 que guanyaren els de Dobiane. Les cares i les txapelas defineixen una personalitat singular.

Sóc, sembla, el primer escriptor illenc que faig estada a Hugoenea. L’apartament existeix des de fa poc més de dos anys. Als calaixos, al costat de l’ordinador, he trobat tres testimonis d’una escriptora i dos escriptors catalans que m’han precedit. Lliuren bons consells als futurs residents referits a qüestions d’intendència: on comprar, on menjar, llocs per visitar… També informacions útils, com és ara el nom dels veïns (amb esment especial a Immanol que estudia català i agraeix una estona de conversa) i altres detalls de l’entorn.

Després de la nova demostració de la justícia espanyola (cercle quadrat?), ahir dissabte vaig anar a la manifestació que il·lustra aquest comentari. La pluja no fa arrufar la reivindicació. No sé quanta de gent hi havia. Mentre esperava que fos l’hora, devers el barri antic, un grup de persones es posaren a cantar L’Estaca en basc. En menys d’un minut, el carrer era a vessar amb més d’un miler de persones que cantaven la cançó. Alguns, en sentir-me que cantava la lletra original de Lluís Llach en català, m’ho agrairen i m’animaren a continuar. Un bon maridatge amb el txacolí! 

Ha plogut moltíssim durant tota la nit i gairebé tot el matí. He agafat la barca per anar a comprar el diari a l’altra part. Aquí la gent no deixa de fer res així com així. I què, si plou? He fet el que feia la gent del poble. Avui és diumenge i la gent passejava pel carrer. De tant en tant, uns músics i, més enllà, una coral. La porta de l’església (estibada de gent) estava oberta. També cantaven en basc. He badat un poc, sense entrar-hi, només per escoltar. Si és cert que poble que canta no morirà, el basc té la vida garantida més que cap altra nació.

Demà al matí, dins de la secció oficial del Donostia Zinemaldia, el reconegut festival de cinema de Sant Sebastià, estrena de Los pasos dobles d’Isaki Lacuesta amb el pintor Miquel Barceló. I dimarts estrena del documental El cuaderno de barro. M’hi han convidat i no desaprofitaré l’oportunitat. De Pasaia a Sant Sebastià hi ha una passa.